¡QUÉ PENA!

Daniel Plà Tormos és membre del Grup Cristià del dissabte

¡QUÉ PENA! (unas preguntas)

Sobre lo que ha dicho y por lo que representa. Estoy convencido de que lo que ha dicho responde a una supina ignorancia -sin más apoyo que la ignorancia culpable- y la irresponsabilidad de una inmisericorde política o ideología que se compadecen muy mal con su condición de “Padre Báez”.

¿Cómo puede llegar a la tremenda opción moral que le lleva a negar la culpabilidad del doble asesinato de dos inocentes criaturas? ¿En qué norma o criterio moral se apoya para “justificar” (“presentar como justo”) el doble asesinato de dos “personicas” que no podían tener ningún protagonismo en la triste historia que ha conmovido a todos los ámbitos de la sociedad?

¿Qué Moral, Psicología o Derecho Penal habrá estudiado este hombre para defender a capa y espada las graves afirmaciones que vierte (como si fuera una bolsa de basura), no sólo sobre la madre de las niñas asesinadas, sino también sobre la Fiscalía de Las Palmas porque se ha atrevido a “abrir diligencias”, sobre la razonada denuncia del Cabildo o el rechazo del portavoz de su Obispado, después de lo que está conmoviendo a todos los medios de comunicación?

¿Acaso busca un protagonismo que no le da su vestimenta y gorra amarillas? ¿Es que no le suena nada acerca de los “tipos” de delincuencia, y que para él (que era “infiel”) da lo mismo matar que no ser fiel o mostrar diferencias con respecto a su denuncia (la del todavía presbítero en ejercicio) de los que “son tan asesinos o más y peor que el mismo Antonio” (supongo que se refiere a Tomás Gimeno, el “engendrador”)?

¿Qué concepto puede tener sobre el valor de la vida quien se atreve a dictaminar que quienes le critican, lo que hacen “es igual o más que un crimen, es igualmente matar”? ¿Qué Moral practica el clérigo que dice que “hay que rezar por la madre de Antonio (supongo que es Tomás), que aunque es un decir es una puta”? Y, ya al final y en medio de un escrito taquigráficamente muy confuso, se atreve a decir: “tan criminal es el que mata como el que odia”. Y eso, dice, porque ambos “pecan igualmente”. No entro ni en la vida ni en la muerte del “engendrador” de las niñas, pero no perdamos el sentido común.

Daniel Plà, profesor jubilado de Teología Moral.

PARÁBOLA DIGITAL

Parábola digital

El Reino de Dios se parece al internet, que no lo vemos pero está por todas partes. Es todo un universo de comunicación que vincula a cualquier persona que se conecte. Pero es una vinculación de amor que entrelaza redes de solidaridad sin fronteras.

El Reino es tan pequeño como un bit, pero uniéndose con otros se hacen megas y gigas. Puede empezar por un wasap con un icono de saludo, o por un twuit de un mensaje. Pero como hay gente que le gusta compartir, empiezan a tuitear y retuitear y el mensaje corre por Facebook e Instagram y se hace viral y llega a todo el mundo en un plis plas. También se forman grupos de wasap o googlegroups que están siempre en comunicación como pequeñas comunidades.

El Reino de Dios también se llama Reino de los Cielos porque está en la nube, y así está a disposición de todo el mundo y no necesita espacio en tu disco duro. Pero para vivirlo hay que conectarse. Eso se llama oración, y se hace con el wifi de la comunión y el ruter de la comunidad. Por eso la gente del Reino decimos que somos internautas y que estamos on-line.

(Deme)

LA REVOLUCIÓ DE LES MÀQUINES, LA REVOLUCIÓ DE LES PERSONES

LA REVOLUCIÓ DE LES MÀQUINES, LA REVOLUCIÓ DE LES PERSONES. 

Vicent Artur Moreno. Doctor en Comunicació Audiovisual,  Llicenciat en Arqueologia,  Història de l’Art i Periodisme.

“La bicicleta és la mort lenta del planeta…” Així ho declaraven els savis i imparcials dirigents de l’Euro Exim Banc Ltd. I continuaven la seua pensa apocalíptica: “…un ciclista és un desastre per a l’economia del planeta. Perquè estan sans (….) i caminar encara és pitjor: ni tan sols han comprat una bici…”

¿Que què fa un article d’economia, bicicletes i persones en aquests paperots del Grup Cristià del Dissabte? Doncs perquè en el món d’aquest Grup també hi ha bicis, economia, consum i persones…Hi ha el món. I el món gira. Hi ha una realitat que els envolta, una realitat que ara més que mai hem de repensar. I el Grup de Cristians del Dissabte també vol dir-hi la seua. Sobre les bicicletes, sobre les revolucions sobre rodes, sobre les revolucions a seques, sobre els bancs –els de seure a l’església i els de fer negocis-, sobre el consum, sobre les polítiques neoliberals, sobre l’escalfament del planeta, sobre la salut del planeta, sobre les polítiques ultraneoliberals, sobre l’actualitat del missatge evangèlic… Continuar llegint “LA REVOLUCIÓ DE LES MÀQUINES, LA REVOLUCIÓ DE LES PERSONES”

