Per Julio Ciges Marín
Julio Ciges Marín naix a Anna (València). Membre del Grup cristià del dissabte, ens ofereix uns reptes que caldria que l´Església visquera per a poder seguir el sender que ens proposa el Papa Francesc.
Sis reptes per a ser Església en eixida
Basant-me en les reflexions de Ximo Garcia Roca[1], José Arregi[2], el president Macron[3] i Reyes Mate,[4] sintetitze en sis punts els reptes que considere importants d´afrontar per a ser una Església significativa per al moment actual després de la pandèmia.
1r.- Construir una identitat comuna que trenque trinxeres entre dins i fora i supere la divisió entre éssers humans considerats “dels nostres” i “dels d´ells”. En l´Església hem de ser exemple en la promoció de la defensa pràctica de la dignitat comuna de tot ésser humà i de la germanor. Per això l´Església ha de ser la primera en buscar la col·laboració comuna i unitària per a unir-nos tots en la solució dels grans i greus problemes de la humanitat. El papa Francesc està insistint en aquest punt contínuament, especialment en aquests dies de pandèmia.
Des d´aquesta perspectiva, la de potenciar la col·laboració mútua, sintonitze amb el plantejament d´Arregi quan declara que per a dur a la pràctica aquest primer repte cal que l´Església “accepte radicalment el principi de la laïcitat tant en l´orde sociopolític com en l´espiritual”. També em sembla important la proposta del president francés Macron a la Conferència Episcopal Francesa: “Recrear la laïcitat després de reconéixer el desencontre i necessitat de reparar el «vincle» entre aquesta institució i l´Estat. La laïcitat, certament, no té com a funció negar allò espiritual a canvi del que és temporal, ni extirpar de les nostres societats la part sagrada que ens nodreix tant dels nostres conciutadans. Si haguera de resumir el meu punt de vista, diria que una Església que pretenga desinteressar-se dels assumptes temporals no compliria la seua vocació; i un president de la República que pretenga desinteressar-se de l´Església i dels catòlics faltaria al seu deure”.
És important reconéixer, amb Macron, que “el lloc de trobada és la praxis”.
2n.- Manifestar, fonamentalment, que som Església que acompanya i sana a qui pateix i és víctima d´aquesta societat que a tanta gent margina i mata. En açò consisteix bàsicament ser ESGLÉSIA EN EIXIDA, segons el papa Francesc.
L´esforç de la Comunitat Cristiana ha de centrar-se en defendre i incloure els éssers humans que la societat capitalista rebutja i desestima. I, SIMULTÀNIAMENT, proposar estils de vida alternatius a aquesta societat patògena i inhumana.
Si fem real i pràctica contínua aquesta tasca, ens conduirà, segur, a ser Església pobra i dels pobres.
En aquest sentit coincidisc amb Reyes Mate quan assenyala com a tasca molt important de les persones cristianes qüestionar la inevitabilitat del sistema imperant. La qual cosa significa fer comprendre que no és veritat que el capitalisme siga imbatible per ser natural, ni la ideologia del progrés inevitable per ser una religió. Són construccions històriques i per això podem parlar amb coneixement de causa que un altre món és possible.
La tradició cristiana ha de fer creïble que el temps del progrés no és l´únic ni el bo, i que altre tipus d´història és possible.
Ara bé: açò té un preu, ja que qüestiona l´estil de vida imposat per la societat capitalista: el preu d´entrendre que el temps de l´ésser humà i del món és limitat, com limitats són els seus recursos, d´ací que calga tenir-ne cura; el preu de comprendre que la sostenibilitat de la nostra vida exigeix que ens agermanem amb la natura, a la qual tutelem; el preu d´entendre que hi ha nit i dia, dies festius i laborables i que treballem per a viure, no vivim per a treballar (el dia festiu no és un dia de descans, de posada a punt de la màquina per a tornar al treball, sinó més bé al contrari: el dia festiu és el que dona sentit al treball), d´ací la necessitat d´una vida sòbria i austera; el preu de comprendre que el món és de tots i totes, que les respostes han de ser globals perquè les preguntes també ho són i que, com afirmava Rousseau, qui cridà primer “açò és meu”, cometé un robament, d´ací el perill de les apropiacions i de les identitats col·lectives.
