Alberto Guerrero és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Crida l´atenció que el sector de les Empleades de la Llar siga el que sempre haja presentat una gran precarietat laboral. Tant és així que l´anomenat (potser, mal anomenat) “treball precari del futur”, siga una realitat per aquest sector malgrat la Reforma Laboral de desembre del 2018.
Per què continuen consentint de mantindre aquesta situació de treball en condicions tan indignes, sense piular? És sabut, a més, que en molts casos són les mateixes treballadores qui sol·liciten a l´ocupador que no les done d´alta en la Seguretat Social. No cal dir que açò ve de darrere, arrelat per les dones espanyoles treballadores de la llar que tenien arguments del tipus:
“No em done d’alta en la Seguretat Social, perquè si estic malalta ja em cobreix la seguretat social del meu marit”
”Per als pocs beneficis que tinc, si no tinc atur ni cobrament per malaltia fins al 29 dia, millor em pague a mi el que li costaria a vosté la meua Seguretat Social”
“Soc molt jove, l’important és cobrar més hui, per a mi i els meus xiquets, per a la vellesa falten molts, molts anys i qui sap”.
“No es preocupe, cap de les meues veïnes en el barri, estan d’alta en la Seguretat Social. És el més normal”
”Estem cobertes, en cas de malaltia, perquè depenem dels nostres marits.”
Fins a 2012, quan les empleades de la llar treballaven en diverses cases, eren elles mateix i no els ocupadors els qui havien de pagar la Seguretat Social, inclosa la part d’aquest. Aquesta injustícia i abús, suprimit amb l’acord de la llei des de 2012, era ben vist per moltes empleades de llar migrants i els va semblar malament el canvi de situació. Encara en 2020 les pròpies treballadores de llar, com que el seu salari és escàs, no volen cotitzar a la Seguretat Social. “Quants menys descomptes, millor.” I això, que es dona en les treballadores espanyoles, també s’acreix en les provinents de països on estar d’alta en la Seguretat Social és un estrany privilegi. Al seu país, fins i tot en països avançats com el Marroc no hi ha dret a la Seguretat Social per a les treballadores de la llar. I l’economia irregular sol ser l’habitual.
Però, per què accepten no cotitzar a la Seguretat Social, acceptant de fet un treball sense drets, indigne i angoixant? Molt possiblement per connivència entre l’ocupador explotador i la treballadora en dificultats. Donada la seua poca utilitat i avantatges immediats del que cotitzen, no els interessa. Ni tan sols tenen dret a atur. Vegem un mostrari de situacions:
1.-Com la seua preparació és escassa i té dificultat per a trobar treballs millors, més val acceptar això que res.
2.- Perquè tenen necessitats urgents de diners, accepten condicions dolentes, fins que canvien les coses, s’adapten, milloren els seus coneixements i les seues relacions, capacitats de negociació incloses en el cas de migrants; les legals, començant pels seus papers a renovar.
3.- De manera alienada, assumeix que només la gent que no val per a una altra cosa es dedica a un treball tan servil i penós. Si no millora i es prepara per a una altra cosa, és per la seua manera de ser o pels seus condicionants… El súmmum: “víctima i culpable.”
4.- La falta de relacions o tècniques de cerca d’ocupació o de temps que li impedeix aprofitar oportunitats d’altres treballs, que, encara que ocasionals o temporals, permeten a la llarga millors ocupacions.
5.- Especial problemàtica la trobem en el cas de MIGRANTS, en treballs lamentables i en situació esclavitud encara hui en dia.
PER LLEI D´ESTRANGERIA ACTUAL, no estan en condicions d’exigir, almenys fins a no tindre papers estables. El risc és massa gran.
Evidentment, per a una persona que acaba arribar a Espanya des d’un país del sud, on la seua referència són zones rurals o barris de treballs marginats i sense drets, on una treballadora de llar als 12 anys ja treballa quasi pel menjar, i les adultes, amb un sou quatre vegades inferior que a Espanya i sense dret a la Seguretat Social, ni a horaris, ni descansos, ni quasi vacances… trobar un treball de llar cobrant el triple que al seu país, sense quasi despeses, ja que viu i menja en el domicili de l’ocupador, li sembla un treball boníssim, una gran oportunitat ja que, a més, aconsegueix diners per a enviar a la seua família, el triple del que li aportaria al seu país. Això ocorre amb la nostra veïna Marroc o amb Nicaragua.
