Honori Pasqual i Martí,membre del Grup cristià dels dissabte, ens ofereix una reflexió personal sobre la situació que el coronavirus ens està fent viure.
Aturada en el camí de la vida
Totes i tots el qui hem nascut després de la Guerra Civil espanyola, la immensa majoria, mai no hem pogut imaginar un escenari com el que estem vivint a causa de la pandèmia de virus Covid-19. La pandèmia ens ha confinat a casa i ens han imposat uns límits a la mobilització que ni en el pitjor dels casos haguérem previst. Quan semblava que quasi tocàvem el cel, hem caigut del cavall que trotava veloçment i ens hem quedat bocabadats sense albirar, de moment, eixida plausible.
En aquesta conjuntura ens adonem que la fragilitat forma part substancial de l’ésser humà i, per tant, de la societat en la qual vivim. La forma de respondre a aquesta feblesa qualifica les persones. En moltíssims ciutadans i ciutadanes aflora el tarannà solidari, altruista i fraternal; o, altrament, l’egoisme i el ferotge individualisme que nia al cor humà.
Igualment en situacions difícils es fa palès la competència i eficàcia de les autoritats polítiques. Si les mesures que adopten es queden en política espectacle o serveixen per frenar la pandèmia. En aquest sentit es fa difícil acceptar la inoperància absoluta i total que el govern espanyol va demostrar respecte de la gravíssima situació de Madrid. La ciutat de Madrid hauria d’haver estat tancada i continguda perquè era el principal focus de la infecció. Tanmateix, no tan sols no es va tancar, sinó que es va permetre la centrifugació del problema tolerant els viatges i desplaçaments irresponsables cap a fora, els quals han estés encara més la malaltia.
Quan ha actuat el govern ho ha fet amb el segell propi del nacionalisme espanyol: centralisme, autoritarisme i visibilitat mediàtica del protagonisme dels militars. Tot amb tot, cal donar suport a la proposta governamental de la renda bàsica ciutadana. La solidaritat i l’empatia amb les múltiples víctimes d’aquesta pandèmia ha de tenir traducció en uns ingressos que permeten una vida digna. El deute públic que se’n derivarà ja l’eixugarem mitjançant mesures fiscals progressives i de reducció del pressupost militar.
Tot i així, el Covid-19 ens depara la possibilitat de la reflexió al voltant de les directius que la nostra societat i la filosofia de la vida han encunyat com a hegemòniques, tot i bandejant altres formes de viure, conviure, produir, investigar i de relacionar-se amb la natura i amb els altres. El paradigma neoliberal en el qual estem immersos, ha accelerat el creixement desmesurat en una sola direcció, amb èxits notables. Nogensmenys, ha negligit altes paràmetres consubstancial a la vida. El poder fer, investigar i produir s’ha convertit en l’únic horitzó vehicular de la capacitat creativa, sense reparar en els límits ètics que comporta. Tot el que es pot fer, no per això s’ha de fer.
La història recent ens llega lliçons que cal incorporar a l’imaginari col·lectiu. Des de la devastació atòmica a Hiroshima i Nagasaki el 1945, l’ús d’agents de guerra biològics i bacteriològics, la pandèmia del virus d’immunodeficiència de la sida, l’actual Covid-19 i altres calamitats arreu del món, ens alerten que sense una ètica defensora de tota la vida, caminem vora l’abisme. I hi podem caure.
La pandèmia que sofrim és transversal i global. Per tant, també la resposta ha de ser del mateix calibre. L’individualisme competitiu, l’afany desorbitadament consumista que exclou immenses masses de la població mundial, així com la depredació dels recursos naturals, van en direcció contrària a la solució de l’actual malaltia i de les possible a venir, i ens apropa, com més va més ràpidament, a altres possibles escenaris catastròfics.
Tot el que viu –persones, pobles, natura- té dret a la vida. Aquesta està tan interrelacionada que res local deixa de tenir repercussió universal. La riquesa concentrada en una part del món, és causa directe de la pobresa generalitzada en altres parts del món; la sobreabundància d’uns, origina misèria, crisis migratòries, guerres i malalties de tota mena en d’altres.
Ens cal un progrés equilibrat –que no sempre coincideix amb creixement- que abaste tota la població i que incorpore el desenvolupament humà, i presente uns paràmetres de felicitat basats en valors de solidaritat, d’espiritualitat, de relacions fraternals i de cura de les persones i de la naturalesa.
Mai com ara tenim l’evidència que les decisions personals repercuteixen en el bé comú. És una oportunitat per a ser conscients que naveguem en el mateix vaixell, i que la coresponsabilitat –prudència, cooperació, solidaritat i valentia- és imprescindible per al futur de tothom.
Acabe amb una colpidora frase de Juan García Casalles: “Ens falten uns quants segles per començar a ser persones. Mentrestant el poder ens encega.”
Honori Pasqual i Martí