Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
A moltes persones els costa acceptar la Unió Europea com a un conjunt de pobles amb la voluntat de constituir-se, en la pràctica, com un sol poble format per la diversitat de tots els Estats que la constitueixen, perquè és evident que en eixa suposada Unió Europea hi ha uns pobles més privilegiats que altres, fins al punt de semblar que uns Estats han de fer o comportar-se com els privilegiats determinen.
És efectiu que el conjunt de pobles europeus és bastant heterogeni, però si es constitueix com que uns són “locomotores” i altres “vagons de càrrega” o simples Estats de servei, és clar que l’hegemonia sempre estarà en aquells que són industrialitzats, i deixen als altres com a llocs de descans i de vacances.
Eixes mateixes tensions estan produint-se també al nostre país, on unes autonomies són considerades de primera, i per a elles va la majoria de les inversions, i altres són secundàries, són les pobres en la pràctica; no important tant i no està important que queden marginades per als processos decisoris. Així és que parlar d’unió, on cadascú busca el seu benefici, encara que d’eixe als altres sense recursos, és una fal·làcia molt difícil de digerir i que afecta la convivència i a l´entesa entre els diversos pobles i ciutadans que volen formar un poble unit.
Pareix que les polítiques ens condueixen a “que se salve qui puga”, a haver de buscar-se la vida encara que siga perdent tot sentit de solidaritat. Perquè no gaudeixen dels mateixos serveis i béns segons l’autonomia en la qual s’està, cosa que porta a desplaçaments per buscar supervivència sense importar la pèrdua d’arrels, cultura, història i, fins i tot, llengua i família.
Ens lamentem dels pobles que estan buidant-se, que les persones emigren per falta de recursos (no tenen connexió a Internet, no compten amb caixers bancaris, tampoc escola ni ambulatori) i marxen a aquelles capitals on s’ha invertit i se les dota de tots els mitjans i possibles lloc de treball, de manera que està produint-se una forta manca d’habitatge i un encariment dels lloguers.
Aquest desequilibri és ofensiu i de moment pareix que no importa massa encara que produïsca molts drames humans.
A les autonomies i pobles més privilegiats, el dret a l’habitatge està sent totalment vulnerat, i encara que l’habitatge és fonamental per a tenir una vida digna, no és respectat al nostre país, el qual presenta uns preus desorbitats i uns lloguers per a rics, molt excessius per al comú de les persones.
Caldria una acció coordinada de totes les forces amb capacitat d’acció (administracions públiques, entitats i ciutadania) per poder eixir d’aquesta situació d’abús i explotació. I no es tracta d’assenyalar com a culpables als altres, sinó de voluntat, per part de tots, de canviar les polítiques de desconsideració.
Governar no és fàcil, i prendre decisions és molt comprometedor, per això, cal valorar el treball del governant, però qui governa no pot ser partidista ni interessat, perquè la seua responsabilitat va més enllà dels propis interessos i dels interessos partidistes.
Quan hi ha persones que pateixen per les nostres decisions, no caben excuses ni partidismes ni ideologies. No pot haver-hi unió si uns sempre són els sofridors i altres els beneficiats.
El dret a l’habitatge és un dret tan universal com pot ser el dret a la propietat. Segurament els drets, de vegades, poden entrar en conflicte, però mai fent que un siga més dret que l’altre. Sí, segurament és conflictiu, però ahí, precisament, és on entra el paper del governant per a buscar camins d’enteniment sense condemnar ni vulnerar cap d’ells.