XXXé Diumenge del Temps Ordinari. (Èx 22,20-26; Salm 17,2-4-47.51ab; 1 Tes 1,5c-10; Ev. Mt 22,34-40.) Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.
“No maltractaràs ni oprimiràs l’emigrant, perquè emigrants vau ser vosaltres a la terra d’Egipte” (Ex 22,20). El relat de l’Èxode significa més que l’alliberament del poble hebreu de l’esclavatge. És un símbol de la història de la humanitat sempre en camí d’alliberament. La història de les migracions és la història mateixa de la humanitat. Recordar-ho ens fa comprendre les migracions com la recerca de la vida i l’alliberament de tantes opressions i esclavituds que deshumanitzen l’ésser humà. I veure les persones emigrants/migrants/immigrants com un nosaltres obert. L’Egipte bíblic és avui el capitalisme i el colonialisme que oprimeix, explota, esclavitza persones, pobles i països sencers. I el Déu alliberador és qui escolta el clam del pobre: “Si em crida a mi, jo l’escoltaré, perquè jo sóc compassiu”(Ex 22,26). Escoltar aquest clam, fer-se càrrec i solidaritzar-se és el camí de l’alliberament. La nostra fe en un Déu alliberador ha d’anar unida a la nostra solidaritat amb les persones migrants juntament amb altres “clams dels pobres” com les víctimes de les guerres, el genocidi, l’exclusió social, la violència masclista, les persones sense sostre per viure i la gana i la pobresa extrema a molts països.
El salm 17 expressa la confiança del pobre, que quan no pot confiar en els poderosos, li queda la darrera confiança en Déu que és la seva roca, refugi, baluard, escut, la seva força salvadora, el seu alliberador; i confia en la seva misericòrdia. Monsenyor Romero valorava aquesta confiança del pobre en Déu misericordiós com a força de resistència davant les dificultats de la vida.
A la carta a l’església de Tessalònica, Pau s’enorgulleix que aquesta comunitat sigui “un model per a tots els creients de Macedònia i Acaia” i “la seva fe s’hagi difós arreu” consolidant la predicació de l’Apòstol. En un context pagà de multitud de déus (Grècia, Roma, Àsia) abandonar els ídols, creure en un sol Déu i afirmar la referència de Crist Jesús, i “viure esperant la tornada del seu Fill Jesús, a qui ha ressuscitat d’entre els morts i que ens lliura del càstig futur”(1Tes 1,10)… No ja amb aquesta escatologia propera de creure que Jesús tornaria aviat, però sí amb l’esperança en la plenitud de la història com a història de salvació (“hi haurà un dia que tots…”). I en aquest anunci, la comunitat cristiana (de Tessalònica i les d’avui) és evangelitzadora amb testimoni. Més que la predicació clerical ha de ser el testimoniatge vital i comunitari qui difongui la fe mostrant amb la seva vida allò que creu: en Jesús ressuscitat (abandonat tots els ídols) i en la promesa del Regnat de Déu que camina en la història cap a la seva plenitud (sense por al “càstig futur” del que ens lliura). Són les nostres comunitats “model” per a altres o per a les que no existeixen? Són les nostres comunitats evangelitzadores des del testimoniatge, més enllà de doctrines?
L’Evangeli ens presenta avui la pregunta trampa d’un doctor de la llei a Jesús: “Mestre, quin és el manament principal de la llei” (Mt 22,35). Jesús, com a pietós jueu recitaria cada dia el “Shemà”: “Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu. El Senyor és un. Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces” (Dt 6, 4-5). I Jesús li respon: aquest manament és el principal i primer. I afegeix: “El segon és semblant a ell: “Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix”. Aquesta és la novetat de Jesús: igualar tots dos en un. No hi ha amor a Déu sense amor al proïsme. “En aquests dos manaments se sosté tota la Llei i els profetes. plenitud la Llei única de l’amor, unides les dues facetes: amor a Déu i al proïsme. Joan ho dirà altrament: “Podem estimar nosaltres perquè ell ens va estimar primer. El qui 
digui “Jo estimo Déu”, mentre odia el seu germà, és un mentider, perquè qui no estima el seu germà, qui està veient, Déu, qui no veu, no el pot estimar. I aquest és precisament el manament que rebem d’ell: qui estima Déu, estimi també el seu germà” (1Jn 4,19-21).
Aquesta és la “prova del cotó” de la veritable religió: no es pot estimar Déu sense estimar el germà; ni fer servir el nom de Déu i oblidar el germà: ni valen excuses com el sacerdot o el doctor de la llei a la paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37); ni espiritualitats alienants que invoquen Déu i obliden el proïsme; ni opcions polítiques que usen la bíblia per justificar el genocidi, o usen el nom de Déu i ofenen els pobres; o compatibilitzen Déu i els Diners. Escandalitza que eclesiàstics que parlen en nom de Déu abusin alhora de persones vulnerables. I, al contrari, hi ha més veritat en qui ignora o nega Déu però estima els altres i defensa els drets humans. No hi ha mitges tintes, excuses ni arreglaments: no hi ha amor a Déu si no n’hi ha al proïsme, a les persones vulnerables, a les víctimes de la injustícia. Déu és amb les víctimes. “Si el pobre crida a mi, jo ho escoltaré, perquè jo sóc compassiu” (Ex22,26). Déu és compassiu i tendre amb els qui pateixen, però és exigent amb els forts: només si es converteixen i es fan compassius “compleixen” el manament de l’amor.
Els fariseus buscaren una resposta de Jesús que el comprometera; hagueren volgut, (pense jo) que situara Déu per sobre el Cèsar i donar a entendre que els tributs que se li pagaven eixien de persones empobrides i que més falta els feia a ells que no al Cèsar. I la resposta sembla equiparar a Déu i al Cèsar, només que les coses del Cèsar, materials, comptables i finites, no es poden equiparar a les coses de Déu: l’amor que condueix a la justícia i a la pau.