SEGUINT AMB LA JORNADA MUNDIAL DELS P0OBRES 2

Autor: Pepe Carmona

SEGUINT AMB LA JORNADA MUNDIAL DELS POBRES. 2

En la meua anterior reflexió, realitzada al fil de la VIª Jornada Mundial dels Pobres, celebrada el passat dia 13 d’octubre, que convidava a posar als pobres en el centre, i també de les manifestacions de dues personalitats públiques del món de l’economia i de la política convidant a no parlar de pobres i pobreses, ja apuntàvem que, seguint la recomanació de Joan Pau II en el punt 41 de la seua encíclica Sollicitudo rei socialis (La preocupació per la qüestió social), seguiríem amb la reflexió tractant d’oferir pistes de solució. Res nou si tenim en compte que la Doctrina Social de l’Església en la seua elaboració té per norma, des de Joan XXIII i el Vaticà II, seguir l’esquema conegut com Veure-Jutjar-Actuar. Anirem per passos. Continuar llegint “SEGUINT AMB LA JORNADA MUNDIAL DELS P0OBRES 2”

JORNADA MUNDIAL DELS POBRES. 1

JORNADA MUNDIAL DELS POBRES.1

Autor: Pepe Carmona

El passat diumenge, dia 13 de novembre, vam celebrar els catòlics la Jornada Mundial dels Pobres, que ja va per la seua sisena edició.

Aquesta Jornada va ser instituïda pel Papa Francesc en clausurar el novembre de 2016 el conegut com a Jubileu de la Misericòrdia i amb la intenció, segons les seues paraules en aquell moment, de «estimular als creients perquè reaccionen davant la cultura del “descarte” i del malbaratament» i aconseguir que «les comunitats cristianes es convertisquen cada vegada més i millor en signe concret de l’amor de Crist pels últims». Continuar llegint “JORNADA MUNDIAL DELS POBRES. 1”

AL·LELUIA! BENAVENT, ARQUEBISBE

Al·leluia! Benavent, arquebisbe

Un segle després d’Enrique Reig Casanova, l’arquebisbat de València tornarà a tenir un oriünd del país i que s’expressa en la llengua del poble. Es tracta d’Enrique Benavent, fins ara bisbe de Tortosa. Els sectors progressistes de l’Església valenciana el saluden joiosos.

Per Víctor Maceda

Publicat el 17 d’octubre de 2022 en www.eltemps.cat

Núm. 2001

Enrique Benavent

Passaven uns 35 minuts del migdia del 10 d’octubre quan, de sobte, les campanes del centre de València van començar a voltejar alhora. Des del Palau Arquebisbal s’acabava de comunicar que el fins ara bisbe de Tortosa, Enrique Benavent Vidal, nat a Quatretonda (Vall d’Albaida) el 25 d’abril de 1959, es convertirà en el nou titular de l’arxidiòcesi a partir del 10 de desembre d’enguany.

La designació de l’arquebisbe de València sempre constitueix un fet noticiós de primera magnitud, però encara ho és més si es tracta —com és el cas— d’un prelat oriünd del País Valencià i que s’expressa en la llengua del poble. Feia 100 anys que no n’hi havia cap.

Cal remuntar-se un segle enrere, al període comprès entre el 1920 i el 1922, per trobar un altre arquebisbe de València que reunira aquestes dues característiques elementals. Es tractava d’Enrique Reig Casanova, provinent d’una família d’Agullent (Vall d’Albaida) i que havia estudiat a l’institut de Xàtiva (Costera). Un arquebisbe peculiar, que va abandonar el seminari encara jove, va casar-se, va estudiar Dret i va exercir com a advocat abans d’enviudar —la dona va morir de pesta— i de reprendre la carrera eclesiàstica. Amb notable èxit, sens dubte, perquè fou bisbe de Barcelona de 1914 a 1920, arquebisbe de València i, finalment, arquebisbe de Toledo fins a la seua mort, el 25 d’agost de 1927.

