Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte
Al voltant de ma casa hi ha una placeta molt ben implementada d’arbres, plantes, seients per a poder gaudir d’una brisa reparadora a l’ombra projectada pel fullam dels arbres i el xampurrar de l’aigua de la font i amb jocs per als infants. També hi ha una pista de patinatge on juguen a pilota. Sempre està molt concorreguda per moltes colles d’infants amb els seus pares i mares.
A eixa placeta, actualment, s’ha unit la presència de tres hòmens que han converti un espai d’ella en la seua llar. Cadascú d’ells s’ha establit en un sector diferent on s’entremesclen amb les famílies i infants que allí juguen sense cap qüestionament, però també sense cap relació amb ells. Tampoc els tres hòmens es comuniquen entre ells. Són persones anònimes, ignorades, que no molesten a cap de les persones que habitualment hi acudeixen a jugar i a xarrar; ni s’adonen de la seua presència.
Podem preguntar-nos: ¿Són immigrants? Dels tres hòmens, un d’ells sí ho és; els altres dos són espanyols encara que no són valencians. I, què fan? Totes les persones tenim la nostra pròpia història i aquests tres tenen la seua. Les circumstàncies de la vida en tots nosaltres poden ser molt similars i també molt diferents; de vegades ens veiem abocats a situacions avantatjoses i en unes altres, dramàtiques. En el cas d’estos tres hòmens, la situació és de viure al carrer, sense família ni persones amigues, sense treball ni coneguts.
Les raons per a viure al carrer són molt diverses: des de ser una opció personal a ser una situació forçada per les circumstàncies de la vida. D’una manera o d’altra, la realitat objectiva és trobar-se sense sostre.
Estic segur que aquesta realitat podem trobar-la en diferents barris de la capital i més enllà de la preocupació que caldria que mostraren les autoritats, no podem amagar-los ni apartar-los sinó intentar integrar-los, fer-los sentir acompanyats i buscar-los ajuda.
Les persones que viuen al carrer, en general, no solen passar per les parròquies i segurament caldria plantejar-nos si la missió, més enllà dels que acudeixen a Càritas, no ens obliga a fer-nos prop d’aquelles que no hi acudeixen, per mostrar-los interés en el seu dia a dia.
Segurament és una situació que ens sobrepassa; ens cal voluntariat i el que tenim està format per persones majors, on més enllà de repartir menjar, està costant-nos molt canviar la mentalitat sobre la caritat. Encara estem, en general, en la mentalitat de beneficència i no tant d’integració i d’acompanyament per a reivindicar l’exercici de la responsabilitat de les autoritats.
És cert que de vegades, ens trobem en persones sense llar que no volen ser auxiliades en eixe sentit i sols volen una ajuda puntual, però caldria créixer en sensibilitat i procurar fer-los sentir acollits i membres del barri d’alguna manera.
Les persones que viuen al carrer no són invisibles, tenen sentiments i, de vegades, històries sagnants, carregades d’una soledat enorme. Donar-los un somriure, saludar-los, dedicar-los uns minuts i fer-los saber que els sentim presents podria ser un primer pas per pal·liar el drama i la situació de precarietat.