Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Pot ser que a la nostra societat es tracte de resumir l’arc de Sant Martí en blanc i negre, perdent així tota la gamma de colors que s’aglutinen en ell, ignorant també tots els seus matisos. Acabem prompte fent dos bàndols: blanc i negre; els uns i els altres.
En eixe binomi ha crescut la meua generació: una societat classificada en rojos i blaus, dretes i esquerres. Bàndols dels quals cap persona podia escapar, et situaven en un bàndol o en l’altre i no hi cabien més opcions; és així com es marcaven les dues Espanyes. I no acaba tot ahí, perquè en eixe binomi, uns eren considerats beneïts per Déu i ela altres eren qui perseguien Déu, fins al punt de considerar que creure en Déu era ser de dretes i ser de dretes comportava creure en Déu i defensar l’Església; i ser d’esquerres suposava anar contra l’Església, ser ateu, agnòstic i anticlerical.
Així transcorria la vida al nostre país i així actuava l’Església, recolzant-se i defensant les dretes, formades per franquistes i monàrquics i considerant “enemiga” l’altra Espanya, d’esquerres i republicana.
Era l’època en què el poder polític s’atorgava la potestat de denunciar rectors per les homilies pronunciades en les misses sense cap protesta per part de la jerarquia eclesiàstica, perquè, encara que s’explicara l’Evangeli, eren interpretades contra el “moviment” o la ideologia del poder i les autoritats eclesiàstiques solien marginar eixos rectors, considerant-los dubtosos i perillosos. No corrien la mateixa sort els rectors que explicaven l’Evangeli defensant la doctrina del “moviment” acatada per l’Església.
Segurament podran pensar que açò és aigua passada i que és de mal gust retraure-ho hui; però tristament la realitat actual torna a voler mantenir les dos Espanyes i pel que fa a l’Església, continuem vivim aquesta mateixa realitat, perquè, encara que l’Església la formem persones d’esquerres i de dretes, liberals, anarcos, gnòstics, lliurepensadors, ultraconservadors i apolítics, encara tenen poc espai a dintre l’Església els plantejaments defensats pel sector no de dretes i, encara que a dintre de les esquerres hi ha membres de l’Església, no és massa manifest i queda relegat al subjectivisme de cada persona.
Que la fe continue essent vista dintre d’aquest esquema és molt trist, empobridor i nefast perquè caricaturitza l’Evangeli i desvia totalment la missió de l’Església; i també perquè eixa divisió reduccionista obliga a renunciar a sentiments i principis que brollen dins de cada persona.
Tota aquesta situació continua marcant-nos i crea estereotipus. Entre nosaltres, ser d’Església continua suposant que, en general, eres de dretes i conservador, fins al punt que la dreta continua veient en ella un graner de vots i veu el graner de les esquerres al sector allunyat de l’Església.
Açò pot canviar?
Caldria que totes les persones férem l’esforç de trencar la dinàmica de voler reduir la vida de les persones a blanc o negre i obrir-nos a descobrir tots els matisos que les persones mostrem en la construcció del dia a dia i aprofundir que més enllà d’ideologies, institucions i interessos partidistes està la persona amb sentiments, història, cultura, sensibilitat i desitjos des d’on llig el devenir dels esdeveniments i les urgències vitals.
L’Església ha de deixar de buscar seguretats i poder, ha de deixar de voler tenir l’última paraula en tot i deixar de voler ser organitzadora d’una societat plural i diversa; i els governs han de deixar de procurar el pensament únic, fomentant que afloren i tinguen espai i atenció totes les sensibilitats, formes de pensar i de sentir.
Desbelluguem-nos d’estereotips passats i siguem persones capacitades per a descobrir camins per al bé comú des de diferents sensibilitats polítiques i de fe, des d’on poder acomodar accions que ajuden cada persona a trobar-se amb ella mateixa i en relació amb les altres.