XXIXé del Temps Ordinari.                                                                                                     (I Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21)                                                                                M. Sacramento Marí Ferrer és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Costa encaixar, en els temps que vivim, on hi ha guerres per tot arreu, el llenguatge bel·licista del llibre d’Isaïes: sembla que Déu ha triat Cir per sotmetre nacions; que ha sigut elegit i ungit perquè per la força de les armes done a conéixer qui és el Senyor, l’únic Déu. No n’hi ha un altre fora d’Ell.

Jesús ha estat mostrant un altre Déu al llarg de la seua vida: un Déu que, Pare-Mare, anirà manifestant temps després la seua presència en les accions que duen a terme les primeres comunitats cristianes : “la vostra caritat no es cansa de fer el bé”, diu sant Pau.

En l’ara i ací que vivim, les paraules de sant Pau són també una crida a nosaltres de manera individual, però també a les comunitats cristianes, siguen del tipus que siguen: són temps per a no perdre l’esperança, actuar amb convicció per poder fer front a les adversitats. Nosaltres també hem sigut elegits i ungits. I les nostres armes són la caritat, la solidaritat, l’empatia, el despreniment, el perdó, l’acompanyament, la compassió… Tot resumit en l’amor al proïsme que ens demanà Jesús.

I, com Jesús, formar part de la societat en què vivim i haver d’entrar en les seues regles de funcionament ens “obliga” també, en certa manera, a senyalar i denunciar allò que és injust, que no ajuda a la promoció ni a la millora de les condicions dels éssers humans, que atempta contra la dignitat de les persones.

Els fariseus buscaren una resposta de Jesús que el comprometera; hagueren volgut, (pense jo) que situara Déu per sobre el Cèsar i donar a entendre que els tributs que se li pagaven eixien de persones empobrides i que més falta els feia a ells que no al Cèsar. I la resposta sembla equiparar a Déu i al Cèsar, només que les coses del Cèsar, materials, comptables i finites, no es poden equiparar a les coses de Déu: l’amor que condueix a la justícia i a la pau.

XXVIIIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                     Alberto Guerrero és membre del Grup Cristià del Dissabte.

L’església en cada diumenge del temps ordinari tracta que reflexionem sobre en què consisteix seguir Jesús de Natzaret, i per a això ens proposa textos de l’evangeli de Mateu perquè vegem com es van plantejar els seguidors de Jesús de Natzaret seguir el seu missatge després de la seua mort que van viure unida a la seua fe en la seua resurrecció.

Mateu ens planteja que el principal del missatge de Jesús és recordar i impulsar el Regne de Déu que proclamà sense descans com a eix de la seua predicació i de la seua pràctica. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

XXVIIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                        Llorenç Gimeno és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La lectura d’Isaïes ens prepara a acollir l’Evangeli amb una altra paràbola  que té la vinya com a motiu. El Bon raïm que n’espera Déu és la justícia, la bondat i en canvi hi sent el “clam dels oprimits”.

És un text per contemplar, per donar gràcies a Déu per seu gran amor, per la cura que té per nosaltres, per la seua esperança …i per a deixar-se qüestionar sincerament. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE”

XXVIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                           (Ez 18, 25-28; Salm 24; Flp2, 1-11; Mateu 21, 28-32)                                                                     Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Joan XXIII, en conversa amb els sacerdots de Roma, els va dir: «Preferisc vore-vos amb les mans brutes que sense mans». Les mans que s’embruten per lluitar per la justícia i curar ferides són signes que el Regne de Déu està entre nosaltres.  El profeta Ezequiel proposa «practicar la rectitud i la justícia», i a aquells que les practiquen se’ls oferix el perdó i el penediment, ja que cap acció, fins i tot aquella que apareix com més justa i desinteressada, està lliure d’una ambigüitat que impedix que algú puga anomenar-se «bo». L’acció per la justícia produïx ferides en qui la practica i, amb molta freqüència, pot causar el contrari del que es proposa. És necessari practicar el penediment i el perdó per reconéixer la culpa i l’ambigüitat de l’acció. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE”

XXVé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                (Is. 55, 6-9; Sal. 144; Filp. 1, 20c-24.27a; Mt. 20,1-16)                                                                  Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Encara que corre la queixa que tot ho judicalitzem, no deixem de repetir allò de “tinc dret”. Si posem per vara de mesurar el dret, la conseqüència necessària és anar a parar davant d’un jutge, el qual dictaminarà pel que fa a la llei i, naturalment, no s’impartirà la justícia des de consideracions personals ni de situacions d’igualtat d’oportunitats.

Tenim lleis des d’on els jutges emeten sentències i, moltíssimes vegades, no coincideixen en l’apreciació que cadascú de nosaltres tenim respecte al cas que ens afecta. Això és perquè el camí de la raó no té cor, no sap de sentiments, ni de relacions personals; serà un judici sense tenir en consideració la situació concreta de cada persona i, per tant, allunyat de tota anàlisi personal. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE”