Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Amb la prioritat nacional es complix hui l’al·legoria de Franz Kafka: un animal innominat i obsessionat amb la seguretat dissenya, cava i perfecciona durant tota la seua vida un refugi subterrani amb el propòsit d’intensificar el terror, que, d’esta manera, el manté viu i treballant. Són els monstres que conformen la història de la infàmia, l’últim capítol de la qual es reconeix sota el títol de prioritat nacional i les conseqüències de la qual ja es deixen sentir en algunes pràctiques socials, en l’imaginari col·lectiu i en les polítiques migratòries, que substituïxen les polítiques d’acollida pel control de les poblacions, la cooperació per la seguretat i la dignitat per la militarització. Les legislacions autonòmiques comencen debilitant els òrgans de participació, qüestionen les subvencions a les organitzacions solidàries, obstaculitzen els processos de regularització de les persones immigrants i reduïxen els servicis d’atenció a la diferència; s’introduïx, en la conversa pública, un arsenal ideològic, amb ardor guerrer, que és inhumà i antinatural, irracional i pervers, immoral i anticristià. Continuar llegint “INFÀMIA PER AL SEGLE XXI”
el captaire que estava a la porta del temple recupera la seua autonomia i la seua independència. Fins i tot en la seua ceguesa hi havia un impuls cap a la llum. Déu no deixa d’actuar en les nostres obscuritats. Com diu el llibre de Samuel, el Senyor «no es fixa en les aparences, sinó que mira el cor». Quan el jove es pregunta qui li ha tornat la vista, Jesús li diu: «Està davant de tu, l’estàs veient, t’està parlant». Les nostres obscuritats estan habitades per Déu, que ens troba en qualsevol situació i guarda un raig de llum per a cada persona. Com canta el salm, «ens conduïx cap a fonts tranquil·les i restaura les nostres forces». 
“Des del capvespre de la meua vida —escrivia Antonio el mes de febrer 2025— us confesse que cada vegada veig amb més claredat que cal emprendre l’últim tram de l’escalada, sense por, sense motxilles pesants, sense rèmores històriques”. Tres mesos després, un mur de silenci i una densa incomunicació ens va fer pressentir que la mort s’acostava tot callant.
torrentera, les parròquies es converteixen en centres de menjar, els representants polítics s’acosten al dolor de les persones, s’atén la muntanya de sofriment i de víctimes des de tots els racons, les persones immigrants indocumentades netegen les voreres, fins i tot dels centres de policies. L’esperança en l’emergència té la lògica de l’hospitalitat, la proximitat, l’amistat social, i la fraternitat universal: “On està la perdició, està la salvació”