per Javier Almela, membre del Grup Cristià del Dissabte
Arran de les eleccions locals i autonòmiques del 28 de maig, el Grup Cristià del Dissabte publicà un document amb la seua reflexió sobre set aspectes concrets de la realitat valenciana que consideràvem prioritaris:
Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Pau va proclamar que l’obra de Crist havia produït la demolició del mur que separava el poble elegit de la resta de la humanitat “abrogant la Llei dels manaments amb els seus decrets, a fi de crear en ell, amb tots dos, un sol home nou i fer la pau” (Ef. 2,15).
Si la llei i les seues clàusules ja no hi compten, per quina cosa havia de ser reconeguda la nova humanitat? Pau la resumeix d’una forma extraordinàriament senzilla i comprensiva: “No vos feu solidaris de les obres estèrils dels qui són tenebres: més aviat denuncieu-les” (Ef. 5,11).
Però, sense adonar-nos-en, els seguidors de Jesús hem anant bastint al llarg de la història un altre mur: el de la religió. La moral com a criteri de fe, els altars del sacrifici, la postergació de la dona, la negació de la llibertat evangèlica (tan cara a Pau), la constitució d’una jerarquia segregada del poble, l’ús del poder coercitiu que Jesús va rebutjar, etc. suposen una restauració d’allò que Crist havia destruït, oblidant que “si reconstruesc allò que havia destruït, em declare jo mateix transgressor (Gal. 2,18).
Així, l’antiga divisió judaisme-gentilitat quedà substituïda per una nova divisió: dins-fora de l’Església. Les lluites amb altres religions mitjançat el poder civil dels estats confessionals, la persecució dels seus adherents i sobre tot, del segle XVIII ençà, la confrontació amb el lliurepensament i l’ateisme, en són la trista conseqüència.
El Concili Vaticà II, en documents com la constitució Gaudium et spes, va mostrar la intenció d’anar demolint eixe mur, però des d’una posició un poc condescendent, com de certa superioritat, que no podia ser del gust de qui es trobava fora. Gràcies a que tots els pontificats posteriors han treballat per l’enteniment entre les diferents religions, és innegable que hi ha hagut un gran avanç. En canvi, no s’ha esborrat la divisió creença-descreença.
Aquesta és la divisió que cal superar ara si volem contribuir a un món millor. Un món que s’ha de fer amb totes les persones de bona voluntat, un món que faça impossible les guerres destructores de la vida, “perquè ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un destruint el mur de separació, abolint l’enemistat, en la seua carn” (Ef. 2, 14).
Crec que aquesta és la missió que s’ha imposat el papa Francesc amb el seu valent lideratge per construir la fraternitat universal i preservar la vida del planeta. Demolir el mur entre persones religioses i persones no religioses, esvair la desconfiança i el menyspreu mutus amb què han vingut relacionant-se, permetrà una cooperació eficaç. Eixa serà la nova humanitat que anunciava Pau fa vora dos mil anys.
Naturalment, també la nova humanitat tindrà enemics “perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i sang, sinó contra els principats, contra les potestats, contra els dominadors d’aquest món de tenebres” (Ef. 6, 11-12). En aquest segle XXI en som més conscients que mai d’una realitat indefinible que sembla dominar el nostre món fins al punt de no deixar-nos albirar cap eixida.
Eixa part de la humanitat que es faça conscient de la necessitat de lluitar per un món per a tots i vullga participar-hi, haurà d’anar “cenyida amb la veritat, revestida amb la justícia per cuirassa, els peus calçats amb el zel per anunciar l’evangeli de la pau” (Ef. 6, 14-15). Heus ací les nostres armes: veritat, justícia i pau. No en poden ser unes altres!
Qui desitge un canvi dins l’Església per fer-la més acostada a l‘Evangeli, haurà de recolzar sense embuts l’estrenu esforç del papa Francesc per fer una humanitat com la que apareix dibuixada en Laudato sí i Fratelli tutti. Perquè una Església per fi purificada d’adherències històriques inservibles, però tancada en la convicció de ser única portadora de salvació i altres enrònies, ajuda poc a fer créixer el Regnat de Déu.
La nova humanitat ha d’arreplegar totes les gents de bona voluntat, siguen de confessió cristiana, islàmica, budista, animista, agnòstica, atea o de qualsevol altra. En resum: totes aquelles que no es fan solidàries de les obres estèrils dels qui són tenebres. Poder aportar-hi el nostre petit esforç és una gran oportunitat, un objectiu que val per una vida plena.
Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
“Deixar de ser meta i tornar a ser camí”
Aquesta frase final d’un article (de recomanable lectura) de la teòloga Cristina Inogés-Sanz en la revista Iglesia Viva nº 289 resumeix, al meu parer, per què cal un canvi en l’Església i quin és el possible abast de l’amplíssima consulta que està precedint el Sínode la Sinodalitat d’octubre 2023. Continuar llegint ““DEIXAR DE SER META I TORNAR A SER CAMÍ””
Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
En diàleg amb Jacqueline Straub –teòloga alemanya autora de Jove, catòlica i dona. Per què vull ser sacerdot–, el teòleg moralista Marciano Vidal “convidà els presents a sumar i no accelerar les passes del procés sinodal obert”, escriu J. Beltran en Vida Nueva. De sobra sabem que en Vidal no és gens sospitós d’immobilisme ni d’oposició a la línia del papa actual. De fet, ell recolza clarament la posició de Straub, com també la dels qui demanen preveres casats o que els fidels participen en l’elecció dels càrrecs eclesiàstics. Continuar llegint “SÍNODE: SUMAR O ACCELERAR EL PAS?”
JL. Ferrando escriu en Religión Digital sobre la inanitat de les actuacions de l’episcopat espanyol i la urgència d’una reacció que faça reviscolar l’anhel de molts creient frustrats per una institució eclesial apegada a les rutines i a uns modes de relació que tenen poc a veure amb l’Evangeli.
Davant unes certes actuacions inaudites i desconcertants, molta gent es pregunta, si l’Episcopat del nostre sòl patri té un projecte clar, precís, dialogat i creïble. Si un atén les fets i publicacions, la impressió és que estan fora de la realitat no sols eclesial, sinó també social, política i econòmica. Continuar llegint “EL VIATGE DESORIENTAT DE L´ESPISCOPAT ESPANYOL”
Javier Almela, membre del Grup Cristià del Dissabte.
Alfonso Rojo, en Periódico Digital, “casi con dolor, pero con ganas”, es permet una diatriba contra el papa Francesc per haver dit a la ràdio de la COPE “Yo no sé si España está totalmente reconciliada con su propia historia, sobre todo la historia del siglo pasado” i perquè, havent visitat ja 53 països,“no ha encontrado ni dos días para venir a España”.
Eixos dos arguments li fan afirmar sense embuts que el papa “alimenta un odio cerval a España” i que “le caemos mal los españoles”. Continuar llegint “FÀCIL RECURS AL “CON LA IGLESIA HEMOS TOPADO””
Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El nostre arquebisbe ha convocat per al final de novembre un Congrés de Laics per posar en marxa l’objectiu prioritari definit pel recent Sínode Diocesà: Evangelitzar (que és, com sabem, també una prioritat de tota l’Església). Continuar llegint “AL VOLTANT DE L´EVANGELITZACIÓ”
Javier Almela, membre del Grup Cristià del dissabte
“El meu regne no és d’aquest món”, va respondre Jesús a Pilat.
És com dir, “no he vingut a organitzar-vos la vida sinó a mostrar-vos com deuríeu de fer-ho”.
Podem deduir-ne que el nostre regne, el de l’Església, no és d’aquest món? Continuar llegint “LES VEUS DE L´ESGLÉSIA”
Javier Almela Hijalva és membre del Grup cristià del dissabte
Tres paraules clàssiques, boniques, que no sempre es conjuguen correctament. Tres paraules massa sovint pervertides per interessos particulars de qui les diu:
· la pàtria entesa com a superiorat sobre altres pobles o postergació dels forasters;
· la pau entesa com l’absència de conflicte visible, encara que siga producte de la por;
· la justícia entesa com el sistema juridicolegal que assegura la continuïtat d’una organització social que afavorix tan sols una part minoritària de la població. Continuar llegint “PÀTRIA, PAU I JUSTÍCIA”
Javier Almela Hijalva, membre del Grup Cristià del dissabte.
Com a catòlic de la diòcesi de València, he llegit la darrera carta del nostre arquebisbe i em dol constatar la seua identificació, fins i tot en el vocabulari, amb les posicions polítiques d’un sector contrari al govern elegit legítimament pels ciutadans. En lloc d’encoratjar-nos a la col·laboració en favor del rearmament moral que ell desitja, el seu to catastrofista convida més bé a la confrontació. Continuar llegint “Un breu comentari a la carta pastoral de l´arquebisbe de València”
