Encuentro/ Celebración 20 aniversario

Redes Cristianas nació en 2006 con vocación de aglutinar y ser red de coordinación de los grupos y medios de comunicación católicos de base en España. Tras veinte años de existencia os invitamos a un encuentro en la mañana del sábado 14 de marzo por internet. Más adelante se pondrá el enlace de ZOOM.

En dicho encuentro se reflejarán las aportaciones de los distintos grupos que forman Redes Cristianas sobre el tema del encuentro, además se entregará el Premio Redes Cristianas por primera vez en sus dos modalidades.

Os animamos a participar y a difundir ampliamente la información que aparece en el cartel que se adjunta

CANVI DE RUMB

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La situació eclesiàstica ja no dona més de sí. Per a mi, així sonen les paraules del papa Lleó XIV als seus rectors, als preveres de Roma.

Cal un canvi de rumb per eixir d’allò de sempre i dedicar-se a evangelitzar amb creativitat i nous carismes.

A la diòcesi de València, la tònica al llarg de la història ve marcada per una mentalitat caracteritzada per una forta tradició de conservadorisme teològic i social. El temps passa, però la vida a les parròquies continua essent el de sempre. El pas del temps i el context canviant es viu al carrer, però la feligresia, quan passa el banquet d’entrada als temples, pareix que ha de deixar fora la vida diària per revestir-se d’allò de sempre. El canvi de mentalitat social, que viuen les persones a les seues relacions personals, veïnals, amistoses i familiars, a l’entrada als temples queda en suspens, inclús, l’idioma en el qual es relacionen entre elles i s’entra en un altre món. Continuar llegint “CANVI DE RUMB”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE

II Diumenge de Quaresma.                                                                                                       (Gn 12,1-4a; Salm 32; 2Tm 1,8b-10; Mt 17,1-9)                                                                            Francesc Aracil és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La transfiguració de Jesús significa el moment que tots necessitem per a enfortir la nostra fe. Enmig de les dificultats de la vida, entre les faenes i els treballs de cada dia, volem continuar endavant fidels al nostre compromís cristià. Volem ser fidels al nostre baptisme, volem ser seguidors de Jesús, volem mantenir-nos en la nostra opció del Regnat de Déu que el Natzaré ens proposa. Així ho manifestem en els nostres moments de pregària en comú i així ho interioritzem en la nostra oració personal. La nostra vol ser una vida de fe en el Déu de Jesús, el Déu que salva. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

QUI ES RECORDA DEL SÍNODE UNIVERSAL

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte

Fa dos anys, parlar del Sínode universal de l’Església estava de moda, encara que cal dir que a la diòcesi de València passava sense pena ni glòria; en aquest moment, continua obert o ja és cosa passada?

Sobre el paper, l’Església universal continua treballant el Sínode i es prepara per a la seua cloenda en una Assemblea general convocada per a l’any 2028. Ara és moment d’estar posant en pràctica la sinodalitat a les diòcesis. No es tracta d’un treball acadèmic, amb qüestionaris ni respostes, sinó d’aplicar l’esperit sinodal a la vida de les parròquies, a la manera de treballar en elles i a les diòcesis. És l’etapa d’aterrar tot el que s’ha aportat en les sessions sinodals. Ha passat el temps dels debats i és temps de traduir en formes concretes la vida eclesial. Continuar llegint “QUI ES RECORDA DEL SÍNODE UNIVERSAL”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE

Primer Diumenge de Quaresma.                                                                                     (Gn 2, 7-9; 31-7; Salm 51 (50); Rom 5, 12-19; Mt. 4, 1-11.)                                              Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La temptació inevitable

Els textos bíblics que avui ens presenta la litúrgia són importantíssims per a comprendre la naturalesa humana, sempre que no els llegim com històries passades sinó com narracions que ens aclarixen qui som i què ens passa i ens passarà.

La primera lectura és una narració mítica, simbòlica, que contesta  la pregunta de per què existeix tant de mal. No conta un succés històric sinó que fa una reflexió sobre una sensació universal: per què la vida humana, que desitgem paradisíaca, sempre es veu frustrada? La resposta que trobaren aquells pensador de fa més de tres mil anys és que l’ésser humà, cada persona, vol ser déu; conèixer el que és bo i mal, però oblidant que el nostre pensament i la nostra actitud interessada no és capaç primàriament de pensar en el bé comú  de la societat i de la natura, sinó que considera bo el que li plau i refusa el que li desplau. En no agafar la senda humil i participativa que el Creador li mostra, agafa la del camí superb: “jo diré allò que a mi m’interessa que siga bo o roí”. “No morireu, diu la serp que tots tenim dins,  a l’inrevés, sereu com déus coneixedors del bé i del mal”. Això passa i passarà en cada generació inevitablement. El paradís que tenim a l’abast desapareix i la sensació joiosa de sentir-se part de la natura i de la humanitat s’evapora. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

