Per Riccardo Petrella

(article publicat en Atrio.org d´avui 23-3-2022)

Riccardo Petrella  és Doctor en Ciències Polítiques i Socials i doctor honoris causa per vuit universitats: Suècia, Dinamarca, Bèlgica (x2), Canadà, França (x2) i Argentina. Professor emèrit de la Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica); President de l’Institut Europeu de Recerca en Política de l’Aigua (IERPE) a Brussel·les (www.ierpe.eu). President de la “Universitat del Bé Comú” (UBC), una associació sense ànim de lucre activa a Anvers (Bèlgica) i Sezano (VR-Itàlia). De 1978 a 1994 va dirigir el departament FAST, Previsió i Avaluació en Ciència i Tecnologia a la Comissió de la Comunitat Europea a Brussel·les, i el 2005-2006 va ser president de l’aqüeducte de la regió de Puglia (Itàlia). És autor de nombrosos llibres sobre l’economia i el procomú.

S’ha d’imposar un alto el foc immediat a Ucraïna. Armar Ucraïna i adoptar les dures sancions anunciades contra Rússia no fa més que accentuar i exacerbar la guerra. No són la solució per a la pau i per “alliberar” els ucraïnesos, sinó l’instrument per, sobretot, la derrota o fins i tot la mort de Rússia per asfíxia econòmica i, subsidiàriament, per sotmetre el futur dels ucraïnesos als interessos dels Estats Units i les “potències” d’Europa occidental. En l’escalada en curs, no són els colors de l’arc de Sant Martí, sinó els bolets nuclears que planen a l’horitzó. Quina tonteria.

És ben sabut que la guerra a Ucraïna – el país on va néixer Rússia, l’estat de Rússia – no és principalment una guerra entre russos i ucraïnesos. Es tracta d’una distorsió de la història actual propagada en particular per aquells que, començant pels Estats Units i els líders dels països de l’OTAN, van provocar la invasió inacceptable d’Ucraïna per part de Rússia i són corresponsables amb Rússia. Per a què? Intentem entendre-ho.

La guerra a Ucraïna és el resultat, entre altres coses, de dos factors principals d’oposició i conflicte entre països i grups socials dominants a tot el món. Mentre aquests dos factors no siguin eliminats, hi haurà “en el millor dels casos” suspensions temporals de guerres mundials “localitzades”, acabant aquí amb la “victòria” d’uns i allà amb la “victòria” d’altres. Les víctimes continuaran sent els habitants de la Terra de totes les espècies. L’autodestrucció de la humanitat seguirà amenaçant a l’horitzó.

Primer factor. La guerra de supervivència entre dues potències mundials abans forta i indiscutible però en crisi i cada vegada més debilitada

La “guerra a Ucraïna” forma part de la nova fase de la guerra entre els Estats Units i Rússia des del col·lapse i desaparició de l’URSS el 1989 i el final de la Guerra Freda Est/Oest.

És, d’una banda, la guerra que els grups socials dominants dels Estats Units (i, sota el seu impuls/imposició, dels països de l’OTAN), han lliurat contra Rússia en els últims trenta anys per debilitar el seu poder polític, econòmic i militar, aprofitant la greu crisi de règim en què el país havia caigut el 1989. És una de les guerres en marxa pels Estats Units per mantenir el seu lloc com a primera potència mundial davant els factors d’erosió i debilitament que han contribuït al retorn en vigor als Estats Units del “poble nord-americà” conqueridor, nacionalista i racista, del qual Trump s’ha convertit en el campió més convençut.

És, d’altra banda, la guerra d’ambdós resistències, contra la supremacia dels Estats Units i l’atac, a favor de la restauració del poder perdut pel col·lapse de l’URSS, que els grups socials dominants a Rússia han perseguit: a) internacionalment, en un context de creixent debilitat davant el seu enemic de la Guerra Freda, i (b) a nivell continental a l’est i a l’oest de l’actual Rússia en comparació amb els països/estats que s’han independitzat i hostil per contribució a Rússia. La memòria i, per a Putin en particular, la fascinació pel poder de Rússia d’abans, inclòs el període de l’URSS, han representat i constituït per a la majoria dels líders russos actuals fonts d’inspiració bèl·lica i despòtica per a la seva estratègia de poder.

