Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Ha arribat l’estiu i la desbandada és general. Pareix que ens ofega la casa i cal viatjar, eixir i córrer món, no quedar-se descansant i relaxant-se, sinó fugir i evadir-se.
La vida tranquil·la i assossegada sembla un avorriment, encara que la nostra societat de consum ens té neuròtics i ansiosos. Desitgem la vida que es porta als paratges paradisíacs que ara l’estiu volem visitar, on la naturalesa encara és verge, però no per a viure allí, no perquè estimen eixa manera de viure, sinó sols com a experiència i procurant anar als llocs on ens han preparat la vida segons la nostra manera de viure, omplint-los dels sorolls i de les costums d’ací.
La vida tranquil·la, senzilla i compassada al ritme de la naturalesa ens posa nerviosos, perquè els desitjos, la cobdícia i la insatisfacció també la duem amb nosaltres als paradisos, impedint-nos gaudir de la pau i de la vida natural. No abandonem el fet de ser consumidors en cap moment, així que sols mirem, però no volem viure-hi, perquè volem consumir, comprar i negociar.
L’oferta d’una vida natural no ens crida l’atenció si no porta afegida els ingredients consumistes (saunes, salons de festa, restaurants, espectacles…). Per això el reclam no és el lloc paradisíac, sinó els afegits sense reparar que estarem allí, però mai haurem sigut allí. Convertim els pobles que viuen integrats a la naturalesa en pobles exòtics, objecte de distracció, com si foren mostrari per a la nostra diversió, mercaderia del nostre espectacle, escenari per a fotografiar-nos, espargiment nostre sense gens de respecte ni consideració a la seua vida.
La societat de consum s’ha convertit en societat perillosa per ser depredadora sense escrúpols, capaç de destrossar cultures, pobles i natura, sense mirar més enllà dels propis desitjos, amb interessos econòmics a curt termini i sense consideració a les generacions futures.
Recorde un vell miner, cremat pel sol i els gasos de la mina, amb la saviesa de l’experiència, com discutia amb l’enginyer de mines, cregut i orgullós de la seua titulació, sobre la conveniència de posar l’explosiu en un lloc o en altre. La mentalitat economicista de l’enginyer era el lloc on la llei del mineral era més alta, però la mentalitat del vell miner era no provocar cap esfondrament en la mina, malgrat que la llei a traure fora més baixa. Per descomptat, l’enginyer imposà la seua opinió i el resultat fou catastròfic, perquè s’acoseguí una producció més alta en eixe moment, però l’esfondrament de la mina impedí poder continuar produint en quedar destrossada.
Pareix que no ens importen les generacions futures. La visió és molt curta i molt economicista. No tenim límits devastadors, som capaços de trencar els mercats i crear una economia armamentista capaç de fer saltar el planeta en qualsevol moment; no ens importa per traure benefici crear odi, desigualtat, violència, injustícia i destrucció. No tenim prou en destrossar els nostres territoris i cultura que ens atrevim a envair l’espai i la pau de les persones i cultures que encara viuen integrades al ritme de la naturalesa.
Per què continuar essent tan inconscients o tan malignes?