Benavent no és cap novell. Ja va oficiar com a bisbe auxiliar de València entre  2005 i 2013, quan va accedir al bisbat de Tortosa, diòcesi que inclou les comarques del Sénia —Priorat, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Baix Ebre, Montsià, Baix Maestrat, Ports— i de la qual s’acomiada ara, després de vora una dècada.

El repicar de les campanes del 10 d’octubre passat va resultar especialment joiós per als sectors de l’Església valenciana més oberturistes, compromesos amb la llengua pròpia i que anhelaven, de feia temps, un arquebisbe com Benavent.

El conservadorisme extrem del toledà Agustín García Gasco (1992-2009) i de l’utielà Antonio Cañizares (2014-2022), així com el lustre del càntabre Carlos Osoro (2009-2014) han impedit la presència del català a la litúrgia.

I no ha sigut per manca de material. L’any 2016, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va enllestir la traducció dels sagraments —bateig, confirmació, ordenació, matrimoni…— per facilitar l’ús de la llengua a les esglésies. Una tasca que complementava la de 2014 i 2015, quan l’AVL ja havia publicat un oracional i havia incorporat a la seua pàgina web els textos de les lectures dels diumenges.

Tot plegat, amb el desig de garantir “un dret de naturalesa col·lectiva”, en paraules d’August Monzón, president de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià. 152 preveres valencians van adherir-se a una carta en què exigien respecte per la llengua del país a l’arquebisbe i cardenal Cañizares.

Canvi d’època

En aquest sentit, la salutació redactada per Benavent —llegida en veu alta al Palau Arquebisbal el migdia del 10 d’octubre— permet intuir un canvi d’època. “He acceptat amb goig aquest encàrrec, conscient de les meues limitacions, per les quals ja ara demane perdó”, deia en la carta, escrita majoritàriament en català. Un fet tan normal com inèdit.

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat valencià fermament compromès amb la llengua, se n’ha felicitat en el diari Levante-EMV: “Bisbe Enric, ens hem trobat diverses vegades a Montserrat, i sempre t’he vist amb el teu somriure als llavis, el bon humor i amb l’alegria de la fe al cor. Testimoni de l’Evangeli, ets un bisbe que creu en Déu! I valldalbaidí, ets un bisbe que a Tortosa vas valorar i estimar la nostra llengua i per això vull creure que a la diòcesi de València sabràs introduir, finalment, el valencià a la litúrgia, encoratjant els capellans a utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer als nostres temples, amb naturalitat”.

“Si els bisbes que hem tingut fins ara al País Valencià hagueren tingut la teua sensibilitat per la llengua i la teua actitud a favor del valencià, la nostra llengua no continuaria exclosa i prohibida als nostres temples”, prosseguia Bausset. “Amb tu com a nou arquebisbe de València, vull creure que serà possible la normalització de la nostra llengua a l’Església (malgrat que et trobaràs reticències de la ‘vella guàrdia’) i un merescut homenatge de l’Església valenciana als benemèrits mossens Vicent Sorribes, Antoni Sanchis, Josep Antoni Comes, Vicent Micó, Alexandre Alapont i Emili Marín, i al pare Pere Riutort, capdavanters en la recuperació de la nostra llengua a l’Església.”

Les expectatives, en efecte, són elevades. Diverses veus del Grup de Capellans i Seglars del Dissabte confien que l’entrada de Benavent —germà d’un exalcalde de Quatretonda, Rafael Benavent Vidal, i oncle de l’actual alcaldessa, Aina Benavent Giménez, tots dos adscrits a Compromís— significarà un avanç considerable en matèria lingüística.