CARTA AL PROFESORAT DE RELIGIÓ

Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte,  sociòleg i teòleg

CARTA AL PROFESSORAT DE RELIGIÓ

Us escric per a secundar la vostra preocupació per dignificar l’educació religiosa en tots els escenaris escolars; perquè he vist el sofriment que causa la discriminació a professors i professores de religió en el sistema escolar; perquè no suporteu que ningú us utilitze com a armes polítiques en una contesa que ha de dilucidar-se en les eleccions democràtiques. Com a professorat de religió, necessiteu desactivar tres mines que impedeixen el noble ofici de la docència: la identificació exclusiva amb opcions conservadores; la confusió amb la transmissió confessional, i la vinculació a una determinada organització escolar. Continuar llegint “CARTA AL PROFESORAT DE RELIGIÓ”

UN 15 M PER A L´ESGLÉSIA

Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte,  sociòleg i teòleg 

UN 15 M PER A l’ESGLÉSIA

Hui fa 10 anys, el moviment 15 M. ocupava les places i els carrers de les ciutats i dels pobles, amb projecció global. Va visibilitzar els budells de la societat i va revelar les expectatives d’un sector ampli de la població. Partits polítics, institucions culturals i associacions cíviques mutaren i van prendre nota, amb major o menor encert, del significat del 15 M. Res va deixar indiferent. Va impregnar els sistemes polítics, les pràctiques socials i els estils de vida. No obstant això, no ha impregnat el cos eclesiàstic ni l’imaginari catòlic  excepte en un fet decisiu, l’arribada de Francisco que, segons totes les meues anàlisis, és un fill d’aquell esperit disruptiu i transformador. Es va entendre amb la seua elecció que només quedava l’abisme, una música que recorria el món i ressonava fins i tot davant les portes del Wall Street. Quins missatges no ha impregnat les Esglésies? Continuar llegint “UN 15 M PER A L´ESGLÉSIA”

LA VACUNA DE JESÚS

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte

LA VACUNA DE JESÚS

El profeta Juan predicaba la conversión para evitar el castigo de Dios, y mucha gente se acercaba a él, y Juan los bautizaba en el Jordán. Jesús se puso a la cola con su pueblo para ser bautizado y tomó conciencia de su misión no de castigo de Dios sino de misericordia. Y la ejerció con su pueblo porque mucha gente andaba perdida y abandonada como ovejas sin pastor. Y se compadeció de sus sufrimientos y los alivió y curó todo lo que pudo. Continuar llegint “LA VACUNA DE JESÚS”

EL MENYSPREAMENT DE LA NOSTRA LLENGUA

El menyspreament de la nostra llengua

Bartolomé Sanz Albiñana Catedràtic d’Educació Secundària, Doctor en Filologia Anglesa

Jo crec,  i prou que ho lamente, que l’Església veu el valencià com jo veia don Manuel Sanchis Guarner a mitjans dels anys setanta, com una cosa exòtica i secundària; no sé exactament qué espera per a fer passos fermes. I no en fa cap, conscient dels maldecaps que se’n puguen derivar una vegada partit el meló; cal actuar amb prudència  i estalviar-se problemes com els que van sofrir Sanchis Guarner i Joan Fuster, es deu dir dia rere dia, any rere any, segle rere segle. Ja saben també qué li va passar al bisbe don Rafael Sanus († 2010) per ser valencianista i ferm defensor de la litúrgia en la nostra llengua. Continuar llegint “EL MENYSPREAMENT DE LA NOSTRA LLENGUA”

LA NORMALIDAD NO ES LA SOLUCIÓN, ES EL PROBLEMA

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte

La normalidad no es la solución, es el problema

 

En este tiempo de pandemia oímos mucho decir:”cuando esto pase… y volvamos a vernos, a abrazarnos, a salir… y volvamos a lo de antes”. Poco habremos aprendido si volvemos a lo de antes. Continuar llegint “LA NORMALIDAD NO ES LA SOLUCIÓN, ES EL PROBLEMA”

EL CASTELLA, LLEGUA OCULTA

El castellà, llengua oculta

Bartolomé Sanz Albiñana, Catedràtic d’Educació Secundària i Doctor en Filologia Anglesa

A l´Església valentina, del llatí, una llengua que marcava distàncies i resultava misteriosa a la litúrgia, es va passar al castellà amb el Concili Vaticà II, però no al valencià, perquè el castellà era la llengua de l´imperi amb la qual vam conquerir Amèrica i estava ben arrelada. A  Franco, a més a més, per tal de tindre´ns ben controlats,  li agradava que tots parlàrem  castellà en tots els àmbits: administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc., és a dir, la llengua  amb què Espanya es va donar a conéixer arreu del món i amb la qual es va evangelitzar els infidels. Qui no recorda aquell temps en què Estat i Església anaven agafats de la mà? Qui no recorda  aquell temps en què Franco també proposava a Roma una terna per al nomenament de bisbes, i els sacerdots interioritzaven en silenci la situació  favorable en què, acabada la guerra, el país s´havia instal.lat. Ara resulta que, segons  Mario Vargas Llosa (El País, diumenge 6 de desembre de 2020), l’espanyol és “una lengua disminuida, silenciada, preterida ante lenguas locales que son habladas por minorías”. Doncs sí que estem apanyats! Fins ara jo tenia entés que la llengua minoritzada era el valencià, la llengua que em va ensenyar la meua mare i que la meua generació només  va  poder fer servir a l’àmbit familiar i al carrer fins que Franco va morir. Continuar llegint “EL CASTELLA, LLEGUA OCULTA”