RECOMENÇAR

        Josep M° Jordan Galduf, excatedràtic d’Economia de la Universitat de València

¿És possible recomençar després d’experimentar una gran crisi? ¿Podem reconstruir-nos després de sentir-nos trencats i buits? D’això va precisament un interessant llibre del sacerdot italià Fabio Rosini (El arte de recomenzar. Los seis días de la creación y el inicio del discernimiento, Rialp, 2025) que acabe de llegir a les portes del temps de Quaresma. Un llibre que, tot i el seu contingut explícitament religiós, el lector (creient o no creient) pot fer-ne una lectura essencialment existencial. A la fi, les persones travessem en la vida diverses situacions convulsives que ens poden portar o bé a enfonsar-nos o bé a tractar de recomençar.

Rosini introdueix al lector en l’art de recomençar a partir del paradigma de la creació que apareix en el Gènesi. I ho fa amb un recorregut existencial i espiritual, de regeneració i discerniment, seguint el relat bíblic dels sis dies de la creació. Amb això tracta de connectar la paraula de Déu amb la nostra vida, tot considerant la necessitat que tenim sovint els humans de reconduir o reconstruir la pròpia existència.

Al parer de Rosini, recomençar és possible, tot i que no és fàcil. Per a poder-ho fer hem de tornar a l’inici i repensar allò que és vital per a nosaltres. El començament ho conté tot. Ningú no comença per ell mateix. La vida és rebuda. Formem part de l’obra de la creació i el Gènesi pot ajudar-nos a aprofundir en el nostre coneixement propi i a guanyar en capacitat per a poder recomençar després d’una gran crisi. Cada dia de la creació en el relat bíblic ens aporta uns ensenyaments interessants a tot aquest respecte.

El primer dia de la creació, segons Rosini, subratlla l’evidència d’un món caòtic i invita a acollir el caos i acceptar que no ho podem controlar tot. D’alguna manera, el caos pertany a un ordre més alt que no som capaços d’albirar o d’abastir. Acceptar el caos (com a punt de partida) és considerar les coses com són, no com ens agradaria que foren, i acollir amb realisme les nostres limitacions. Algú ens ha creat i ha pensat en la nostra existència. Tenim la vocació de viure i el dret de poder recomençar. Igual com es distingeix la llum de les tenebres, hem de saber discernir el bé del mal.

El segon i el tercer dia de la creació, d’acord amb Rosini, ens porten a reflexionar sobre els límits de la nostra realitat i la necessitat d’establir unes prioritats. Igual com hi ha una separació de les aigües, hem de discernir allò que ens dona vida d’allò que ens danya i ens mata, allò que per a nosaltres és identitat i font de renaixement d’allò que ens buida i ens trenca. Tenim una missió en la vida en funció dels talents que se’ns han confiat, i hem de ser capaços d’establir una estratègia d’actuació coherent amb la nostra pròpia identitat personal. Seleccionar allò que ens fa ser veritablement més feliços i fructuosos, i créixer en l’estima per tal de construir i no disgregar-se.

El quart i el cinqué dia de la creació, seguint a Rosini, ens fan considerar (en paral·lel a les llums del firmament) les llums que poden il·luminar el nostre espai de fecunditat personal per a viure millor la nostra vida. Per a poder recomençar, ¿quina llum hi ha dintre de mi i com mire les coses? ¿Quines inspiracions de bé tinc, en contraposició a les suggestions de mal? ¿Quina dinàmica (de pensament i acció) em pot fer viure millor o fer malbé la meua vida? El mal porta les persones a una dimensió que no és la seua veritat; en canvi, quan ens penedim i estimem tornem a ser autèntics. Necessitem albirar (i deixar-nos guiar per) les nostres inspiracions (les nostres llums constructives) com a punt de suport per a poder recomençar. Cal així mirar de dalt a baix la nostra vida, estar agraïts per allò que hem rebut i, malgrat les nostres errades i contradiccions, tractar de recomençar seguint les petjades del bé.

En el sisé dia del Gènesi, com es sabut, culmina la creació amb l’aparició de la vida: primer els animals, després els éssers humans. I de tot açò deriva Rosini unes reflexions extraordinàries per a poder recomençar. El dia sisé va de la pols a la vida. Una vida plena de contradiccions, però destinada a donar fruit. Les contradiccions, i fins i tot les humiliacions, han de ser per a nosaltres una escola per a conèixer-nos més a fons i viure millor la nostra vida. L’ésser humà ha estat fet a imatge de Déu per administrar la terra i obrar en fecunditat. Anirem bé mentre siguem fidels a nosaltres mateixa, ja que la nostra veritable identitat és la de ser fills d’un Pare bo (Déu). Per contraposició, els desastres humans deriven de la traïció a la nostra identitat essencial.

A la fi, el viatge de Rosini a través del seu llibre és una operació instructiva per a alliberar-nos del nostre fals “jo”. Un viatge cap a nosaltres mateixos. Segons l’autor, torne a mi mateix quan veig a Déu com a Pare i a les altres persones com a germans. Quan no obre així, em veig impulsat cap a l’egoisme i em quede buit. Val la pena, per tant, tractar de recomençar i reconéixer que, si estic fet a imatge de Déu, també jo soc amor. Soc jo mateix quan estime. El viatge per a la reconstrucció de la pròpia vida implica un procés de discerniment interior (triant el bé i rebutjant el mal). Sempre hi ha un bé que jo puc fer, un camí i unes oportunitats per a actuar fidel a mi mateix (al servei de les altres persones). Redescobrir la nostra bondat intrínseca constitueix, així, el punt de partida per a poder recomençar i reconstruir-nos.

RELAXAMENT RELIGIÓS A L´ESGLÉSIA

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

El comportament de les comunitats cristianes en els seus orígens impressiona immensament pel seu radicalisme i exigències en tractar d’assumir l’estil de vida de Jesús. (Hc.2,44-45; Hc.4,32-35). Els membres de la comunitat vivien amb generosa radicalitat compartint tot el que cadascú tenia i procurant que ningú passara necessitat. Se sabien família i tenien cura els uns dels altres. Mostraven una fe pràctica i una voluntat d’entrega a la comunitat perquè ningú fos maltractar ni ignorat.

És cert que aquesta manera idíl·lica de viure tindria clavills. I tant que en tenia (Hc.5,1-11). La mentida, l’aparença i el fet de quedar bé prompte es feu present. Continuar llegint “RELAXAMENT RELIGIÓS A L´ESGLÉSIA”

TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE

VI Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                       (Sir 15,15-20; Salm 118; 1C 2,6-10; Mt 5,17-37S)                                                                           Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

La lletra de la Llei

El passatge de Mateu 5, 17-37 és ensems clar i enigmàtic per tal com, en poques ratlles, Jesús consagra el valor absolut de les prescripcions de la Llei i els Profetes al mateix temps que les considera insuficients per accedir al Regne del cel. El que llegim és que es pot ser el més gran al Regne del cel per haver complit i ensenyat a complir tots els manaments, fins els més menuts, i, tanmateix, no entrar-hi.

“Maleït el qui no observe els manaments d’aquesta llei i no les complisca”, havia dit el Deuteronomi. I sant Pau, en esmentar als Gàlates aquest versicle, afegeix “totes les prescripcions que hi ha”. És a dir, fins la més menuda. També sant Jaume havia escrit que “si algú compleix tota la Llei però deixa d’observar-la en un punt, es fa culpable davant la Llei sencera” (Jm 2,10). Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE”

LES COMUNITATS DE BASE CELEBREN LA REGULARITZACIÓ

Les Comunitats Cristianes Populars de València CELEBREM la regularització aprovada pel Govern. Una bona notícia i una gran alegria per a molts dels nostres germans i germanes immigrants que porten més o menys temps intentant sobreviure amb moltes dificultats per la falta de papers. Ens alegrem amb ells i elles i esperem que no troben moltes traves en eixe procés.

VALOREM que aquesta regularització ha sigut fruit no sols d’un acord del Govern amb Podemos, sinó del treball de molts milers de persones i centenars d’organitzacions que van arreplegar més de 700.000 signatures, admeses finalment a tràmit en el Congrés per àmplia majoria (amb la sola negativa de VOX). És, per tant, com a Iniciativa Legislativa Popular (ILP) un assoliment de mobilització popular i de solidaritat de la gent. Continuar llegint “LES COMUNITATS DE BASE CELEBREN LA REGULARITZACIÓ”

MONS JESÚS SANZ Y JOSÉ IGNACIO MUNILLA: ¿QUÉ SERÁ EL EVANGELIO PARA ELLOS?

Mons. Jesús Sanz y José Ignacio Munilla: ¿Qué será el Evangelio para ellos?

Mons. Jesús Sanz y José Ignacio Munilla: ¿Qué será el Evangelio para ellos?

Esta mañana, 4 de febrero, he leído una noticia en la prensa digital alemana que me ha dejado con los ojos a cuadros: el Vaticano confirmaba la expulsión de un parlamentario de Alternativa para Alemania (AfD) –los hermanos políticos de Vox– de una junta administrativa de la Iglesia católica en la diócesis de Tréveris porque “los partidos de extrema derecha no pueden ser un lugar de actividad política para nosotros, los cristianos”.