“Nosaltres, fa cosa d’un any i mig, vam elaborar un comunicat sobre el problema del valencià a l’Església, amb un seguit de reivindicacions”, entre les quals que tots els seminaris i cases de formació impartiren “gramàtica, cultura i història del País Valencià”, explica Honori Pasqual. També reclamaven que “en totes les parròquies dels municipis valencianoparlants hi haguera, si més no, una missa en valencià cada diumenge”. Aquell manifest, signat per unes 600 persones, fou remès al nunci i al portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i, segons Pasqual, pot haver sigut important en la designació de Benavent, “el bisbe ideal per a introduir el valencià a l’Església”. “Té un caràcter obert, alegre i comunicatiu; si no ho fa ell, qui ho farà?”, diu Pasqual, que és natural d’Agres (Comtat).

“Ja fa molts anys, des del 1967, que l’Església va obrir-se a totes les llengües de l’Estat; sembla mentida que en el 2022 els valencians encara ens trobem en aquesta situació”, sosté l’alcoià Vicent Moreno.

L’ontinyentí Paco Gramage remarca que Benavent és un “gran i bon teòleg”. Troba que aquesta és “la causa principal de la seua elecció”, una teologia que, en tot cas, li ha servit de “parapet de l’Església progressista”. No ha estat en contacte, per exemple, en Cristianisme i Món d’Avui, “el fenomen cristià més important dels darrers anys”, ni tampoc amb el cristianisme de base. “Tant de bo siga valent, i ara que té poder, s’òbriga a aquestes noves realitats… En els setanta, gràcies al Concili, l’Església no estava tan aïllada.”

Ismael Pons, de Meliana (Horta), apunta que “l’elecció del seu equip” permetrà intuir el mandat que durà a terme.

Ortodòxia moderada

Des de la seua experiència personal, Eduard Blasco, animador de comunitats a la comarca dels Ports —en concret, als municipis de Portell, la Todolella i la Mata—, sosté que Benavent és un home “prudent” a l’hora de prendre decisions. “Les pren meditadament, amb molt de coneixement de causa”, explica. Pel que fa a la llengua, indica que, “partint de zero, és impossible no millorar la situació, ni que siga una mica”.

Blasco considera que Benavent té “una sensibilitat important cap a la nostra llengua i la nostra cultura, però València és una plaça complicada i no és igual fer la litúrgia completa en valencià a Morella que fer-la a València”.

De moral ortodoxa, no se’l pot qualificar de bisbe netament progressista, però tampoc no combrega gaire amb la posició conservadora que va exhibir García-Gasco o l’ultraconservadorisme que ha caracteritzat Cañizares.

Ferran Bel, alcalde de Tortosa de 2007 a 2018 i actual diputat al Congrés espanyol en representació del PDeCAT, en destaca el “tracte fàcil i planer”, la capacitat de “gestionar amb molta normalitat la diòcesi” que, tal com s’afanya a subratllar, és “d’unes dimensions molt inferiors a la de València”.  “Si mai fallava un capellà”, continua Bel, “­­era fàcil veure’l fer missa en els poblets petits que envolten Tortosa”. “I institucionalment va ser dialogant amb l’Ajuntament i la Generalitat.”

En aspectes més polítics, com ara el procés sobiranista, no s’ha desmarcat de la posició oficial del conjunt de bisbes catalans, però ha patit les conseqüències de trobar-se al capdavant d’una diòcesi mig catalana i mig valenciana. De la banda valenciana, de fet, alguns van recollir signatures per escindir-se de la diòcesi, cosa que va temperar la posició lingüística de Benavent. Amb ell, per exemple, van tornar a escoltar-se misses en castellà a Tortosa, cosa que no passava de feia anys.

Les incògnites de la seua actuació futura no evita que les esperances siguen altes. Per fi, un arquebisbe del poble que parla com el poble. I és que el 10 de desembre, en advent, prendrà possessió l’arquebisbe Benavent. Al·leluia!

