– Entestament del Port de València en lʼampliació, proposant ara la construcció de la terminal nord de mercaderies i la de creuers a menys de 400m de la població, i lʼactivació de la ZAL.
– Inacció dels responsables públics per impedir-la, o si més no paralitzar-la fins tindre suficients elements de judici i un debat informat.
– Crisi ecosocial i els compromisos assolits amb les declaracions dʼemergència climàtica i les lleis de canvi climàtic de lʼAjuntament, la Generalitat i lʼEstat. Continuar llegint “COMISSIÓ CIUTAT-PORT”
Ahir, diumenge de Pentecosta, es va concedir l’Honor Pentecosta 2023 al Grup Cristià del Dissabte.
L’acte tingué lloc a les 12 del matí, després de la missa d’onze a la Cocatedral de Santa Maria, amb l’assistència d’un grup de socis de l’associació Josep Climent i dos membres del Grup de Cristians del Dissabte. Després del cant del Veni Creator es va llegir l’acta de concessió i el vicepresident Avel·lí Flors va llegir la Laudatio.
Amb l’entrega del guardó i unes sentides paraules d’agraïment per part de Xavier Almela, membre del grup guardonat es va cloure l’acte.
Mª Dolors i jo vam estar a Castelló de la Plana diumenge de Pentecosta passat per rebre, em nom del Grup Cristià del Dissabte, el premi que l’Associació Josep Climent ha atorgat enguany al nostre Grup: l’Honor Pentecosta. Continuar llegint “L’ASSOCIACIÓ JOSEP CLIMENT”
El centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Desemparats
Ha passat el centenari de la coronació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. La Basílica que acull aquesta advocació mariana ha programat un seguit d’actes, des de la proclamació d’un any jubilar marià fins a l’oportuna i lloable Corona de Caritat oferida a la Mare de Déu, passant per ofrenes, vigílies d’oració, processons i les manifestacions tradicionals de religiositat populars associades al culte a la patrona de València. Tot fet per a mantenir i difondre la devoció a aquesta figura mariana tan venerada entre els valencians de la capital i de les poblacions i ciutats del nostre territori. Continuar llegint “EL CENTENARI DE LA CORONACIÓ DE LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS”
El Grup Cristià del Dissabte reconeix positivament els avanços socials i democràtics aconseguits pel govern valencià dit del Botànic així com pels governs locals on les forces polítiques progressistes han treballat en coalició durant els darrers quatre anys arreu del País Valencià. Continuar llegint “DAVANT LES ELECCIONS LOCALS I AUTONÒMIQUES DEL 28 DE MAIG”
Hui 12 de maig commemorem el centenari del naixement de mossèn Antoni, com afectuosament l’anomenàvem, un capellà “atípic”, que va viure el seu ministeri presbiteral al servei de l’Evangeli i al servei dels malalts.
Per damunt de tot, mossèn Antoni era un home bo, un “servidor per amor de Jesús” (2C 4:5), una persona afable que va saber estimar els hòmens i les dones, sense fer cap mena de distinció tant si eren de “missa”, com si no ho eren. Mossèn Antoni, amb la seua afabilitat i sana ironia, amb el seu bon humor i el seu somriure, era una persona que estimava i es feia estimar. Continuar llegint ““Mossèn Antoni Sanchis” Cent anys del seu naixement”
GRÀCIES, GERMÀ FRANCESC, PER AQUESTS DEU ANYS DE SERVEI A L’ESGLÉSIA I EL MÓN
T’escrivim des del MOCEOP (Moviment pel Celibat Opcional), un moviment d’Església que du funcionant a Espanya fa ja 46 anys i que està integrat en la Federació Internacional de Sacerdots Casats. Ens coneixeràs perquè fa uns anys et vam fer arribar per dues vegades un escrit nostre i per l’amistat comuna que hem tingut durant anys amb Jerónimo Podestá i Clelia Luro, impulsors del nostre Moviment. Continuar llegint “CARTA OBERTA DE MOCEOP AL PAPA FRANCESC”
Arribem al Fòrum 2023 amb tres ferides: la ferida de la vida, la del temps i la de les crisis. I amb tres depòsits d’esperança: el potencial de la memòria, de la comunió i de la sinodalitat. Davant les ferides ens preguntem amb les dones que arribaren molt de matinada: “Qui ens retirarà la pedra de la porta del sepulcre” Continuar llegint “PRESENTACIÓ DEL FÒRUM CRISTIANISME ARA I ACÍ 2023”
Després d’escoltar aquestes paraules del capellà de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de Borriana, si em punxen no em trauen sang.