No obstant això, Mikhaïl Gorbatxov havia estat clar, sincer i fins i tot per sobre dels interessos directes de poder de Rússia, en un missatge oral públic als Estats Units (i els seus oponents russos) pocs mesos abans de la reunificació d’Alemanya el 1990. Els va advertir que no cometessin l’error de considerar la desaparició de l’URSS com una victòria per als Estats Units i el sistema de mercat capitalista. L’URSS, va insistir, es va ensorrar per causes estructurals internes perquè el seu sistema va resultar ser ineficaç, injust i insostenible. Per tant, va subratllar que s’ha de donar prioritat a la construcció d’un nou sistema de seguretat econòmica i política europea que garanteixi les relacions pacífiques est-oest entre tots els pobles europeus. Per tant, repetia una proposta anterior que havia fet als Estats Units per al desmantellament acordat de les armes nuclears. La proposta va ser rebutjada pels Estats Units, que només estava a favor de reduir el nombre de míssils nuclears, de manera que Gorbatxov va respondre: “D’acord, així que mantinc la capacitat de destruir-vos no 6.000 sinó 3.000 vegades”.

Coneixem la història. Els Estats Units i els països europeus (així com la Rússia de Putin) van ignorar el missatge de Gorbatxov. Els Estats Units han fet tot el possible per reforçar el seu control militar d’Europa (per a ells, això és “seguretat europea”) i, amb aquesta finalitat i amb l’acord i la submissió dels aliats europeus, estendre-la geopolíticament a través de la integració a l’OTAN a tots els països amb fronteres europees amb Rússia (excloent Bielorússia).

La història d’aquesta pròrroga, formada per tractats i acords incomplerts i promeses incomplertes, especialment per part dels Estats Units i, “per matrimoni” dels europeus, queda ben resumida en un llarg article rigorós de Hall Gardner, professor de la Universitat Americana de París, publicat a Other News el 25 de febrer de https://www.other-news.info/the-case-for-a-neutral-ukraine/

Continuant, davant d’un “enemic” considerat sistèmic, la seva estratègia de dominació de sempre “Pau a través del poder”. Els Estats Units han aconseguit el seu objectiu. Han “guanyat”. Però què han guanyat? Què ha guanyat la Unió Europea? Penseu-hi, aquest és el súmmum de la hipocresia: per finançar l’enviament de material de guerra i ajuda econòmica als ucraïnesos per enfortir el seu exèrcit, la Comissió Europea ha aprofitat el “Fons Europeu per a la Pau” dotat amb 6.000 milions d’euros. No hi ha dubte que va pensar que construïm la pau armant els pobles! En donar suport als Estats Units en l’extensió de l’OTAN a l’Est, els europeus han guanyat en acabar amb una guerra a casa.

Què han guanyat els ucraïnesos a part de la seva acceptació de convertir-se en una colònia militar dels Estats Units i, per extensió, de potències europees com França i, sobretot, Alemanya? Una colònia que òbviament no es limitarà al camp militar, sinó que ja és econòmica i financera. Ho serà encara més en els anys que vindran. Sota les condicions actuals de la UE, la “victòria” dels Estats Units donarà lloc a la cada vegada més submissió i dependència d’Ucraïna de les regles i interessos dels mercats financers globals i els imperatius del mercat únic europeu. La llibertat i la independència dels ucraïnesos es convertiran en paraules buides de referències concretes.

Pel que fa als russos, no han guanyat res fins ara. Pitjor. Els grups socials que els dominen surten molt colpejats en tots els aspectes als ulls, en particular, d’una opinió pública occidental i occidentalitzada fortament formada i manipulada pel sistema d’informació global dominat pels mitjans occidentals.

De moment, només els grups socials dominants als Estats Units són aparentment els guanyadors. Sí, han guanyat per estendre el seu control militar (i polític) sobre tota Europa (excloent Bielorússia). A més, estan aconseguint transformar l’OTAN en una poderosa estructura militar amb vocació global al servei del manteniment del poder nord-americà a tot el món, també en la perspectiva de les seves altres guerres, especialment la nova guerra contra la Xina (i l’Índia). Això, també gràcies a una mutació radical del poder militar per les noves tecnologies d’intel·ligència artificial (dades, gestió, comunicació, sistemes de decisió, sistemes de satèl·lit, noves energies, xarxes, plataformes…)

És en aquest context que s’ha d’interpretar l’estratègia d’expansió cap a l’est de l’OTAN. Els Estats Units obertament no es preocupen per la llibertat i la independència dels ucraïnesos. Els Estats Units estan interessats principalment en la reducció del poder de Rússia. Van guanyar per provocar la guerra a Europa, després que, entre els casos més recents, l’Iraq, l’Afganistan, Líbia, Síria… És increïble, creiem que estem tenint un malson, hem sabut que el govern italià ha anunciat una participació militar a Ucraïna!

Això ens porta al segon factor.

Segon factor: La guerra s’ha convertit en una forma de ser del món econòmic, tecnocientífic i cultural dominant.

