Vicent F. Estarlich Chover (l´Alcúdia), és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Aquests dies ressonaven les paraules del cardenal Müller dient que “l´Església no és clienta de l´Estat” per defensar l´apertura dels temples i realitzar obertament els actes litúrgics i, fonamentalment, l´Eucaristia.
En els temps que corren, en què tots vivim una Pandèmia, no sols sonen estranyes eixes paraules, sinó també desconcertants, i més quan el Papa Francesc està preocupat per l´atenció i la salut dels més desprotegits. Ha de ser eixa la màxima preocupació si volem ser seguidors de l´evangeli, encara que per al cardenal Müller “suspendre les misses és abdicar del nostre deure”.
El cardenal Müller, junt a un seguici de cardenals i bisbes, pareix que no entén que la vida de tot ésser humà no pot estar sotmesa a cap ideologia ni religió i que la vida és primer que qualsevol credo, doctrina o moral.
Si a l´Església seguim pensant que tenir els temples tancats no és per preocupacions de salut, sinó per un “plantejament laïcista”, més bé eixa església estarà oblidant l´Evangeli i deixant de ser seguidora de Jesús, el qual dedicà tota la seua vida a procurar vida a tot ésser humà.
L´Església ha de fer un gran esforç per deslligar Déu de tot el mal que sofrim les persones i ha de treballar per llevar la idea que Déu pot remediar-ho tot perquè és Totpoderós. Quan de mal fa eixa doctrina i quina escola d´ateisme més forta! Molta raó té la gent quan, referint-se a la manera d´actuar i a les prèdiques de molta part de la jerarquia eclesiàstica acaba dient: Doctors té l´Església!
Aquesta és una expressió que el poble pla utilitza quan no entén les directrius emanades des de la jerarquia eclesiàstica, com dient: “Estan en el seu món, viuen en un altre planeta”.
Doctors té l´Església, sí, però caldria que foren doctors viròlegs, epidemiòlegs, doctors en salut pública, en microbiologia en la decisió d´obrir els temples al culte, perquè decretar que ja s´òbriguen els temples requereix més de coneixements mèdics i no tant teològics, dogmàtics i litúrgics.
Vivim moments molt complicats, confusos, moments de molta ansietat i por i el que necessitem és d´un acompanyament seré, confiat i tranquil·litzador.
L´Església pareix que així ho ha entés i s´ha dedicat a acompanyar els malats, ajudar els desemparats, buscant alimentar els famolencs i consolant els dolguts. No ha deixat en aquests dies d´estar caminant al costat de qui és víctima del drama de la mort, de qui sofrix la malaltia i davant el desconsolat, fent de samaritana, compartint sostre i taula.
Quanta imaginació s´està mostrant per a acompanyar i donar calor humana, per mantenir la cohesió de la comunitat i fer sentir la presència de Jesús enmig del dolor, la desesperació i també la decepció.
L´Església ho està realitzant d´una manera callada, seguint allò que diu l´Evangeli: “Tu quan faces almoina, mira que la mà esquerra no sàpia què fa la dreta” (Mt. 6, 3).
Però, tot aquest temps, també s´ha vist la jerarquia de l´Església nerviosa per tenir els temples tancats i un tant contrariada i incòmoda en faltar la litúrgia presencial, en no poder celebrar els ritus sagrats amb la presència física de la comunitat. Així, ha intentat que els temples s´obriren i ja ho ha aconseguit. La Conferència Episcopal decreta ja l´opertura dels temples al culte respectant una sèrie de condicions, encara que la comunitat no puga estar al complet i encara que es còrreguen riscos innecessaris.
Molts professionals de la salut, sense passions ideològiques ni religioses, insisteixen que és prompte per obrir els temples i congregar persones al voltant de l´altar, que és arriscat; però així i tot, va al davant obrir-los al culte i que les persones majors i de risc es queden en casa, que se´ls dispensa del precepte dominical.
¿Han pensat que la majoria de sacerdots són persones de risc per l´edat o per malaltia? ¿A ells se´ls demana un acte heroic? ¿I s´ha considerat que la majoria de la comunitat cristiana és personal de risc? Segurament també direm: Déu proveirà. Una vegada més, la responsabilitat per a Déu d´allò que passe.
Ja estem nerviosos: uns per la qüestió econòmica i altres per tornar al temple, per viure la litúrgia ritualista i això ens fa anar amb moltes presses i bastant de precipitació. Soc dels que pensa que avui s´està resant més que mai, que hi ha més vida de comunitat, que estem buscant trobar-nos i fem esforços per estar units; també estem congregant-nos al voltant de l´altar moltes persones sentint-nos església; però és de forma telemàtica i això sembla que no és vist com a presència real.
¿De veres que avui, totes les persones que es congreguen a través dels mitjans digitals, no viuen la missa, no se senten comunitat? ¿ ens atrevim a dir que no val la missa, que no combreguen, que no senten a Jesús amb elles?
Certament el directe et fa viure la calor de qui tens al costat, et fa vibrar l´altra manera i que no és el mateix en directe que telemàticament; però caldria no deixar de valorar tantes eucaristies que es viuen als hospitals, als menjadors, en les atencions personals, en la defensa de la dignitat humana i que amb els temples tancats se segueixen celebrant. Jesús està en eixes eucaristies domèstiques, perquè ahí Ell és rebut i és viscut com a vivificador i confortador. Són les misses viscudes amb fe i amb confiança i encara que no són en directe, també les persones escolten la Paraula de Déu, se signen, i guarden les postures que al temple guarden.
Aquests dies som testimonis de molta vida sagramental, de viure de forma samaritana, ajupint-se a alçar al malferit per la crisi i també parlant amb els malalts que necessiten d´una veu amiga. Quanta presència de Jesús en el gest de la donació i del compartir el temps i el servei!
És temps de valorar l´acció cristiana de germanor, de compassió i de ficar-se als peus per aliviar i alegrar.
Tenim ara l´oportunitat de traure Déu dels temples, i ara que comencem a vore´l pels carrers i en les accions de fer-nos prop en el servei, desitgem tornar a tancar-nos en el rite. ¿Sabrem mantenir la litúrgia de la germanor sense apartar-nos d´eixa vida diària que hem començat a assaborir?¿No ens adonem que Jesús ha estat al carrer?
L´esforç realitzat aquests dies per ser comunitat ha descobert més unió i més presència que quan els temples eren oberts i famílies i persones han estat unides a les parròquies quan abans no practicaven. Sí, necessitem congregrar-nos presencialment, però sense córrer i sense perdre allò que hem descobert i que ens ha fet, si cap, més evangèlics.
Després d´aquest camí realitzat a la força per la presència d´un virus, caldrà viure un canvi de mentalitat de forma que acceptem la necessitat també d´un nou reconeixement de sagralitat.
La vida de l´ésser humà és sagrada i les seues accions són sagrades, transmeten presència divina.
La vida sagramental és necessària, però per a ser vida cal que aquests celebren la vida, cal que porten el quefer i els sofriments i les alegries del dia a dia.
Els temples tancats, però els sagraments han estat al carrer, en la diàspora si és vol, però mantenint la flama que ens il·lumina i ens fa sentir Església.