Històries

Una dona que ‘alça la veu’

Neus Forcano és llicenciada en filosofia i dona classes de llengua i literatura de batxillerat en una escola concertada de Barcelona. Va fer un màster d’història de les dones i ha estudiat ciències religioses a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB). Sempre interessada en la teologia, ha format part del Col·lectiu Dones en l’Església i ara és una de les impulsores de la plataforma de dones creients Alcem la Veu. Entre els temes que més ha estudiat i pels quals s’ha interessat hi ha les primeres comunitats cristianes i també recuperar i donar a conéixer les veus de les dones que han fet Església, moltes de les quals han estat silenciades. És membre de l’Associació Europea de Dones per a la Investigació Teològica i col·laboradora habitual de Cristianisme i Justícia, centre d’estudis que depén de la Companyia de Jesús.

“El cos de les dones també encarna Crist”

Mireia Rourera – barcelona

Les dones que ja fan assistència i serveis dins l’Església i fan de diaques, no poden tenir la denominació de diaques?

Nosaltres formem part de l’Església i el que reivindiquem és que aquesta no és uniforme i que volem tenir-hi veu

La plataforma de dones creients Alcem la Veu es va donar a conèixer pocs dies abans del 8 de març passat, el Dia de la Dona, amb una concentració davant de la catedral de Barcelona. Va ser una acció coordinada amb altres manifestacions semblants que es van fer a més de 20 ciutats del món aixoplugades totes sota el paraigua del moviment Voices of Faith, en què les dones que formen part de l’Església reivindiquen el seu paper, el seu dret a tenir veu i vot, i el seu feminisme. Una de les impulsores d’Alcem la Veu és Neus Forcano. Continuar llegint “EL COS DE LES DONES TAMBÉ ENCARNA CRIST”

Daniel Zerbo és vicepresident del “Alto Consejo de Malienses d´Espanya”. Estudià enginyeria i màsters en cooperació al desenvolupament i moviments migratoris.

¿Cómo estaría el campo lleno de negros trabajando si nos diera mil euros el Estado?

Daniel Zerbo es vicepresidente del Alto Consejo de Malienses de España. Se considera tan de Mali como pacense, puesto que en Badajoz ha vivido años plenos y felices. Estudió la carrera de ingeniería y másteres en cooperación al desarrollo y movimientos migratorios, y define el nuestro como un país acogedor, abierto y nada racista. Pero las cosas, dice, están cambiando. “El discurso xenófobo está desgraciadamente convenciendo a cada vez más gente”, advierte. Tras los disturbios de los temporeros de Albacete, Zerbo se ha ofrecido a mediar entre estos trabajadores y el ayuntamiento. Explica que el entramado de instituciones, sindicatos y empresarios agrícolas se han encontrado ahora con una patata caliente, pero que los problemas vienen de muy atrás. Me atiende por teléfono para contarnos la cara oculta de una noticia que ha dado pie al sensacionalismo más abyecto. Continuar llegint “¿CÓMO ESTARÍA EL CAMPO LLENO DE NEGROS TRABAJANDO SI NOS DIERA MIL EUROS EL ESTADO?”

Història d´Álvaro i Lucho

 Amb la història d´Álvaro i Luchito tenim il·lustrada la vida que es genera a partir de l´acció de Déu Pare-Mare materialitzada en la presència d´una comunitat parroquial que identifica i acull a qui se sent miserable i indigne. Són els anys 90 i estem al desert d´Atacama.

Baixant pel riu Copiapó s´arriba, ja prop de l´eixida del riu a l´oceà, a una zona pantanosa on les aigües s´estanquen formant fanguers i on es desenvolupa amb esbalaïdora facilitat la totoa i altres zones de gorgs convertides en salars.

En els diversos recorreguts que des de la parròquia es feien per aquells llocs a la recerca de persones que, d´una forma o una altra intenten sobreviure, ens hi trobàrem amb dos hòmens solitaris, Álvaro i Lucho, els quals, cadascú pel seu compte, lluny de tota població, tractaven de sobreviure. Continuar llegint “HISTÒRIA D´ALVARO I LUCHO”

La periodista Teresa Ciges publicà a La Vanguardia, al 2013, un article en què presenta un fragment de la història i personalitat d´aquest Grup.