L’esperit de guerra és intrínsec a l’economia dominant. L’economia de mercat financiaritzada ens ha educat a la guerra, a pensar i a actuar/participar en guerres: petroli, blat, ordinadors, mitjans de comunicació, contenidors, vacunes, telèfons intel·ligents, cotxes, arròs, plàtans, universitats; xarxes, patents, IA, espai. La guerra està en els nostres caps, en diferents formes i paraules: competitivitat, rendibilitat, lideratge, N°1, conquesta del mercat, resiliència, adaptació, innovació…

Durant diversos anys hem estat convençuts que, ara, la Xina és l’enemic, el nostre “enemic sistèmic” perquè seria el nou competidor de la supremacia mundial. La pèrdua d’aquesta supremacia per part dels Estats Units es dóna com una terrible amenaça per al futur, la nostra llibertat… Els desastres ecològics, especialment el clima bullint, ens han fet entendre el debilitament de la supervivència i, per tant, han accentuat aquesta profunda infiltració de la cultura de la guerra, fent-nos creure de nou en la necessitat de ser els més forts, els més resistents, aquesta vegada a nivell global. Per tant, l’imperatiu de la dominació mundial ha prevalgut sobre qualsevol visió de cooperació, solidaritat, compartició i ajuda mútua. La guerra va penetrar en les nostres ments com la pluja a Noruega.

D’aquí les grans dificultats que es van trobar, principalment a causa dels Estats Units, per trobar solucions globals comunes als desastres ecològics. D’aquí el rebuig dels més forts, liderats pels Estats Units i la UE, d’un pla global just i unit per lluitar contra la Covid-19 basat en vacunes accessibles alhora a tots els habitants de la Terra, etc.

En aquest context, els milions de “jo” prevalen sobre els milers de “nosaltres” i els països que tenen energia nuclear creuen, especialment els més poderosos d’ells, que mantenir el seu poder en nivells més alts en comparació amb els altres és una condició necessària i indispensable per a la seva supervivència. I atès que el poder militar està cada vegada més tecnologitzat i vinculat al poder financer per apoderar-se de la innovació tecnològica del món i dels mercats globals, qualsevol pèrdua de mercats tecnològicament prometedors es considera estratègicament perillosa per al poder econòmic i, per tant, per al poder militar.

En el passat, van ser els militars els que van fer la innovació i van impulsar la tecnologia, avui és tot el contrari, encara pitjor: són els imperatius econòmics i financers els que obliguen a fer l’exèrcit i a produir armes nuclears. L’expansió inacceptable de la força militar de l’OTAN i la resposta defensiva i de seguretat de Rússia per mitjans inacceptables obeeixen aquesta cultura generalitzada de la guerra.

Què fer?

La saviesa i la preocupació per salvaguardar el futur pacífic de la humanitat i la supervivència del món animen a donar prioritat a tres línies d’acció, recolzades per una forta mobilització ciutadana.

En primer lloc, un cessament immediat de les hostilitats sobre el terreny i deixar-ho a les negociacions entre els russos i els ucraïnesos per decidir sobre les conseqüències. Per tant, prohibició d’accions com l’enviament d’armes i diners a ucraïnesos o russos; Suspensió immediata de les sancions contra Rússia.

A més, un compromís per part de l’OTAN d’aturar el procés d’integració d’Ucraïna a l’OTAN (recordem que els francesos i els alemanys s’hi havien oposat a principis dels 90) i, per part de Rússia, d’abandonar qualsevol possibilitat de recórrer a l’energia nuclear; La convocatòria d’un Conveni Europeu per a la definició d’un nou Tractat de Seguretat Europea.

Finalment, establir les bases, basades en el compliment de l’actual Tractat de les Nacions Unides sobre la Prohibició de les Armes Nuclears, per a la redefinició d’un Pacte Mundial per a la Seguretat Global, en particular a través d’aplicacions molt concretes en els camps de l’energia, l’aigua, les llavors, la salut, el transport, la informació i el coneixement. Mai abans la seguretat global per a tothom, basada en la responsabilitat comuna dels béns essencials per a la vida, havia estat tan òbvia, necessària i urgent.

Font de Vaucluse, 1^er març de 2022

(*) Permeteu-me dedicar aquestes reflexions a Mikhaïl Gorbatxov, en homenatge a una de les grans figures polítiques del segle XX, fervent defensor de les relacions de confiança i transparència entre els ciutadans i de les relacions pacífiques entre els pobles, l’únic estadista que, en aquell moment president de l’URSS, la segona potència militar més gran del món, es va atrevir a proposar oficialment el desmantellament conjunt de les armes nuclears.

Riccardo Petrella