I és que he celebrat Eucaristies en valencià a l’Alcúdia, el meu poble o a d’altres pobles valencians i mai (però mai) no m’havien preguntat si tenia “permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano”. Encara més, l’any 2012 vaig presidir, en valencià, l’Eucaristia a la parròquia del Salvador de Borriana, acompanyat d’altres capellans, i cap d’ells em va preguntar si tenia permís pertinent.
L’anècdota que vaig “patir”, tan i tan absurda, a més de surrealista, em va passar fa unes setmanes quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia d’enterrament del pare d’un amic meu. En obrir l’església de la Mercè em vaig presentar al capellà que hi havia i li vaig dir si podia presidir la missa i si tenien el missal romà i el leccionari en valencià. El capellà, amb cara d’estranyesa per la pregunta, em va dir que no els tenien i si jo pensava celebrar l’Eucaristia en valencià. En dir-li que sí i que ja aniria traduint els textos (del castellà al valencià) sobre la marxa, el capellà em digué si ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià. Surrealista!
I és que aquell capellà no ha entès que l’Església hauria d’acollir totes les llengües com a signe d’universalitat i de catolicitat i que celebrar la missa en la llengua del poble (com recomanava el Vaticà II), hauria de ser del tot normal. I no. Encara no és normal en aquesta parròquia de Borriana, ni tampoc en altres temples del País Valencià. I per això mateix, perquè aquell capellà no considera normal celebrar la missa en valencià, em preguntà si tenia permís del bisbe per celebrar-la en la llengua dels cristians de Borriana.
Aquest capellà, que em mirà estranyat (com si jo li hagués demanat la lluna), en dir-li que celebraria la missa en valencià, hauria de recordar les paraules del papa en una entrevista de fa dos mesos a Mundo Negro. El papa, a les preguntes de Javier Fariñas i Jaume Calveras, afirmava que “el missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”. I per això Francesc elogiava la capacitat dels missioners de “ficar-se en la terra i respectar les cultures”, ajudant-les, a més, “a desenrotllar-les”. El papa deia que els missioners “no desarrelen la gent”, afirmant a més, que “el que és catòlic és respectar les cultures”. També la valenciana, pense jo, cosa que no fa el capellà de la Mercè. I és que “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, pel fet que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura de cada poble”, cosa que tampoc no entén aquest capellà de Borriana.
El capellà de la Mercè hauria de saber que Borriana és un poble valencianoparlant i celebrar l’Eucaristia en valencià hauria de ser el més normal del món. Per això, preguntar-me si jo ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià, ho vaig considerar absurd, com hauria estat absurd preguntar, a Salamanca, si un capellà ha de demanar permís al bisbe d’aquella diòcesi per celebrar la missa en castellà.
El papa Francesc ha demanat que els preveres fem olor d’ovella. ¿I quina millor manera de fer olor d’ovella que parlar la llengua del poble que servim?
El capellà que em va fer aquella pregunta hauria de recordar per què Sant Jeroni, a finals del segle IV, va fer la traducció de la Bíblia, l’anomenada Vulgata, al llatí. O per què el Concili Vaticà II va apostar per la utilització de les llengües vernacles a la litúrgia, com passa a gairebé tots els països del món, llevat del País Valencià. Per això el papa, quan fa un viatge apostòlic a qualsevol país, tant les lectures com els cants de la missa es fan en la llengua pròpia de cada lloc. I a Borriana, la llengua dels cristians és el valencià. I és que Pentecostès manifesta la universalitat i la catolicitat de l’Església, expressada en les diverses llengües dels pobles. Per això quan els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen menyspreant la llengua dels cristians valencians, a més de donar un mal exemple als seus capellans pel que fa a la normalització lingüística a l’Església, estan contribuint al genocidi de la nostra llengua. Per això la història jutjarà severament la jerarquia valenciana, per aquesta actitud del tot abominable, que contribueix a la desaparició del valencià al nostre país.
Església de Nostra Senyora de la Mercè de Borriana.