Els Rectors del Dissabte: la “otra” Iglesia valenciana

Este grupo ha destacado por su línea “progresista” y ha logrado notoriedad en la la Diócesis de Valencia. Ha apoyado movimientos como el 15M

TERESA CIGES

Se les conoce como els Rectors del Dissabte, y son la “otra” iglesia valenciana, alejada de posiciones “oficiales” y que ha logrado notoriedad por ubicarse se manera abierta contra algunas de las líneas de la Conferencia Episcopal. Llevan 39 años reuniéndose, pero este año celebran su décimo aniversario bajo este nombre, ya que antes se llamaban “Assemblea de servei Pastoral”, más tarde “Grup de rectors en parròquies populars i obreres” y finalmente optaron por esta denominación. Este grupo respira aires de libertad y ha destacado por su línea progresista y abierta, ya que es el único de estas características que hay en la Diócesis de Valencia. Reclaman una Iglesia que “no se encierre en sí misma en el templo y optan por una Iglesia de los valencianos”. Critican la deriva de la jerarquía eclesiástica “hacia posiciones conservadoras e integristas” y afirman que no se puede consentir que se meta a toda la Iglesia “en el mismo saco”, que ellos identifican en posiciones más conservadoras. Continuar llegint “Els Rectors del Dissabte: la “otra” Iglesia valenciana”

Alfons Llorenç Gadea (Planes 1951) és llicenciat en filologia per la Universitat de València i autor de diversos treballs.

Memòria del Corpus que no ha pogut ser

EL CORPUS, LA FESTA DE LES CIUTATS L’ESCLAT DE LA NOSTRA CULTURA,

ALFONS LLORENÇ

València va esdevenir, des del segle XIV, un referent europeu en homenatge públic i gloriós a l’Eucaristia amb l’explosió de la cultura i el magnífic document dels nostres orígens, que és la processó del Corpus. Al mateix temps, la processó es va constituir en fonamental exponent de la personalitat del poble valencià i festa cívica, que, en incloure les més altes institucions del cap i casal i del Regne de València, arribà a ser testimoni de la sobirania i d’una sorda resistència a l’assimilació. Continuar llegint “El Corpus, la festa de les ciutats l´esclat de la nostra cultura”

És prou apropar-se a certes històries per comprendre què és un cos ferit, una vida feta malbé i un futur hipotecat. Una urpada capritxosa de l´atzar dugué Valentín, als seus cinquanta anys, a pernoctar al pòrtic de Bancaixa, i esperar l´alba a la porta de Mercavalència; un fracàs escolar continuat dugué Pere a pelegrinar als seus vint-i-un anys a la recerca de treball; un colp militar expulsà Samir i Berta del seu país i, establits a València, viuen la seua doble absència; la situació pandèmica tancà les llars on Elena, als seus trenta-cinc anys, cuidava ancians i, hui, confinada en la seua habitació amb la seua filla menuda, sobreviu amb l´ajuda de Càrites. Així ha anat construint-se el paisatge social dels qui aspiren a quelcom mínim que resulta bàsic. No perseguixen una plaça en el suposat paradís del benestar, ni desitgen la ruïna dels que es consideren els seus propietaris; simplement, aspiren a un ingrés vital mínim.

Continuar llegint “Caminant amb la motxilla”

Antxon Garai (Oñati, 1938), membre del Grup cristià del dissabte, ens presenta les pinzellades més importants de la seua vida de fe com a rector obrer.

Tot començà quan tres companys decidírem deixar el nostre Seminari en l´època en què n´érem professors, mestres i gerents. Hi teníem dos-cents seixanta alumnes, entre ells, dos-cents deu interns i cinquanta externs, naturals d´Oñati (Gipuzkoa). Tinguérem alguns problemes interns i, amb el suport de les Comunitats, en la festivat del Sagrat Cor de l´any 1968, eixírem “rumb a El Caire” (aquesta frase significa molt per a nosaltres), que vol dir, a qualsevol lloc, amb desig de treballar en una parròquia obrera, pobra. Continuar llegint “Missió. Profetisme i Conversió: un canvi important en la meua manera de concebre la vida en les seues diverses facetes.”

 

Mar Seguí és membre del Grup cristià del dissabte.

Pregar amb el Parenostre

Déu, el nostre Pare i Mare,
Pare nostre que esteu en el cel:
no podem copsar-vos i sou alhora tan íntimament present
que ens sosteniu i ens agermaneu en la filiació.
Siga santificat el vostre Nom.
Que visquem, personalment i comunitària, segons l’estil de vida de les Benaurances
prestant ajut, amb neteja de cor i treballant per la pau
per tal que tothom puga reconèixer-vos present
i proclamar aquest Nom vostre de Mare i Pare de tota la humanitat. Continuar llegint “Pregar amb el Parenostre”