Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte
Ja ho hem dit: cal parlar de política. Però, com?… Doncs bé, el primer és acceptar que l’altre és una persona que en alguna mesura té interès de millorar l’existència humana. És a dir, acceptar que l’altre té una capacitat ciutadana i, conseqüentment, puc dialogar amb ell sobre qüestions que als dos ens afecten.
La tercera generació dels filòsofs de Frankfurt s’ha preguntat per quin camí deu transcórrer la democràcia i quines són les bases perquè aquesta vaja creant un espai veritablement humanista. Entre ells, Habermas ha ressaltat el que anomena “l’acció comunicativa”, eixa capacitat de dialogar uns amb altres compartint el que pensen per al futur de la societat. També l’Escola ètica de València, amb Adela Cortina, està treballant molt per profunditzar en eixe camí.
La frase “açò no és just” s’ha repetit bilions i milions de vegades en la nostra història humana en diverses èpoques, cultures i situacions, manifestant el desig natural que alguna cosa ha de canviar, que les coses no haurien de ser així. És un plantejament que cap grup mamífer es pot plantejar, excepte els del mamífers reflexius, nosaltres. Es troba un punt escaient per a una possible comunicació dialogal, perquè si els problemes i les preguntes són comuns, també ha de ser possible un diàleg comú que cerque solucions. Tal diàleg necessita, per suposat, considerar a tots el participants com a persones lliures i iguals, procurant fugir de tractar temes generals i dedicar-se a afers concrets que a tots interessen. Cal escoltar amb paciència i, especialment, donar raons clares en les quals es basa cada opinió i no acceptar eixe joc malèfic que uns són d’entrada bons i d’altres, roïns.
És clar que, si un participant l’únic que diu és que els que pensen diversament són el dimoni, eixa conversació ja no pot ser dialogal i no pot produir una “acció comunicativa” democràtica, perquè la democràcia suposa sempre que tots caben en el sistema sense cap exclusió, per molt diferents que siguen les seues posicions.
Però les persones hem de saber com eixir del confortable cau de les nostre idees i interessos per a poder construir una societat millor i el primer pas per a això és la conversa ciutadana sobre els temes que ens concernixen. Insistisc en l’adjectiu “ciutadana”, perquè la idea que això és cosa a soles de les administracions públiques o dels polítics és un gran erro, ja que la democràcia té molts nivells i l’últim serà el de l’acció dels distints governs, que abans han passat per la discussió representativa en els parlaments i consells, però si no hi ha conversa ciutadana del carrer seran uns bastiments sense base que no encertaran mai.
La veritable democràcia comença en el carrer amb el diàleg possible; amb “l’acció comunicativa” dels ciutadans de base i des d’ahí s’aniran bastint tots el graons del sistema. És cert que massa vegades el comportament parlamentari deixa molt que desitjar, en quasi tots els països i cada vegada més en el nostre, però caldria preguntar-se si això no és conseqüència del fosc tancament que tenim els ciutadans en les nostres idees, tal que impedeix un diàleg il·luminador. ¿Serà producte l’actual aspresa parlamentària de la nostra agressivitat ideològica que fa que no vulguem parlar de política? ¿Seran els nostres diputats en els parlaments la trista imatge de la nostra manera de pensar? I, si foren productes nostres…, per què els menyspreem tant?
Sí, pense que és hora que des de la base s’inicie una nova mirada de l’esdeveniment polític que millore la democràcia. No caiguem en el parany de pensar que el fet polític és un superestructura que està de més que podria suprimir-se, perquè això és exactament el que voldrien els que ensomnien en la dictadura.
Clar que el poble salva el poble…, però sempre que estiga organitzat socialment.