Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
He viscut, des de dins i en primera línia, els secrets de la bèstia en forma d’huracà Mitch (1998) que va desolar Centreamèrica amb 11.374 morts, i el terratrèmol d’El Salvador (2001) amb 944 morts que va destrossar el patufet d’Amèrica. En el primer cas vaig ser espectador, en el segon voluntari juntament amb 30 cooperants del Màster Interuniversitari de Cooperació. Vaig poder veure diferents maneres d’enfrontar-se a la catàstrofe: la gosadia de l’alcalde que prometia: “Prompte els portarem l’ajuda, ja l’estem gestionant. No hi ha per què alarmar-se, ni esvalotar-se”; l’arrogància del president d’Hondures que convidava a treballar i callar: “Ajudaria més el que menys destorba, ajudaria més el que menys confonia i agita als altres”; l’interès d’empresaris disposats a millorar el país: “És un pas cap avant, les cases seran reconstruïdes a millor i es renovarà l’equipament residencial”; la sol·licitud de l’exèrcit en la premsa: “La Força Armada ha sigut la institució que ha respost de millor manera a les grans necessitats dels damnificats, haurien de ser ells els encarregats de la reconstrucció”, la voluntat controladora de la Conferència de Washington, (1999) i la Conferència de Madrid, (2001) per a dictar les condicions de l’ajuda. Totes estes formen estan tenint el seu equivalent en la gestió de la DANA a València.
Va haver-hi també organitzacions solidàries i comunitats populars que van posar en el centre de la reconstrucció els éssers humans, que pensen i senten, pateixen i desitgen, decideixen i actuen; advertien que tota catàstrofe natural és també ambiental, social i política: “les fortes pluges, van posar al nu la fragilitat del sistema ecològic i el drama de l’extrema pobresa”. Les comunitats populars creaven Comitès d’emergència “amb un pare catòlic, una pastora evangèlica, un policia, un de l’exèrcit i un de la directiva comunal”. Reclamaven d’esta manera una federació de veus, un moviment arrelat en el territori amb vincles locals, nacionals i internacionals; una acció conjunta dels propis damnificats i els diferents actors polítics i socials, amb les capacitats latents en cada persona i amb les potencialitats endògenes del territori; en síntesi una planificació amb participació social. Com reconeix l’inspirador del Desenrotllament humà de Nacions Unides, l’economista indi, Amartya Sen en Idea de Justícia (2010) : “Cal anar més enllà de les veus dels governs, els comandaments militars, els dirigents empresarials i altres en posicions d’influència, que tendeixen a ser escoltats amb facilitat, per atendre a les societats civils i a les gents més febles”.
Què significa atendre les societats civils i a les gents més febles per a la reconstrucció? Significa que cap planificació desactivarà un poder destructiu si no compta amb les capacitats i anhels de la població, si no desperta el sentit de responsabilitat sobre el que és propi, la participació sobre el que és comú, i la cooperació en allò que és compartit. No és prou que qualsevol puga enviar algun suggeriment al pla que ve de dalt; ni és suficient, encara que siga primordial, la participació orgànica i institucional dels nostres representant polítics i sindicals sinó que resulta urgent que tots ens posem “en mode participació”. Tres qüestions bàsiques resulten decisives per al debat participatiu i democràtic: cap a on volem anar, com desitgem viure i amb qui volem viure.
La primera qüestió planteja cap a on volem anar. Volem reconstruir el que hem perdut perquè tornen les coses com estaven abans de la catàstrofe o volem millorar la qualitat de vida, humanitzar el territori i crear uns pobles més justos, ecològics i sostenibles. Si només aspirem a recuperar el que hi havia, estarem preparant la pròxima destrucció; si per contra volem reconstruir transformant podem convertir la nostra derrota en millorament i la destrucció en vol. Només si ens parlem i ens escoltem, si ens formem i informem, si ens avaluem i avancem podrem avançar cap a un avenir humà.
La segona qüestió planteja si cal construir els pobles entorn de les persones o entorn de l’automòbil. Si s’ha de jutjar pel cúmul de cotxes destruït per la DANA, els nostres pobles estaven habitats per vehicles. Si posem en el centre de la reconstrucció les persones, prioritzarem els parcs verds, les voreres, els passejos, els espais de trobada, les escoles, els serveis públics i els llocs de la memòria; si en el centre col·loquem els cotxes, prioritzarem les autopistes, els passos elevats, els llocs d’aparcaments, les zones residencials i els centres comercials als afores dels pobles. Vam creure que la modernització dels nostres pobles es mesurava pel nombre de cotxes, per les autopistes i els centres comercials fora de la ciutat; ara sentim la necessitat d’espais verds, comerços de proximitat, zones de trobades per a relacionar-nos amb els veïns, passejar i contemplar la bellesa de la naturalesa; si vivim per a treballar ens basten apartaments aïllats, famílies tancades, cotxes ràpids; si treballem per a viure, necessitem contacte, trobada, música, ball i pregària. Si es prioritza l’ésser humà, que és personal, càlid i comunicatiu, es construiran vivendes segures en llocs segurs, cases de baixa altura, carrils bicis i un centre viu; si el primer porta a finançar els cotxes i endeutar-se amb l’adquisició de vehicles particulars, el segon comporta enfortir les comunicacions públiques, autobusos, trens i metres. Si eixim tots amb cotxes d’esta catàstrofe, col·laborarem decididament a empitjorar el clima que ha originat la catàstrofe. Si vivim accelerats, necessitarem més cotxes; si caminem a pas humà necessitarem més voreres, parcs i llocs de trobada. ¿Carrers-passejos i/o carrers-apartament?
La tercera qüestió ens situa davant el dilema de reconstruir pobles inclusius o excloents. La catàstrofe ens ha mostrat que convivíem amb zones de màxima precarietat, persones amb mobilitat reduïda a l’interior de les cases, immigrants desprotegits per irregularitat administrativa, persones sense drets, ni residència ni cobertura legal als afores del poble. I així va nàixer un extraradi de persones que, en un primer moment vingudes dels camps i ara, d’altres països, s’agrupen entre ells per a celebrar la seua identitat. No consentim que els nostres pobles es reconstruïsquen sobre la invisibilitat de persones i grups socials, que encara hui caminen desplaçats en Centres d’Acolliment esperant el seu retorn al poble en el qual viuen i treballen; més aviat fem dels nostres pobles societats inclusives, espais protegits, escuts protectors on cada persona puga triar la vida que considera bona. Només la construcció d’un “nosaltres” podrà defendre’ns del monstre. Quan s’unix una quantitat suficient de persones entorn d’una causa, molts ideals són assolibles. La catàstrofe ha despertat també el sentit de responsabilitat sobre l’entorn, la participació en l’organització comunitària, el voluntariat madur i la cooperació entre els pobles.