La seu valentina, d’esquena al país

Cal remuntar-se un segle enrere, al breu període comprès entre els anys 1920 i 1922, per trobar un altre arquebisbe nascut al País Valencià i que s’expressara en la llengua d’Ausiàs March, les restes del qual, per cert, estan soterrades a la catedral de València. Era Enrique Reig Casanova, que malgrat tot va tenir un trajecte massa curt al capdavant de la seu valentina.

D’aleshores ençà, l’únic valencià que hi ha estat al front és el cardenal Antonio Cañizares, que ha ocupat el Palau Arquebisbal des del 2014 i no ha destacat ­—més aviat tot el contrari— per respectar la llengua pròpia. Hi jugava en contra tant el seu lloc de naixement —Utiel, població castellanoparlant incorporada al País Valencià en 1851— com els posicionaments extremadament conservadors que sempre ha abanderat.

Entre el fugaç Reig Benavent i l’actual Cañizares hi han passat sis arquebisbes, el primer dels quals va ser el més longeu en el càrrec: Prudencio Melo y Alcalde, natural de Burgos i provinent del bisbat de Madrid. S’hi va estar de 1923 a 1946. L’esclat de la Guerra Civil va produir-se quan es trobava a Burgos, on va mantenir-se immòbil durant el conflicte bèl·lic.

A Melo va substituir-lo el basc Marcelino Olaechea, que va guiar l’arxidiòcesi entre 1946 i 1966. En el seu pas pel bisbat de Pamplona va evidenciar la seua simpatia per la Falange “per ser bisbe, per ser patriota i per ser amant de l’obrer”.

L’arquebisbe següent, José María García Lahiguera, va ser-ho de 1969 a 1978. Era navarrès i a la seua biografia figura la condició de confessor de Josemaría Escrivá de Balaguer entre 1940 i 1944. Va ser rellevat pel balear Miguel Roca Cabanellas, que no parlava català i va donar pas, en 1992, al toledà García-Gasco. En 2009 hi arribaria el càntabre Carlos Osoro. 

ESCUCHEN

¡ E S C U C H E N !

V O C E S D E M U J E R E S DE T O D O E L M U N D O

Aquest és l´informe que Catholic Women´s Council presentà en el Vaticà i que “Mujeres cristianas” presentaren en l´arquebisbat de València.

P R E S E N T A D O P O R C A T H O L I C W O M E N ‘ S C O U N C I L

CONTENIDO

O R A C I Ó N

Despiértanos a lo que es necesariohacer y a lo que es necesario deshacer.
Despiértanos para saber qué dejar ir y qué atraer
despiértanos a lo que agranda el amor y a lo que lo empequeñece
En cada parte de nuestra vida,¡agítanos y despiértanos!
— Joyce Rupp

DIOS DE NUESTRA UTOPÍA GUÍANOS A LA VERDAD

INTRODUCCIÓN

El Consejo de Mujeres Católicas (CWC) es un grupo paraguas global de más de sesenta organizaciones católicas que trabajan por el reconocimiento de la plena dignidad e igualdad de las mujeres en la Iglesia.

Como mujeres en la Iglesia Católica, la entendemos como una comunidad de iguales, al modo de la Iglesia primitiva, donde todos los bautizados son iguales en Cristo. En palabras de San Pablo, “Ya no hay judío ni gentil, ni esclavo ni libre, ni hombre ni mujer, porque todos vosotros sois uno en Cristo Jesús”. (Gálatas 3:28) Continuar llegint “ESCUCHEN”

ECOLOGIA I IGUALTAT

ECOLOGIA I IGUALTAT

CONVERSA AMB ERNEST GARCÍA

La web del grup del dissabte inicia unes converses obertes, tres a l’any. La primera la dirigirà el sociòleg Ernest García, autor del llibre “Ecología e igualdad”. Editorial Tirant Humanidades. Dialogarem al voltant dels problemes que planteja a la sociologia un Planeta que s’ha quedat menut.

