LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS

VICENT ARTUR MORENO

L’Equip de redacció ha rebut aquest escrit-homenatge de Vicent Artur envers son pare, i creguem és una regal per a qui tinga el gust de llegir-lo. Val la pena pel que té de Memòria Històrica, també per allò que es manifesta la seua vida en l’evolució d’una religiositat del Bé Abstracte, com un entramat ideològic de propostes intel·lectuals, cap a una espiritualitat alternativa de la Bondat, que es revela, com a resposta personal, en la immediatés del fet present i en la inefabilitat de la bondat dels seus gestos que, més enllà de paraules i conceptes són tot un rosari de sensacions i emocions. Sols la Bondat i la vida nidifiquen en la fràgil seqüència del ací i ara.

LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS

A ma mare i a mon pare. Perquè els nostres pares no haurien de morir mai. .

Estic bé, Vicent…Estic bé…Em separava les síl·labes remarcant la prosòdia en cada colp de veu…No us preocupeu per mi…Estic bé…Ens ho deia només amb aire, perquè el càncer li havia arrancat el poc que li quedava: la veu. Volia protegir-nos, que no patírem. Aquest article no només és un homenatge a una persona que ha traspassat i ara és…No sé on és. Dins del meu cor, supose. Permanentment dins del cor de la gent que ha deixat en el món físic i que ara recorda la figura d’un home que va morir com va viure: amb moltes ganes. “M’he mort ja?” Em preguntava amb un filet d’aire hores abans de morir…No, encara no, li deia el meu germà…”Doncs vinga, va”…Ho deia amb aquella il·lusió de l’infant que li han promès que vindran els reis, però que tarden, que no acaben de fer-ho. Però ell té ganes que vinguen…Perquè mon pare, en els darrers quatre anys, s’havia transformat en un xiquet. Mon pare es bevia la vida a glops. Perquè la vida era un raig d’aigua fresca…Era un infant d’aquells que deia Jesús quan es referia a qui podria entrar al seu Regne, el Regne dels Cels…I volem compartir amb vosaltres moments de la vida de Vicent Moreno i Mira, un home com tants que va donar el millor i que deixa darrere moltes rialles, molts relats i una passió: la curiositat i l’amor profund cap a les persones i cap a tot allò que l’envoltava. Continuar llegint “LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS”

EL MISTERI D´ELX, LA FESTA MAJOR DEL NOSTRE POBLE

El Misteri d’Elx, la festa major del nostre poble

Cada 14 i cada 15 d’agost de cada any un poble recupera la paraula i el cant. Elx canta cada estiu per tots els qui parlem les paraules perdurables del seu Misteri. La Festa d’Elx, única peça del teatre religiós medieval representada, ininterrompudament, des del segle XV, a l’interior d’un temple, reactualitza molts dels trets del què hem estat, una part del què som i algun dels símbols del què volem ser. Cada 14 i 15 d’agost, a la ciutat d’Elx, es reviscuda una pàgina de la nostra història, sempre dinàmica, i de la nostra cultura, sempre renovada.

Per Alfons Llorenç

Publicat el 15 d’agost de 2022

Però, el Misteri d’Elx no és sols una dramatització. És allò que es representa, celebra, es fa i es viu a la Basílica de Santa Maria elxana els dies 14 i 15 d’agost de tots els anys. El 14 és “la Vespra”, la primera jornada, que escenifica la fi de la vida i la mort de la Marededéu, envoltada pels Apòstols. El dia 15, segona jornada dels drama, “la Festa”, l’argument de la qual és l’enterrament, l’assumpció i coronació de la Verge. El mateix 15, a les 10 del matí, el Misteri surt al carrer amb la processó del soterrar de Maria, amb la participació dels cantors i el cant de psalms continguts en la Consueta del Misteri. Continuar llegint “EL MISTERI D´ELX, LA FESTA MAJOR DEL NOSTRE POBLE”

DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES

 

DAVANT LA MORT DE L’AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES

Julio Ciges Marín és membre del Grup Cristià del dissabte.

La notícia de la mort de Josep-Antoni, tot i que esperada, m’ha sorprès i m’ha impactat. He sentit la seua pèrdua amb una pena pregona i, alhora, amb admiració i agraïment a la seua persona. Vaig rebre la notícia quan estava per la Serrania de Cuenca, a gairebé 300 kms. de València, on em refeia durant el període de descans de la quimio. I, per suposat, vaig decidir, sense dubtar-ho, interrompre aquest descans per tal de fer-me present en el soterrar del tan estimadíssim amic Josep-Antoni. Ell es mereixia aquest esforç i la manifestació del meu agraïment. Continuar llegint “DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES”

MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat.