Mossens al servei de les comunitats
El capellà de la parròquia de la Mercè que amb la seua pregunta em deixà desconcertat (per dir-ho d’alguna manera), hauria de recordar que el bisbe Vicent Enrique i Tarancon, nascut a Borriana, quan va ser nomenat bisbe de Solsona, va defensar i parlar (en ple franquisme) la llengua dels cristians d’aquella diòcesi. I estic segur que si eixe capellà de la Mercè l’enviaren a París o a Munic, segur que aprendria el francès o l’alemany. I cal dir que el valencià és molt fàcil d’aprendre, només que un capellà tinga un mínim de sensibilitat i d’interès per fer-se del lloc on ha estat enviat en missió pastoral i d’aquesta manera no sentir-se foraster o estrany a la terra que l’acull. I és que no haurien de ser les ovelles les que han de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de les ovelles. Per això, aquest mossèn de la parròquia de la Mercè de Borriana, hauria d’aprendre del Consell de Pastoral de la parròquia de Maria Auxiliadora d’Algemesí i del seu rector. Quan, fa uns anys, mossèn Ramon arribà a aquesta parròquia, el Consell de Pastoral li va dir que allí es feia tota la litúrgia en valencià. No una missa a la setmana, ni dues. Tot en valencià! I mossèn Ramon els va dir que li semblava bé i per això aquesta és una de les poques parròquies del País Valencià, on tota la litúrgia se celebra en la llengua de Sant Vicent Ferrer. I és que els mossens haurien d’estar sempre al servei de les comunitats, no imposant el castellà, sinó escoltant el parer dels cristians que serveixen. Això em passà a mi quan a l’Alcúdia, en una celebració comunitària de la reconciliació, jo estava confessant una persona i a prop meu hi havia un mossèn africà que no estava confessant cap penitent, tot i que un dona estava a prop d’ell, però sense acostar-se a confessar-se. Quan aquella dona veié que jo ja havia acabat de confessar una persona, vingué a mi i em digué que estava esperant que acabara jo de confessar i que no tenia res contra el mossèn africà, però que ella volia confessar-se en valencià perquè així s’expressava millor i podia dir el que portava al cor. Jo li vaig dir que no s’havia de justificar-se de res. I que no eren els laics que han de parlar la llengua dels mossens, sinó que som els mossens els qui hauríem de parlar la llengua dels laics.
Com em comentava el meu amic uns dies després del funeral de son pare, molta gent li va dir que era la primera vegada que participaven en una missa en valencià. Inconcebible. I és que, irracionalment, els capellans valencians, majoritàriament, continuen ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si a Borriana (i a d’altres pobles del nostre país) no existís el valencià, sinó només el castellà.
Per això si el capellà que em va fer aquella pregunta tan absurda no vol ser un colonitzador sinó un pastor que acull els cristians de Borriana, hauria d’aprendre valencià i utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan, per exemple, les famílies del Camí Neocatecumenal, que quan van en missió a qualsevol país, el primer que fan és aprendre la llengua dels seus habitants, per així inculturar-se en la terra on són acollits. Si aquest capellà no comprèn això, està menyspreant la llengua dels cristians borrianencs, que mereixen un respecte. I si aquest capellà no entén això, hauria de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua amb la qual conversava amb Maria i amb Josep, amb Maria Magdalena i amb els apòstols. Jesús no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, que era el grec, ni tampoc la llengua de l’imperi, el llatí. Per això Jesús, hui parlaria valencià a Borriana. I no sé si aquest capellà, en cas que Jesús de Natzaret anara a la Mercè, li demanaria si “ya tiene permiso del obispo para predicar en valenciano”. Llastimós!
Sort tenim els valencians de l’arquebisbe de València, Enric Benavent, un bisbe amb seny i sentit comú, que ha afirmat que és legítim (i per això ho ha defensat), que els cristians valencians vulguem celebrar la missa en valencià. A vore si els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló prenen nota de la bona predisposició de l’arquebisbe Benavent, i normalitzen el valencià a la litúrgia a les seues diòcesis, i així deixen de menysprear la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan els bisbes actualment José Ignacio Munilla i Casimiro López.
D. Daniel Pla Tormo ens deixà ahir. Era membre del Grup Cristià del Dissabte. Fou professor del seminari de Moncada i professor de moral de la Facultat de Teologia. Aquesta fou la seua darrera homilia.
VIIº Ord. A 2023 Los retos de la “utopía” de la fe
Hemos comenzado la Misa pidiendo a Dios para que “la meditación de su doctrina nos enseñe a cumplir siempre -de palabra y de obra- lo que a Él le complace”: es nuestra verdadera/única “especialidad”: sentirnos convocados, dirigidos por la Palabra de Dios-, si queremos vivir como cristianos. Continuar llegint “ÚLTIMA HOMILIA DE D. DANIEL PLA”
