Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Recorde que, de xiquet, el iaio em repetia constantment: “El saber no ocupa lloc”. En les famílies hi havia una gran preocupació perquè ens formàrem, tinguérem un creixement integral, fórem persones “tot terreny”, perquè poguérem situar-nos i respondre en tots els estadis de la vida que s’esdevinguera. Buscaven que tots els membres de la família foren persones honrades, honestes, amb principis i valors ètics, de ment oberta i sincera.
Les famílies de la meua generació eren humils, treballadores, pobres i lluitadores, amb un gran cor, incansables en la seua entrega per buscar el bé comú per als seus i per als altres. Generacions que, aparentment, han passat i els hereus, il·luminats per la tecnologia i les noves tendències pareix que han optat per buscar l’èxit i el triomf fora de la mateixa persona. S’ha deixat d’alimentar l’esperit (l’ànima) i, aleshores, s’han disposat a viure, procurant alimentar allò que és extern a la persona, allò que no forma part de l’essència del ser personal i humà, acceptant vendre´s i posar-se en mans de corrents i béns materials.
Actualment, a la nostra societat, ens hem complicat l’existència fins al punt de viure per a treballar, perquè allò que és principal i essencial ja no és la persona sinó l’objecte, el qual desplaça l’ésser a deixar de ser subjecte per a passar a ser utilitzat com a objecte al servei de les modes (viatjar, acumular béns materials, satisfer apetències, buscar evasions…).
El ritme de vida accelerat i el perquè ens esforcem ha conduït a provocar un buit interior a les persones, el qual crea angoixa existencial, perdre el sentit per viure i una manca de sentiment. Eixe és el motiu pel qual proliferen les ofertes de cursets, seminaris o diverses publicacions oferint interiorització, coneixement de la persona i poder trobar-se amb tu mateix i una tornada a l’espiritualitat.
Arribat aquest punt, l’Església caldria fer-s’ho pensar, perquè després de tants anys gaudint de tantes influències en la societat, no siga ella la que és buscada per retrobar-se amb l’espiritualitat que ajude a mirar-se cap a dintre i descobrir l’ànima més personal. És cert que els monestirs de vida contemplativa mantenen les portes obertes i reben les persones que busquen contagiar-se d’eixe alè que és a l’ambient; però pareix que la mirada està més posada cap a l’orient. Tristament, s’està confiant més en tècniques orientals i en centres de meditació (teràpies, coaching…).
Però, ¿som conscients d’allò què ens passa? Perquè una cosa és fer un aturament per recuperar alè i una altra és reconèixer la necessitat de canvi.
Quan la persona és captiva de tot allò que la despersonalitza i l’absorbix, (fins al punt de no ser alimentada en el seu esperit) però ignora el que és captiva, direm que eixa persona viu en un error. Cegada pel mode de vida adoptat, està impedida per a poder conèixer-se a ella mateixa. Error molt freqüent quan no s’ha posat prou valor a ser, a estimar-se, a la recerca de trobar-se amb u mateix.
Amb aquest error estem deixant d’acceptar el nostre ésser com companyia de camí i, segurament, si entreveiem el nostre error, no tindrem les forces i el coratge de reconèixer-ho i buscar canviar, sinó que intentarem oblidar-ho per a no haver de trencar els esquemes de vida adoptats i, ara no sols continuarem en l’error, sinó que estarem mentint-nos i estafant-nos. Optarem per viure enganyats.
Cal considerar que aquesta angoixa existencial no la sofreixen més les persones senzilles que les intel·ligents, pensant que la intel·ligència pot ser una defensa que impedeix estar exposats a l’error. Possiblement són les persones amb una intel·ligència natural prodigiosa més vulnerables en confiar més en les seues forces i sentir-se per damunt del bé i del mal, autosuficients i exitoses, creient tenir resposta a tot i privilegiats per a dominar, oblidant-se d’escoltar, contemplar, contrastar i compartir. En canvi, a les persones senzilles, necessitades d’arguments per a defensar-se, els és difícil dissimular la seua captivitat o dependència i, per això, tracten d’interioritzar per sobreviure.
Hui, què busquem?
Per a la competitivitat que demana la societat actual, la intel·ligència és una ferramenta molt valuosa, però caldrà no confondre-la amb saviesa, perquè aquesta apunta al ser, a la consciència de sí mateix i de la realitat que és més enllà d’allò que ens rodeja. Amb la intel·ligència respondrem als reptes que ens posa la consecució de l’èxit, però necessitarem de la saviesa, per a deixar supèrbies, egocentrismes i autosuficiències i acceptar viure veritat des de l’afecte i amb llibertat, antídot de l’ego personal.