Trobar un treball, amb el que els sembla a elles ingressos i condicions boníssims al costat dels de la seua procedència, encara que siguen per davall de la llei, els és suficient. Acabada d´arribar al país, no coneix les lleis ni els seus drets ni sap, per descomptat, com exigir-los. Menys encara, plantejar-se compres estables com un vehicle o un habitatge. No veuen important el tema de la Seguretat Social.
És comprensible que si hi ha una llei d’estrangeria injusta, que no li permet treballar sense un “permís de treball” que només s’obté després de tres anys (arriscant-se a ser deportada), si troba un treball com els que hi ha a Espanya, l’acceptarà encara que estiga molt per davall de la llei. Però com és nouvinguda i no poden contractar-la legalment, si algú li permet treballar a sa casa i li paga i a més menja i pot eixir de la casa encara que siguen només els diumenges, és una oportunitat de poder aconseguir papers al cap del temps.
És veritat que no pot eixir de la casa, perquè sap que si l´enxampen pel carrer la poden ficar en un CIE i deportar al seu país, després de tot el que ha patit fins a arribar a Espanya. Sap que ha d’esperar tres anys per a poder regularitzar-se i treballar en una casa en les condicions que, per dolentes que siguen, li permeten fer passar el temps fins a arribar els tres anys en què aconseguirà els anhelats PAPERS I TOT CANVIARÀ. I, sobretot, sap que qui la té treballant a sa casa i li paga, s’arrisca, per cometre un delicte, a una multa de 10.000 euros o que li diguen algunes persones veïnes que és un delinqüent, per incomplir la llei. Com, malgrat tot, li continua donant treball i pagant-li, i potser fins i tot ensenyant-li a aprendre cuina espanyola que desconeixia, li està molt agraïda.
Per a una immigrant sense papers, o havent-los de renovar, denunciar és ser immediatament despatxada. I si una migrant és despatxada així suposa perdre-ho tot: el treball, els ingressos; si està interna, el menjar i allotjament (i hauria de buscar on anar i haver de pagar per menjar i sostre); sense diners que enviar als seus familiars al seu país d’origen; despatxada com un drap, humiliada i sense drets (ni el que li hagueren de pagar per acomiadament segons la llei) i, normalment, no li pagarien el que legalment li degueren per endarreriments i de la mensualitat.
6.- Altres casos que dificulten l’alta en la Seguretat Social i per això s’hauria de canviar la llei perquè diverses cotitzacions es puguen complementar. Per exemple fins a 1200 euros, sense absorbir el que es cobra d’altra banda, la casuística és infinita per culpa d’una mala llei, i les pròpies empleades demanen no figurar donades d’alta en la Seguretat Social, perquè si tenen ingressos, encara que siguen 400 euros al mes, si es donen d’alta, en treball parcial o puntual amb cobrament 300 euros
a.- li ho absorbeixen del possible subsidi social de 450 euros, si no cobren res;
b.- no aconsegueix algunes ajudes familiars, que prioritzen a qui no té cap ingrés;
c.- si està cobrant per malaltia o per desocupació d’un altre sector, suposem 600 euros, li ho absorbeixen i continua cobrant el mateix i, lògicament, per a això no compensa treballar d’alta;
d.- si no es podrà jubilar per cotitzacions insuficients, i té ja 63 anys, només per malaltia, com ja té targeta sanitària, no compensa.
e.- només per a treballar uns dies solts o poquíssima jornada i ser ella la que haja de fer els tràmits de la Seguretat Social i pagar fins que teòricament li ho retornen en la nòmina és massa arriscat.
És d’insistir que, gràcies a les migrants que necessiten la Seguretat Social per a aconseguir papers per arrelament social o per a renovar permisos, ha augmentat la gent d’alta en la Seguretat Social perquè la llei d´estrangeria sol les considera legals si estan treballant donades d’alta en la Seguretat Social.
