Josep M° Jordan Galduf, excatedràtic d’Economia de la Universitat de València
La humanitat travessa hui un dels períodes més perillosos de la història. La extraordinària cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics a París, el passat 26 de juliol, no podia ocultar els greus problemes i conflictes de l’escenari actual, tant dins de cada país con en el conjunt del planeta. Però, al meu entendre, en subratllar aquella cerimònia el gran valor de l’esperit olímpic, oferia també una llumeneta capaç de mostrar un camí per a poder reconduir les coses, tot aportant esperança a un món que sembla tremendament extraviat.
Acabe de llegir l’últim llibre del prestigiós novel·lista i assagista franco-libanés Amin Maalouf: El laberinto de los extraviados. Occidente y sus adversarios. Un magnífic treball, en línia amb altres estudis seus publicats anteriorment, com ara: Identidades asesinas (1998), El desajuste del mundo (2009), o El naufragio de las civilizaciones (2019). D’acord amb Maalouf, alguns dels problemes que afronta hui la humanitat no tenen precedents. Altres, en canvi, deriven de conflictes del passat que no s’encertaren a resoldre adequadament. El llibre d’este pensador, que fou premi Príncep d’Astúries l’any 2010, analitza els principals enfrontaments històrics que estan darrere dels problemes actuals i invita a reflexionar i a cercar eixides convenients.
L’expansió colonial europea, el Japó imperial, la Rússia soviètica, el despertar de Xina, el desenvolupament dels Estats Units d’Amèrica, són temes que ocupen nombroses planes intenses en aquest llibre. I com a reflexió de fons, relativa al temps present, la incapacitat de cooperar entre uns i altres per a fer front als grans reptes de la humanitat a hores d’ara. Una incapacitat que jo diria que comença a manifestar-se internament en cada país, i després es trasllada a l’àmbit global. En efecte, hi ha una manca absurda de cooperació al si de les nostres societats (enfangats en una polarització cega) i a escala planetària (entre països rics i pobres, del nord i del sud, de l’est i l’oest). És que no som capaços d’aprendre de la història i actuar d’acord amb la nostra més profunda essència humanitària?
Amin Maalouf reclama un diàleg de civilitzacions, un encontre cultural, una convivència respectuosa de les distintes tradicions religioses, un reconeixement de la nostra unitat com a éssers humans: “Sueño con un mundo reconciliado, con una univarsalidad compartida que no excluyese a nadie, Sueño con una humanidad que llegue por fin a la edad adulta y cuyos componentes varios aspiraran a dar y recibir” (pàgina 352).
D’igual manera, l’autor invita a construir entre tots un sistema internacional en el qual el món sencer puga identificar-se, i a gestionar de forma compartida i responsable els conflictes regionals i les amenaces globals. A eixir d’una dinàmica d’enfrontament i predomini i, per contra, potenciar les vies d’una solidaritat planetària. Altrament, les conseqüències seran (ja ho són) catastròfiques. “No es demasiado tarde. Contamos con los medios para salir de este laberinto. Pero hay que empezar por reconocer que nos hemos extraviado” (pàgina 362).
La cerimònia d’inauguració del Jocs Olímpics de París fou esplendorosa. Hi van posar-se de relleu els valors de l’esport i la solidaritat humana, la riquesa d’una unitat respectuosa de la diversitat. L’esperit olímpic mostrava així un camí per a fer front als reptes del present. Un esperit que aparegué de forma tan emotiva i impactant en la figura de Céline Dion quan va interpretar una versió pròpia de L’himne a l’amor d’Édith Piaf. M’atrevisc a traduir-ne un fragment de forma molt lliure “El cel pot col·lapsar sobre nosaltres i la terra es pot enfonsar, però allò més important és l’amor… Estarem junts tota l’eternitat, en el blau ple d’immensitat. En el cel no hi haurà més problemes,,, Déu reuneix als qui s’estimen”.