Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Del 6 al 8 de setembre es realitzà el 43é Congrés de Teologia organitzat per l’Associació de Teòlogues i Teòlegs Joan XXIII sobre el tema Guerra i Pau: ¿Hi ha eixida a la vista?
Interessant, necessari i convenient no voler deixar morir, per cansament i decepció, el que és urgent per a la dignitat de l’esser humà: les persones ens estem matant, els pobles estan en guerres, l’enveja ens enverina i l’odi ens separa. Açò no és vida humana i encara que és el resultat d’interessos creats, ànsies de poder i dominar, deliris imperials, paranoics i narcisistes, cal fer-los front, mostrar-los i combatre’ls.
Veritablement l’estadística és aterridora pels conflictes actius (56), pels països involucrats en guerres (92) i per l’escàndol dels 2.913 bilions de dòlars gastats en matar-nos els uns als altres (es parla de 190 vegades més del diners que es destina a combatre la fam).
Costa així ser defensor de la pau perquè més bé es troba una persona sola, i vivint un ideal molt allunyat de la realitat que se’ns imposa. Possiblement per ahí pot estar la indiferència evident mostrada envers la situació de guerra.
Pareix que la nostra societat ha tirat la tovallola i ha deixat de vigilar i seguir els seus representants per exigir que treballen per construir la pau. Participem en els comicis una vegada cada quatre anys i els donem carta blanca per haver-nos cansat i hem deixat de fer-los un seguiment sobre el treball a fer envers l’enteniment entre els pobles, més enllà de polítiques partidistes, i no els obliguem a no vendre’s al capital ni als interessos que actuen des de l’abús i des de la crueltat.
La guerra no pot ser un mal col·lateral per a la consecució del benestar, no és mai justificable ni pot ser vista un mal menor a pagar pel progrés.
La nostra societat pareix viure esgotada, somnolenta i inconscient, disposada a buscar la tranquil·litat del seu roglet i deixar de preocupar-se de més. Els poders fàctics han aconseguit entretenir-nos i amenitzar-nos els menjars amb notícies i imatges de morts, ferits, torturats i sofriments sense que se’ns vagen les ganes de menjar i sense que estiguem deixant de fantasiar amb desitjos i anhels de tenir.
Caldrà reaccionar envers la insensibilitat creada i parlar alt i clar d’aquesta situació de sofriment i sometiment, de la qual cosa tots formem part. Eixe sofriment en unes parts del món està produït per la guerra i que és traslladat als nostres carrers en maltractament i desigualtat, discriminació de gènere i violència i intolerància a les diferències ètniques, culturals i religió.
Quan escoltem les notícies no apareixen propostes de pau i la tendència és cridar-nos a viure a la defensiva, advertir-nos de la conveniència de buscar estratègies de defensa des d’alarmes a l’autodefensa.
No podem deixar-nos véncer per aquesta tendència ni per aquest escepticisme sinó reaccionar i mostrar les virtuts que són al nostre voltant amb persones solidàries que fan possible l’atenció als desnonats i malalts, que lluiten per una humanitat agermanada i creen consciència d’igualtat.
No és temps de discursos ni de sermons sinó de vida, de testimoni, de pegar un pas al davant i fer bo allò de l’evangeli: sols l’amor us salvarà. Açò no són paraules sinó acompanyament i compromís.