D´aquesta doble tasca de defendre i incloure a qui la societat rebutja i desestima i, simultàniament, proposar estils de vida alternatius a aquesta societat patògena i inhumana, es desprén el tercer repte:
3r.- Ajudar a recuperar una vertadera conciència humanitaria, compassiva i misericordiosa davant tant de drama humà i social que hi trobem.
Només així ajudarem l´Església a prendre conciència que la qüestió decisiva avui és la supressió del patiment humà, tal com feu Jesús en la seua vida pública. I aquesta tasca no és exclusiva de creients, sinó que requereix la col·laboració de tothom.
Per això són lamentables i desafortunades les declaracions del Secretari de la Conferència Episcopal Espanyola sobre el salari mínim vital, ja que denoten una baixa percepció d´aquesta urgència i una alta preocupació pel culte i per la pròpia subsistència econòmica de l´Església. Amb les seues declaracions, manifesta poca sintonia amb les contínues crides del papa Francesc a ser Església misericordiosa i a suprimir el gran pecat social de la indiferència.
Com diu bé Ximo, “Les grans batalles de la humanitat avui no són la secularització social, ni la laïcitat política, ni el relativisme cultural”. La seua gran batalla és el patiment de tanta gent. És tan prioritari fer front a aquest drama, que prima fins i tot sobre el culte, les doctrimes i ideologies i la mateixa institució eclesiàstica. D´ací la importància de treballar, com afirma Reyes Mate, per a elevar el patiment a la categoria política (i no només moral), la qual cosa significa deposar el progrés i esforçar-nos per canviar la nostra manera de pensar i actuar per a construir la història d´una altra forma.
4t.- Dur a la pràctica el gran principi cristià que afirma que allò que és més important de tot és la Caritat.
Només actuant i manifestant-nos segons els tres reptes assenyalats anteriorment, assumirem realment aquest quart repte i establirem allò que Ximo afirma amb tota contundència: “la caritat com a condició de totat veritat”. Açò evitarà que l´Església s´instal·le en el regne de l´abstracció, i la farà mantindre´s constantment en referència a les coses concretes i reals de les persones per a socòrrer-les i ajudar-les en els seus processos sanadors i alliberadors.
5é.- Recrear el potencial espiritual de la fe i del seguiment de Jesús, que genera esperança i anima al compromís.
El potencial místic, transcendent i humanitzador de l´experiència cristiana d´encontre i de seguiment de Jesús, és un tresor que no podem amagar sota la mesura. L´espiritualitat cristiana, que consisteix a viure segons eixa mística, ens fa prendre conciència de la nostra condició de creatures i, per tant, de la nostra profunda unió amb la resta de creatures, especialment amb tots els éssers humans (Francesc d´Assís). Més encara: aquesta mística impedeix tot tipus d´envaniment i orgull i ens interpel·la sempre a mantindre els ulls oberts i el cor acollidor per a comprometre´ns a ajustar totes les coses al projecte alliberador del bon Pare-Mare Déu, descobert en l´encontre amb Ell. Per això la mística cristiana sempre encoratja l´esperança i anima al compromís de transformació personal i del món.
La riquesa que implica aquesta espiritualitat ens apressa a oferir-la a la humanitat com un gran tresor que enriqueix i pontencia la persona en el seu procés humanitzador.
Urgeix cuidar i potenciar entre les persones cristianes, per damunt de lleis, ritus, doctrines, costums, tradicions, estructures, etc., l´espiritualitat i la mística derivada de la fe en Jesús.
Atés tant de materialisme i d´utilitarisme imposat a les nostres societats pel sistema, avui es produeix una demanda molt intensa d´espiritualitat, de silenci, de mirar-nos més a fons i de submergir-nos en el Misteri d´allò que som. La millor manera de respondre a aquesta demanda és oferir bé i de manera atractiva la gran experiència d´espiritualitat que tenim en la comunitat cristiana des dels nostres orígens.