La fase ascendent de la civilització industrial, amb els seus resultats reivindicables, està quedant arrere. La promesa de millores interminables, que progressivament haurien de posar-se a l’abast de tot el món, es desfà a ulls vista. Es difon la percepció que està engegant-se una altra fase, en la qual l’objectiu es concentra, si potser, a salvar els mobles. I així, es parla cada vegada menys, per exemple, d’evitar el canvi climàtic, explorant en canvi les possibilitats d’adaptar-se a ell. La paraula resiliència sintetitza un programa consistent a preparar-se per a encaixar els colps. En aquest context, en el seu llibre reivindica el missatge ecològic de Malthus, vilipendiat una vegada i una altra per haver mantingut una veritat incòmoda: que la naturalesa no ens deixa fer tot el que volem; ens recorda que en el context de la crisi ecològica no hi ha menera d’eludir els dilemes de la superboblació. Aquest és un llibre acadèmic, doncs, de manera extensa segueix el fil del debat en els darrers tres segles, sobre els límits naturals al desenvolupament, des de Marx fins al papa Francesc.

Un llibre com aquest abasta moltes qüestions, però pensant en l’interés que pot tenir per al colectiu de la Web del Dissabte mostrem alguns temes, que podrien ser obtecte de la conversa oberta amb Ernest:

.La ciència i la tècnica (la fe en la Santa Indústria i en la Santa Revolució) ens poden traure d’aquest pou?.

.Els mals tenen orige en les institucions humanes o/i els límits que imposa la Naturalesa?.

.Estem fent tard per a preservar el valor de igualtat i democràcia?. Diferents plantejaments al problema de la desigualtat:

– Marx (abolició de la propietat), assistencialisme, Owen (és suficient l’educació), P. Leroux, la solució no està en la economia política, sino el la economia moral, ètica (la religió com a cohesió social)

– Les religions: monoteistes, primitives, el cristianisme, el catolicisme.

– La Doctrina Social de l’Esglesia.

– La Laudato si, es revisa el “domineu la Terra” amb una crítica al consumisme, però no ho fa amb la mateixa claredat amb el “creixeu i multipliqueu-vos”.

La conversa serà on line el dia 10 de novembre a les 19 i oportunament rebràs informació mes concreta per poder conectar on line.

LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS

VICENT ARTUR MORENO

L’Equip de redacció ha rebut aquest escrit-homenatge de Vicent Artur envers son pare, i creguem és una regal per a qui tinga el gust de llegir-lo. Val la pena pel que té de Memòria Històrica, també per allò que es manifesta la seua vida en l’evolució d’una religiositat del Bé Abstracte, com un entramat ideològic de propostes intel·lectuals, cap a una espiritualitat alternativa de la Bondat, que es revela, com a resposta personal, en la immediatés del fet present i en la inefabilitat de la bondat dels seus gestos que, més enllà de paraules i conceptes són tot un rosari de sensacions i emocions. Sols la Bondat i la vida nidifiquen en la fràgil seqüència del ací i ara.

LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS

A ma mare i a mon pare. Perquè els nostres pares no haurien de morir mai. .

Estic bé, Vicent…Estic bé…Em separava les síl·labes remarcant la prosòdia en cada colp de veu…No us preocupeu per mi…Estic bé…Ens ho deia només amb aire, perquè el càncer li havia arrancat el poc que li quedava: la veu. Volia protegir-nos, que no patírem. Aquest article no només és un homenatge a una persona que ha traspassat i ara és…No sé on és. Dins del meu cor, supose. Permanentment dins del cor de la gent que ha deixat en el món físic i que ara recorda la figura d’un home que va morir com va viure: amb moltes ganes. “M’he mort ja?” Em preguntava amb un filet d’aire hores abans de morir…No, encara no, li deia el meu germà…”Doncs vinga, va”…Ho deia amb aquella il·lusió de l’infant que li han promès que vindran els reis, però que tarden, que no acaben de fer-ho. Però ell té ganes que vinguen…Perquè mon pare, en els darrers quatre anys, s’havia transformat en un xiquet. Mon pare es bevia la vida a glops. Perquè la vida era un raig d’aigua fresca…Era un infant d’aquells que deia Jesús quan es referia a qui podria entrar al seu Regne, el Regne dels Cels…I volem compartir amb vosaltres moments de la vida de Vicent Moreno i Mira, un home com tants que va donar el millor i que deixa darrere moltes rialles, molts relats i una passió: la curiositat i l’amor profund cap a les persones i cap a tot allò que l’envoltava. Continuar llegint “LA MEMÒRIA DELS ÀNGELS”