Exigir complir la llei, els drets en treball de llar, és heroic i molt difícil.
-Si denuncia, sense papers (perquè, com ja hem dit, la llei d’estrangeria li ho impedeix fins a portar tres anys a Espanya), no podrà ser donada d’alta en la Seguretat Social per no “tindre papers”. I la multa a l’ocupador a ella li afecta poc.
-Sí que pot reclamar els drets econòmics d’endarreriments d’impagaments i indemnització per acomiadament, per abús o explotació, però demostrar-ho amb proves fefaents és molt, molt complex.
Denunciar exigint els seus drets, no sols és una cosa heroica personal (és demostrar la seua dignitat), és també un servei a la societat, fer que no s’incomplisca la llei, demostrar que el seu ocupador, que potser és considerat bona persona en el seu entorn, és un explotador i un delinqüent. Si a més és multat, evitarà que amb les següents treballadores de llar que necessite, les explote i abuse encara més per creure’s impune. Per això és important donar papers per arrelament laboral als qui són bons ciutadans i denuncien a delinqüents que no compleixen la llei.
Siguem conscients que només hi ha denúncies en el sector quan ens trobem en situacions límit: quan ja ha sigut acomiadada i ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot, treball i ingressos; quan està sotmesa a uns abusos en què ja no pot aguantar més i prefereix perdre el que tenia abans de viure aquestes situacions abusives o d’esclavitud. I això requereix haver-se assessorat bé abans per a tindre proves d’haver treballat en aqueixa casa, l’antiguitat en la mateixa i tot l’horari de treball que feia allí…i no és fàcil.
És de destacar la nova llei del nou govern des de l’1 juny de 2020 amb la renda mínima vital. Les negociacions sindicats-govern han aconseguit que treballs i ingressos puntuals no absorbisquen el que es cobra sense que es complementen, un avanç per a treballadores de llar amb dret a renda mínima i amb molta freqüència, amb treballs puntuals i parcials.
Exigir els seus drets, que li paguen el que és legal, no és gens fàcil.
a- Ha d´anar a un bon advocat, preferiblement particular expert o a un sindicat que li cobra lògicament pels serveis: ha de fer gestions per a demostrar que no ha abandonat la casa voluntàriament i que ha sigut acomiadada arbitràriament.
b- Haurà de demostrar, si no estava donada d’alta, proves clares que treballava allí. I si vol que li paguen els endarreriments no pagats, demostrar amb proves l’antiguitat en aqueixa casa, els horaris de treball en aqueixa llar; els temps de cap de setmana, festius o vacances treballats i no pagats, etc.
c- Haurà d’esperar a la inspecció i sobretot al SMAC més de dos mesos.
I posteriorment esperar al jutjat social quasi fins a huit mesos, sense garanties que vaja a guanyar el judici amb les proves que té.
Seria comprensible que entre esperar en incertesa deu mesos sense cap ingrés, o acceptar un acord insuficient i injust, la porte a retirar denúncies perquè “Més val un pren, que dos et donaré”.
d- Haurà de comptar amb els prejudicis de veïns i una altra gent que pensarà: “Si l´han acomiadat, per alguna cosa haurà sigut” o “Damunt que li van donar treball, menjar i allotjament i li pagaven més que al seu país, damunt protesta, que desagraïda!”
e- Acomiadada i al carrer, amb l’actual llei d´estrangeria, s’arrisca al fet que al carrer la detinguen, la porten al CIE i la deporten. I ara, si ha d’eixir al carrer a buscar treball, les possibilitats de detenció són majors.
f- I si ja tenia papers però havia de renovar, per falta de cotitzacions, ni contracte en vigor, no podrà renovar permís de treball i es quedarà sense papers, podent ser detinguda, portada al CIE i ser expulsada legalment, segons algun jutge.
Repte – Sols s’aconsegueix els drets negats organitzant-se col·lectivament, sindicalment. Les treballadores de la llar, precàries, aïllades, invisibilitzades, ¿són i se senten classe obrera? ¿Es volen organitzar en sindicats, organitzacions obreres, de classe, per a negociar i aconseguir millorar la seua situació legal?