Per això considere molt important el que sosté Macron en la seua proposta als bisbes francesos: “Un lloc de trobada és el reconeixement de la dimensió espiritual. Cegar-me voluntàriament a la dimensió espiritual que els catòlics inverteixen en la seua vida moral, intel·lectual, familiar, professional, social, seria condemnar-me a tenir un visió parcial de França; seria desconéixer el país, la seua història, els seus ciutadans i, tot generant la indiferència, derogaria la meua missió. I no tinc indiferència pel que fa a cap de les confessions que avui estan en el nostre país”. Continua afirmant que tracta d´atendre “la intensitat d´una esperança que, de vegades, ens fa tocar este misteri de la humanitat que s´anomena santitat, del qual el papa Francesc ha dit en la seua exhoratació que és «el rostre més bell de l´Església»” I afegeix que allò que realment importa “és la saba. I estic convençut que la saba catòlica ha de contribuir una i una altra vegada a la vida de la nostra nació. Però aquesta veu de l´Església, ho sabem vostés i jo, no pot ser obligatòria”.
6é.- Transformar evangèlicament l´Església.
Des de fa molts anys venim reclamant una transformació evangèlica de l´Església i considere que s´ha convertit ja en una cosa generalitzada i urgent, si volem que l´Església siga significativa per al nostre món i per a la nostra societat.
Amb el papa Francesc considere urgent i necessari suprimir la gran plaga de clericalisme en l´Església. Si de veritat volem potenciar el sentit comunitari i que tots els membres de l´Església ens sentim i visquem com a allò que som, Poble de Déu, cal – com afirma Arregi – transformar la pesadíssima maquinària clerical, vertical i centralitzada de l´estructura de l´Església que actualment resulta insostenible. En efecte, cal repensar tot el funcionament i l´organització de l´Església catòlica (sagraments, parròquies, diòcesis, cúries, Vaticà…), superar la distinció clergues-seglars i l´exclusió de la dona i assumir un paradigma cultural, polític i teològic integralment ecològic, feminista i més democràtic. L´esquema actual ja no té sentit. La reforma, per tant, no és només de “formes d´organització”, sinó de model d´Església.
Aquests dies he estat rellegint el llibre de Hans Küng “La Iglesia Católica” (publicat en 2002) i m´ha impressionat com d´actual és en les seues demandes i desitjos en respondre a aquestes dos preguntes: quina Església té futur i què hauria de recolzar l´Església catòlica. Remet a les seues pàgines finals per a animar a reprendre les propostes de l´autor.
I, per acabar la meua aportació, no puc deixar de reproduir unes línies d´eixes pàgines que introdueixen la resposta a les dos preguntes assenyalades.
“Qui ha servit els seus deixebles a la taula i reclamava que «el més gran ha de ser el servidor – a la taula – de tots», difícilment pot haver desitjat unes estructures aristocràtiques, o fins i tot monàrquiques, per a la seua comunitat de deixebles.
És més, de Jesús es deprenia un esperit «democràtic» en el millor sentit de la paraula, que concordava amb la idea d´un «poble» (en grec demos) d´éssers lliures (no una institució dominant, i molt menys una Gran Inquisició) i iguals en principi (no una església caracteritzada per la classe, la casta, la raça o l´ofici), de germans i germanes (no un regiment d´hòmens o un culte a les persones). Aquesta era la «llibertat, igualtat i fraternitat» originalment cristianes”.
Julio Ciges
Anna (València), 23 d´abril de 2020
[1]Ximo García Roca “Recrear el potencial de la esperanza que lleva ‘crespones negros’ por las vidas dañadas por la pandemia”, Religión Digital 10.04.2020
[2] Entrevista a José Arregi en Religión Digital 15.4.2020
[3] Texto WWW. Aciprensa.com 2018
[4] Entrevista a Reyes Mate en Religión Digital 19.4.2020