Mossèn Josep Antoni Comes

Aquest 3 d’agost ens ha deixat als 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.

El juliol de l’any passat, la revista valenciana Saó va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat, gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossèn Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep Mª Soriano, que anà a Madrid a parlar amb Comes, per fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem a l’etapa final del franquisme. Continuar llegint “MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES”

¿UNA MISSIÓ ARA?

Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte

¿UNA MISSIÓ ARA?

Amb aquesta pregunta es presenta un tríptic on s’anuncia una missió en la diòcesi de València.

Fa uns anys, en una reunió diocesana amb arxiprestes i bisbes de la diòcesi de València, ja vaig escoltar dir al Sr. arquebisbe que volia llançar una missió general en tota la diòcesi. Com es diu al mateix tríptic, se li va indicar que en aquests moments, “esta acción no es la más oportuna y aconsejable“. Però tots sabem que quan el Sr. arquebisbe es proposa alguna cosa, tard o d´hora, la provocarà i la realitzarà.

Així és com el 8 de març, quan el Sr. arquebisbe va obrir l’Any Jubilar Marià per a la Diòcesi de València – aprofitant el Centenari de la Coronació Canònica de la Mare de Déu dels Desemparats – “anunció la celebración de una gran misión“. Deia: “Este año jubilar del centenario ha de ser, como hemos dicho en el Sínodo diocesano, un año para la gran misión, una misión popular diocesana“. Continuar llegint “¿UNA MISSIÓ ARA?”

HACER LA PAZ

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Hacer la paz.
(La paz es demasiado importante para dejarla en manos de militares)

Hacer la paz haciendo cada día
el mundo a nuestro lado más humano.
Sonreír al extraño como hermano
y esperar que, aunque triste, nos sonría.

Sembrar la paz como leve semilla
en el duro barbecho de la guerra
creer que un día crecerá en la tierra
el amor que da la gente sencilla.

Superar prejuicios con comprensión.
Despertarnos de nuestra indiferencia,
deshacer el odio dando perdón.

Combatir la injusticia y la violencia.
La justicia y la paz quieren unión
para hacer posible la convivencia.

(Deme Orte)

CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia

CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia)ALFONS LLORENÇ

I

Tocaven al Miquelet les 9 del mati. El “campanar nou” voltejava a dol. El cotxe fúnebre estava aparcat pegar al mur, a la dreta de la porta romànica dels Lleidatans, altrament dita del Palau. Al taüt jeia don Paco Gil. S’esperava la imminent processó de canonges que el rebrien i l’entrarien a la també seua Seu per a les absoltes de cos present.

Puntual i a peu, venia l’arquebisbe des del seu “Palasio”. Un home ben vestit i amb corbata, d’una setantena d’anys, se li acostà, ben respectuós, al cardenal. Educadament, li digué: “Don Antonio, que és don Paco, cal fer-ho en valencià!” El porprat, en un to poc afable, respongué: “Ya veremos, ya veremos”. Replicà el fidel: “És don Paco Gil, al menys les lectures, la homilia”. El mitrat: “Lo que mande la liturgia”. El cristià: “Al menys una frase”. El bisbe: “No sé, no sé”. El valencià, entristit: “Ja ho sé. No dirà ni ‘Bon dia’”. I, se’n va anar, pesarós, pel carrer de la Barcella. El prelat va entrar, tranquil, a la Catedral, a revestir-se. Qui ho ha vist i oït dona testimoni del fet i de la veritat.
Continuar llegint “CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia”

¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL?

¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL? José Ignacio González Faus

Muchos recordarán un incidente que se produjo hace años en un partido de fútbol Francia-Italia, final de un mundial o de una Eurocopa (no recuerdo). De repente Zidane dio un cabezazo en la cara al defensa italiano que le marcaba. Recibió una tarjeta roja y salió impertérrito del campo. Después se supo que su marcador se había dedicado durante todo el partido a meterse con la madre o la hermana de Zidane cada vez que se encontraban juntos, con frases como si la puta querrá acostarse conmigo esta noche etc., o parecidas… Continuar llegint “¿VERGÜENZA DE SER OCCIDENTAL?”