Javier Almela Hijalva, membre del Grup Cristià del dissabte.
Un breu comentari a la carta pastoral de l’arquebisbe de València
Com a catòlic de la diòcesi de València, he llegit la darrera carta del nostre arquebisbe i em dol constatar la seua identificació, fins i tot en el vocabulari, amb les posicions polítiques d’un sector contrari al govern elegit legítimament pels ciutadans. En lloc d’encoratjar-nos a la col·laboració en favor del rearmament moral que ell desitja, el seu to catastrofista convida més bé a la confrontació.
El protocol·lari “pido perdón si alguien se ofende” queda buit de sentit quan s’escriu a continuació “pero es la verdad, dígase lo que se diga”. Si fora indiscutiblement veritat, ¿per què no la compartix molta gent que està sincerament preocupada pel bé comú?
No em fique en qüestions doctrinals ni magisterials sinó en opinions particulars que no tenen més autoritat que les de qualsevulla altra persona ben informada.
Benvinguda siga la nova comissió diocesana, a la que desitge molt d’èxit, però la manca de treball assalariat estable i de qualitat no és cosa d’ara ni té la menor relació amb la suspensió d’activitats laborals que s’ha hagut de fer per controlar la pandèmia.
Els sindicats ja denunciaven això en els temps a que es referixen les nombroses cites del senyor arquebisbe a la pastoral de monsenyor Palanzuela. I no s’han deixat de fer-ho des d’aleshores, com tampoc no ho han deixat de fer economistes i sociòlegs de prestigi i diversos sectors socials –alguns dels quals constituïts en partit polítics– que recolzen el govern d’Espanya.
La tragèdia humana que comporta l’atur actual –que s’agreujarà amb el temps– és el resultat d’unes polítiques econòmiques orientades exclusivament a l’obtenció de la màxima rendibilitat financera. Polítiques imposades arreu del món, des de fa ben be 40 anys, per una ideologia malament dita neoliberalisme, perquè de liberal no té res. Polítiques que proclamen la llibertat sense igualtat i, no cal dir-ho, sense fraternitat.
Tot això és tan conegut pel públic interessat que no és qüestió de discutir-ho ara sinó de combatre’l amb altre tipus de política. Titlar de “govern social-comunista” al que, tímidament, fa algun pas en eixa direcció, és tant com no voler que canvie res.
Per una d’eixes casualitats de la vida, hui, 1 de juny, el diari Levante EMV inclou una entrevista a n’Antonio Garamendi, president de la CEOE (confederació de les diverses organitzacions empresarials d’Espanya). El periodista li pregunta: “El Gobierno desplegó desde marzo medidas de apoyo a las empresas y a los hogares (Ertes, avales, aplazamientos tributarios). ¿Qué nivel de eficacia han tenido?”
En Garamendi respon: “Toda área de actuación siempre es mejorable, pero es justo decir que hay muchas de esas medidas que están siendo clave para la supervivencia de muchas empresas. Desde los avales del ICO hasta la aplicación de los expedientes de regulación temporal de empleo (ERTE), de ahí que pidamos continuar por esa línea.”
El senyor arquebisbe opina tot el contrari: “creo, y a la vista está, que no se están aportando respuestas suficientes y válidas”.
El nostre estimat arquebisbe, successor dels apòstols, podria imitar-los en la seua decisió de deixar els assumptes temporals en mans dels seglars per tal de dedicar-se a l’oració i al ministeri de la paraula.