Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Veig que és molt estesa entre el catòlics la idea que la política és aliena a la fe: “Jo no soc polític” s’afirma amb molta rotunditat com si això fora possible. És possible que una persona que no tinga anhels de millorar l’entorn no pense que algunes coses haurien de ser d’altra manera o haja assolit tal ataràxia que no l’interpel·le el sofriment? Perquè del mal estem ben informats a hores d’ara. És visible, està fotografiat, el veiem en directe cada dia… Pot ser que un adolescent encara no s’adone de la seua presència, però en una persona adulta ho trobe impossible.
La política no és una solució sinó un instrument que pot millorar (o perjudicar) la vida de les persones més enllà de la mera acció personal. A quantes persones pots ajudar tu personalment? A cent o dues-centes a tot estirar…? Com pots ajudar a deturar el genocidi palestí o evitar l’assassinat de dones? Com assolir que les vacunes arriben a Àfrica o que les persones no hagen d’arriscar la seua vida per trobar una vida digna? L’acció individual generosa sempre serà necessària, més encara, podrà ser l’inici d’un camí polític, però és massa feble i no pot arribar més enllà d’on arriben les forces de cadascú. El bells anhels s’aconseguixen amb la força i constància de moltes persones.
Per tant, caldrà que a més de la teua actitud personal i la teua acció directa tingues una actitud, un plantejament i una opció política que puga arribar més enllà de cada individu. És cert que els catòlics hem estat educats en un gran respecte al poder: el Papa, el bisbe, el rector, el religiós, el poderós, el savi, el científic… “Doctors té l’Església”, diuen, però això no fa més que conformar-me amb la meua comoditat, excusant-me de l’oferta d’amor a un proïsme que no arribaré mai a conèixer personalment, però que em necessita. I no diguem res de l’altre tòpic general: “El que obeïx no s’equivoca. Jo vaig complir ordres.” frase que sempre han utilitzat tots els majors criminals per a disculpar-se al llarg de la història humana.
Si un és deixeble de Jesús de Natzaret i agafa com a propi el seu missatge, la seua Bona Nova, ha d’eixir més enllà d’ell mateix, del seu entorn i mirar més lluny per a millorar allò millorable, perquè el mal del món, el pecat del món, vaja rebaixant-se. I per a açò una actitud política és necessària; el que no vol dir ser militant obligatòriament de cap partit ni tan sols participar directament de l’acció política estructural, sinó simplement saber denunciar, saber demanar, saber recolzar amb força aquells plantejaments, aquelles idees i aquelles accions polítiques que et semblen eficaces per a millorar la vida dels pobres, dels explotats, dels dolguts, dels fracassats, dels incapaços i dels febles que són obligats a dur una existència més allunada del que el Creador vol.
Perquè idees i opcions polítiques n’hi ha moltes, però una persona cristiana sempre ha de considerar a l’hora de jutjar-les quina és la Bona Nova que du el Mestre: “Cada vegada que ho heu fet per un dels meus germans menuts per a mi ho feu.” Eixa és la base de l’elecció, el contrast de la regla d’or. Després és molt probable que ens enganyem a l’hora de triar plans concrets. Segur que errarem molts viatges. No importa, ja ho corregirem i sempre a millor, si mantenim eixe criteri de base.
No ens creguem mai que un pot ser no polític. No conec ningú, diga el que diga. Els antics, Jesús mateix, no tenien al seu abast eixe instrument tan poderós com la llibertat política. Aprofitem-la per a complir el missatge de la nostra fe. Ja sabeu: la religió no és per al cel, sinó per a anar assolint que ningú es quede exclòs del joc de la vida.