Esta decisión había sido adoptada, antes de verano de 2025, por el vicario general de dicha diócesis en contra de la presencia de Christoph Schaufert en un Consejo de administración parroquial y en aplicación del acuerdo adoptado por la Conferencia Episcopal Alemana contra el nacionalismo racista y xenófobo. El vicepresidente de Alternativa para Alemania en el Parlamento del Estado federal presentó un recurso contra su expulsión ante el obispo de la diócesis, indicando que, a él, personalmente, no se le podía acusar de nada. El prelado, Stephan Ackermann, confirmó su expulsión: entendía que debía haberse “distanciado” de unos postulados y de una militancia en la ultraderecha por ser “incompatibles con ejercer cargos” en el seno de la Iglesia.

Pero el parlamentario de Alternativa para Alemania (AfD) no se dio por vencido y, sabiendo que en la resolución de su caso estaba en juego un buen puñado de votos católicos, recurrió al Dicasterio vaticano, responsable de las apelaciones. Este organismo vaticano anunció, a finales de enero, que se mantenía –porque era legal– la exclusión y destitución de este miembro de Alternativa para Alemania (AfD.

He aquí la contextualización de la noticia que, sorprendido, he leído esta mañana. Es cierto que Christoph Schaufert tiene un plazo de 60 días para apelar ante la Signatura Apostólica, el máximo tribunal administrativo de la Iglesia, pero también lo es que, dada su intención de abandonar el catolicismo, parece improbable que recurra a esta nueva y posible instancia.

Más allá de estos vericuetos jurídicos, queda claro que el criterio y el procedimiento seguido por la diócesis de Tréveris es todo un éxito para otras que están destituyendo de sus instituciones a extremistas por estar afiliados a grupos racistas, misántropos, xenófobos o contrarios a la concepción cristiana de la humanidad. Sin embargo, no creo que esté de más recordar que el modo habitual de proceder de los departamentos vaticanos, así como de la jerarquía eclesiástica, es el que da por buena la concepción absolutista y monárquica de entender y ejercer el poder.

Tampoco se puede obviar que tales concepción y ejercicio del poder se siguen prestando –como así sucede todavía– a descontroladas arbitrariedades que a más de un obispo –que yo sepa, al menos, a uno de los del País Vasco– le ha costado algún que otro monitum o toque de atención de las correspondientes instancias vaticanas, pero por un problema de injerencia competencial…

Dejando para otra ocasión este asunto, es incuestionable que los católicos y la gente de buena voluntad contamos, desde esta mañana, con una excelente noticia: no tanto por el procedimiento que se suele seguir, sino por el criterio aplicado e, indudablemente defendido por la diócesis de Tréveris y por todas las alemanas: “Fui extranjero y me acogisteis”.

Tal criterio, propuesto por Jesús de Nazaret en el monte de las Bienaventuranzas y en la parábola del Juicio final, atraviesa –de principio a fin– toda la historia de la Iglesia; no así, la de la jerarquía eclesiástica, más ocupada, por desgracia, y salvo alguna excepción, en salvaguardar su “poder” que por atender este punto capital en el programa de los seguidores del Nazareno y por apoyar su implementación.

Siendo esta la situación, hace unos meses, propuse a los obispos españoles que procedieran con Vox de manera parecida a como lo habían hecho –y estaban haciendo– sus colegas alemanes, es decir, que acordaran apartar a sus militantes –por pura coherencia evangélica– de las diferentes instituciones eclesiales en las que pudieran estar. Y que no tuvieran miedo a abrir los oportunos debates y necesarias clarificaciones en los respectivos órganos de gobierno y decisión eclesiales.

Ahora, pasados unos meses desde aquella propuesta y vistos los chirriantes comentarios sobre la regularización de los migrantes, tanto de monseñor Jc, arzobispo de Oviedo (es una decisión “populista y demagógica”) como de monseñor J. I. Munilla, obispo de Orihuela-Alicante (es “una estrategia para conseguir otros fines”), añado a ella una nueva: ¿van a permanecer callados como colectivo?

Espero que apoyen, como Conferencia Episcopal, las posiciones defendidas, entre otros, por los arzobispos de Pamplona, Toledo, Tarragona, Sevilla y Valladolid, y que pongan en su sitio los exabruptos de estos dos monseñores. A ver si, en esta ocasión, suena la flauta y podemos escuchar –de manera coral e históricamente encarnado– el programa del Nazareno sobre los parias y los últimos del mundo. Me gustaría que no tardaran mucho, pero me temo que tendré que seguir esperando…