Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Treballem, descansem, consumim, preguem, desitgem …, un cúmul d’accions diàries que sobtadament es posen en perill, o no es poden fer, perquè el ciutadà normal es veu implicat en un conflicte armat que ell no ha triat. Cert és que la història humana és una història de guerres, però també és cert que les societats sempre han intentat evitar-les. Ara el món sencer és veu implicat en vàries guerres vulga o no vulga i no hem de pensar que són inevitables, perquè ho són. La bona voluntat ha de triomfar i per això sempre hi ha hagut pactes i accions diplomàtiques que ho han intentat.
Ara, en el món globalitzat, fa més falta que mai que una institució internacional puga realitzat el nostre desig, però l’organització actual, l’ONU, no és capaç perquè la seua estructura té uns vicis que li ho impedixen; el vetos de les nacions poderoses, els incompliments del membres, la mancança d’acceptació de les seues institucions per part d’alguns membres, entre altres.
La primera consecució històrica internacional per mantindre la pau entre els estats va ser molt recent en la història humana; al 1919, al remat de la primer guerra mundial, amb la pretensió de “garantir la pau mundial, prevenir els conflictes i promoure la cooperació”. Tots sabem com acabà l’organització per l’actitud dels estats que iniciaren la segona guerra mundial.
Al 1945 es va crear la Organització de les Nacions Unides (ONU) constituïda per cinquanta-un països, ja que en aquell moment encara la majoria del planeta estava en mans de l’Europa colonialista. Avui en dia són 193 estats els que pertanyen a la organització que té l’objectiu de “mantindre la pau i la seguretat internacional, fomentar entre les nacions les relacions d’amistat i promoure el procés social, la millora del nivell de vida i els Drets humans.” Té vint-i-una dependències en el si de la seua organització entre les quals destaque l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Fons Monetari Internacional, la Secretaria General, la Cort Suprema Internacional i la UNESCO.
Divuit països s’han eixit de la ONU, entre ells Israel, en 1983, en protesta quan l’organització aprovà l’existència de l’Estat Palestí, però va tornar-hi el mateix any. Com Israel, els altres estats han tornat a entrar prou ràpidament, excepte Taiwan, perquè aquest se’n va eixir voluntàriament quan va ingressar la República Popular Xinesa i, quan volgué tornar, tingué el veto d’aquesta última perquè considerava que sols ella representa a la Xina històrica. Cap estat ha sigut expulsat de l’organització, però sí hi ha hagut alguns que han sigut suspesos de la participació en l’Assemblea General fins que no compliren les resolucions de la mateixa, però pocs i sempre dels més febles.
Amb aquest breu resum es veu que a totes les nacions els interessa estar en l’ONU i que aquesta té molta paciència perquè no n’ha expulsat cap. però està malferida des dels inicis per diverses raons. Una, pel dret de veto que tenen les cinc nacions que guanyaren la guerra mundial, cosa que impedeix que l’Assemblea tracte les qüestions que a algú dels que tenen eixe privilegi no li interessen, com passa ara amb Rússia i amb l’atac a Iran o el genocidi d’Israel que EE UU veta que entren en el Consell de Seguretat. L’altra raó és que tarda massa en expulsar la nació que incompleix reiteradament les resolucions de l’ONU. Ja he dit que en vuitanta-un anys no n’ha expulsat cap. Una altra raó també, aquesta importantíssima, és que hi ha membres que no accepten totes les oficines i dependències de l’ONU, com passa amb la Cort Suprema Internacional i d’altres.
Em direu: Què puc fer jo? Doncs, com s’ha de fer sempre, no deixar de considera-ho un tema del teu interès, després estendre la idea, en acabat votar a polítics que pensen com tu. Perquè algú dels més importants d’ells pot iniciar un camí de canvi en l’ONU o pensar en fer una organització paral·lela, per dir alguna cosa, on no s’hi accepten membres que no vulguen acatar i sotmetre’s a totes les dependències i resolucions que exigisca l’Assemblea.
Un estat pot ser més poderós que altres, però sempre estarà interessat en pertànyer a una institució planetària i la tal institució ha de ser més ferma a l’hora de prendre decisions i canviar els seus reglaments per la majoria necessària quan calga, d’altra manera sempre estarà estancada. Em direu, clar!, això costa molts diners, però… quant val la pau?.
Sembla lluny, però és una de les majors prioritats polítiques per a assolir un món més just i feliç.