Francisco Martorell Campos és doctor en Filosofia i autor de Soñar de otro modo. Cómo perdimos la utopía y de qué forma recuperarla (La Caja Books, 2019). Ha publicat desenes d´articles sobre utopia, distopia i pensament postmodern.
Nombrosos pensadors i científics venen pronosticant des de fa dècades que l´automatització abastarà a mitjan termini tals nivells de desenvolupament que provocarà l´obsolenscència del treball humà. Semblant possibilitat ha inspirat i inspira utopies i distopies de signe divers. L´atac distòpic més popular a l´automatització reprodueix els temors del ludisme decimonònic i alerta que la utilització de màquines en gran part de treballs condemnarà a l´atur i a la misèria a bona part de la població. En un futur així, governat per les elits propietàries dels dispositius tecnològics, l´escàs treball disponible per als éssers humans serà el bé més cobejat. Per molt alienant que siga i mal retribuït que estiga, permetrà d´accedir a alguns productes bàsics inabastables per a la multitud, reduïda a la condició de deixalla.
La segona visió distòpica de la societat post-treball presuposa que el sistema al cap de l´automatització proveirà al conjunt de la ciutadania dels recursos necessaris per dur vides riques i plaents. En aquest cas, el retret brolla d´una mena de calvinisme prou estés segons el qual és el treball esforçat i el sacrifici diari els que confereixen dignitat i sentit a l´existència. Novel·les com Erewhon, L´ home que despertà en el futur, La pianola i Els humanoides proclamen, de la mateixa manera que la saga Dune i la pel·lícula Wall-E, el mateix pronòstic: que privada de l´obligació de treballar, la humanitat serà incapaç de realitzar-se a si mateixa i sucumbirà a la deshumanització suprema, a una mescla de tedi, frivolitat i indolència que l´alienaran i esclavitzaran al màxim, al temps que gaudeix de la més enverinada comoditat.
Pel que fa a la utopia, és ben sabut que, de manera general, sempre ha aspirat a reduir el temps dedicat al treball i a liquidar les relacions laborals capitalistes que el condicionen. Les novel·les utòpiques estàndar presenten societats els membres de les quals dediquen únicament unes poques hores diàries a treballar, sense sometre´s a explotació ni a cap desigualtat, canviant d´activitats periòdicament si els abelleix, col·laborant per torns rotatoris en l’acompliment de les labors més dures. No cap dubte que les utopies literàries redueixen el treball, especialment el manual, al mínim i l´humanitzen. Tanmateix, pràcticament mai imaginen la seua desaparició. De certa manera, airegen la seua pròpia versió del calvinisme i donen per fet que si desapareguera la civilització ideal correria el risc d´aburgesar-se i corrompre´s. Amb tot, títols com Una utopia moderna, La nebulosa d´Andròmeda o la saga de La Cultura, es mostren més agosarats i difonen imàtgens de civilitzacions on, gràcies a l´automatització, els subjectes es consagren completament a la cultura, a l´oci, a l´amor, al plaer i al descans.
Als nostres dies, infinitat d´autors (Berardi, Rifkin, Srnizek, Frase, Wright, Bregman i Mason, entre d´altres) desafien la idealització del treball que regeix l´imaginari col·lectiu defenent l´automatització i supeditant-la a la instauració de la Renda Bàsica Universal i a la reducció dràstica (fins i tot l´eliminació, si arribara el cas) de la jornada laboral. Ambdues mesures ens deslliurarien, en efecte, del primer escenari distòpic que hem assenyalat, sens dubte el més aterridor, probable i creïble. És just recordar que nombroses veus i institucions del sistema vigent també comencen a contemplar-les. És per això que, suposant que l´automatització arribe tan lluny com es preveu, el desafiament futur consistisca, potser, en aconseguir que s´apliquen modalitats autènticament emancipadores (o siga, universals i incondicionades) d´aquestes, lligades al valor de la justícia i a la idea de dret, alienes a la caritat i a la noció de subsidi.