L´ABADESSA I L´ABAT DE MONTSERRAT DEFENSEN UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA I CONTRACULTURAL

L’abadessa i l’abat de Montserrat defensen una Església autèntica i contracultural

Laura Mor

Publicat a Catalunya Religió el 04/07/2022

Primer debat públic compartit entre l’abat de Montserrat Manel Gasch i l’abadessa de Sant Benet, Maria del Mar Albajar. Ha estat a Manresa, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. Tots dos han analitzat quina és l’experiència religiosa, el fet nacional i la proposta social de l’Església per al nostre país. I han situat la missió de la institució en “recordar qui som i qui podem arribar a ser” i en “la consciència profunda que les coses es poden canviar”. Continuar llegint “L´ABADESSA I L´ABAT DE MONTSERRAT DEFENSEN UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA I CONTRACULTURAL”

SÍNODE DE LA SINODALITAT 2021-2023

SÍNODE  DE LA SINODALITAT 2021-2023

Aportació del  Grup Cristià del Dissabte

  • Presentació (pàg. 1)
  • Procediment de treball (pàg. 1)
  • Resum de la reflexió del sobre la Sinodalitat en l’Església (pàgs. 2-8)
  • Demandes de canvi que proposem a la consideració del Sínode (pàg. 9)
  • Contribucions de vint-i-una persones de fora el Grup (pàg. 10)

Grup Cristià del Dissabte,

https://grupdeldissabte.org

València (Espanya)

25 de juny de 2022 Continuar llegint “SÍNODE DE LA SINODALITAT 2021-2023”

AFRICA

AFRICA

Aquest manifest l’ha fet públic la Fundació Terrra de Acogida, a la qual pertanyen membres de la web del dissabte.

De nou, Àfrica crida amb veus estremides per sofriments evitables, per persones mortes injustament, i per famílies que ploren pels seus fills. Moren a les mans d’un sistema econòmic que l’ha convertit en el jaciment de recursos que necessitem per a mantindre el nostre confort; moren a les mans d’un sistema polític que és inmisericorde amb aquells que només busquen treball, sostre i terra; moren a les mans d’un sistema cultural que protegeix els seus i expulsa als de fora; moren a les mans dels qui sembren l’odi l’estranger i el menyspreu als diferents amb la finalitat d’impedir que arriben a cel europeu; moren per buscar oportunitats de vida, treball i sostre per a ells i les seues famílies. Tots aquests processos s’han disparat per la conjunció de la crisi humanitària, la desatenció d’Occident després dels dos anys de pandèmia i el desproveïment de béns essencials per la guerra d’Ucraïna. L’últim acte terrorífic ha tingut lloc el divendres a Melilla en morir violentament persones que fugien de la mort. Continuar llegint “AFRICA”

EL CRISTIANISME NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR

El cristianisme no ha fet més que començar

Victor Codina

Aquesta frase del sacerdot i teòleg cristià ortodox rus Alexander Men (1935-1990), últim sacerdot assassinat pel KGB soviètic, pot desconcertar als qui recorden 2000 anys de cristianisme, amb nombrosos màrtirs, sants i santes, catedrals, Sumes Teològiques i missions evangelitzadores. Continuar llegint “EL CRISTIANISME NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR”