Història d´Álvaro i Lucho
Amb la història d´Álvaro i Luchito tenim il·lustrada la vida que es genera a partir de l´acció de Déu Pare-Mare materialitzada en la presència d´una comunitat parroquial que identifica i acull a qui se sent miserable i indigne. Són els anys 90 i estem al desert d´Atacama.
Baixant pel riu Copiapó s´arriba, ja prop de l´eixida del riu a l´oceà, a una zona pantanosa on les aigües s´estanquen formant fanguers i on es desenvolupa amb esbalaïdora facilitat la totoa i altres zones de gorgs convertides en salars.
En els diversos recorreguts que des de la parròquia es feien per aquells llocs a la recerca de persones que, d´una forma o una altra intenten sobreviure, ens hi trobàrem amb dos hòmens solitaris, Álvaro i Lucho, els quals, cadascú pel seu compte, lluny de tota població, tractaven de sobreviure.
Álvaro és un home solitari, d´uns cinquanta anys, amb una història feixuga sobre els seus muscles; desenganyat de la vida, derrotat i sense més esperança que oblidar i procurar no pensar ni sentir. Persona esquiva, tancada en si mateixa i sense massa ganes d´alternar amb ningú. Prefereix escapolir-se´n i no apropar-s´hi ni que se li acosten; es dedica a recollir totoa per elaborar estores o alguna cosa semblant a separadors. La seua ruquita (habitacle rústic i diminut), construïda a l´abric d´unes roques, està feta amb eixe material.
Quan m´acostí a Álvaro, calgueren molts intents abans de poder creuar alguna paraula amb ell. Cada vegada m´hi feia present saludant des del camí, aminorant la velocitat i, des de la distància, expressar-li les meues intencions d´auxiliar-lo en les possibles necessitats, a causa de la seua soledat i precarietat de vida.
No solia parar atenció. En moltes ocasions ni treia el cap ni es girava; ignorava la meua passada pel lloc malgrat que, en repetides ocasions, em presentava fent-li saber que era sacerdot i, si passava per eixe lloc, era per ajudar-lo.
En una ocasió el trobí cansat, prou immòbil; em sembla prou desmillorat. Aquesta vegada sí baixí de la camioneta i m´hi acostí procurant no invadir la distància considerada com intimidatòria. M´adoní que estava “curadito” (borratxo), però també devia tindre febra. Tremolava, en mànigues de camisa, pantalons esgarrats i espardenyes destrossades. No m´agradà gens el seu estat de manera que li mostrí la meua preocupació i m´oferí per traslladar-lo a la posta (l´ambulatori) en la meua camioneta perquè l´atenguera un metge. S´hi mostrava reaci; la seua reacció era de negació i de voler quedar-se allí a soles. No deixí de parlar-li mentre l´abrigava amb una “flasadita” que jo sempre portava en el vehicle per qualsevol contratemps que poguera tindre en els trajectes pel desert; l´alcí de la pedra on estava assegut i el pugí a la camioneta.
Entre l´alcohol que duia al cos i la febra que l´abrasava, quasi no podia mantrindre´s assegut.
En la posta l´examinaren i el diagnòstic era prou seriós; patia pneumonia i requeria tindre´n cura.
Mentre l´atenien els metges aní a la parròquia a per roba per vestir-lo i alguna cosa per alimentar-se alguns dies, sense saber encara res de com estava ni si m´ho acceptaria.
Els metges li receptaren alguns medicament i, òbviament, havia de deixar de beure i fumar. Anàrem a la farmàcia, però de cap de les maneres accepta quedar-s´hi, sinó que demanava que el tornara a deixar en el lloc on l´havia trobat. Se´m tirava de la camioneta perquè no es fiava que el tornara a deixar en la seua ruquita.
En arribar-hi, l´ajudí a baixar i l´acompanyí a l´interior de la barraca. Em quedí pàl·lid, esglaiat, atònit davant el quadre que hi havia: el deixí en terra, recolzat sobre una estora de totoa, l´abriguí amb la flassada i s´hagué d´engolir les pastilles perquè només tenia vi.
Jo no volia deixar-lo allà, però no tenia tampoc cap altra alternativa, de manera que apretí el cor i li doní paraula que no anava a enganyar-lo. L´endemà hi torní per dur-li aigua i alguns estris d´higiene i abric.
A Lucho el coneixia pels balls religiosos a la Verge.
Era un vellet prou major, de pell dura i cremada pel sol i la vida minera, de cos una miqueta encorbat, de baixa alçada i prim, sense dentadura, ulls xicotets; formava part del ball “chino”, és a dir, ball religiós a la Verge. Moltes vegades havia parlat amb ell al temple, perquè em cridava l´atenció que, amb el seu cos i la seua apariència, estiguera ballant.
Quan el trobí al voltant del salar, en la desembocadura del riu, al principi m´ocorregué igual que amb Álvaro, ja que es feia el fonedís i no volia contactar amb ningú; només, a distància, creuar alguna salutació.
Una de les vegades m´apropí més i em sembla que era Luchito. Fou ell qui reconegué la camioneta i em preguntá si era el “padresito”; li responguí i m´hi apropí. Ens abraçàrem. Em feu anar a la seua ruquita, construïda també de totoa, i amb la mateixa impressió pel que trobí: només vi i tabac. Les visites ja no cesaren i, setmanalment, m´acostava al seu hàbitat i xerràvem de tot el que sorgia en eixe moment.
Es tracta de persones, tant ell com Álvaro, que després d´haver construït família i haver treballat durament en les mines i en el camp, l´alcohol els ha furtat dona i fills. La vida d´ambdós era similar a la de tants hòmens sense estudis i amb la necessitats, des de menuts, d´entrar a formar part de l´escamot de força bruta per a arrancar de les entranyes dels turons el mineral que els facilitara aconseguir aliment que portar a les cases. Es tracta de treballadors rudes, sacrificats i entregats, sense cultura ni cap finesa, exposats a tots els instints i donats a sucumbir davant llegendes, costums i supersticions.
El vi, per als miners, és la medicina que els permet de respirar quan la silicosi els va ofegant i, segons la malaltia, provocada per la polseta del mineral que és arrencat de la roca, es va apoderant del pulmó, tapant-lo, el vi és l´amic aliat que els dona respir i els lleva, de moment, mentre puguen estar amb ell, les penes.
De sobte, la vida et pega un colp i tot allò que semblava que era la teua propietat es converteix en misèria i infern, i l´abisme s´obri als teus peus. Es perd el treball, la família, dona i fills; es perd la dignitat i el respecte a si mateix; es perd el nom i l´ésser i s´entra en una letargia de deshumanització tan gran que es produeix un desterrament de la ment i de l´esperit; i es comença a viure tirat, sense sentiments per no patir i amb estimulants que t´impedixen pensar i situar-te.
Les meues converses amb Luchito eren animades; en ocasions, s´emocionava i brollava, de nou, el sentiment: eixien a relluir els fills; també la seua dona, la seua estima i el reconeixement del dolor que tantes vegades ocasionà el seu comportament. Compartíem llàgrimes i somriures, esperances i ganes de recomençar. Sorgia amistat i confiança.
Álvaro anà millorant; se li anà condicionant el seu habitacle i animant a fer ús de la seua força i de la seua habilitat per al cultiu.
També començàrem a tindre llargues converses i a anar buidant tanta càrrega acumulada per anys que li impedia estimar-se i que negava a si mateix la capacitat d´estimar.
És cert que les ferides eren molt profundes i sagnants, molt difícils de cicatritzar, però no impossibles de tractar per evitar gangrenes emocionals que desembocaren en esquizofrènies i psicosis.
Amb el temps tornà a somriure i a acceptar la possibilitat d´algun projecte aprofitant el terreny en què estava. Era el començament de la possibilitat d´una nova aventura.
En diverses ocasions anaren aprofitant-se les visites perquè Álvaro i Luchito es conegueren i, en algunes circumstàncies, pogueren auxiliar-se mútuament. Al principi els costà molt establir conversa. Amb mi acceptaven asseure´s amb un gotet de vi, però sense creuar paraula entre ells. Amb molta paciència i tacte procurava que allò que era comú entre els dos anara eixint de manera que s´obrira un badall que deixara traslluir la força que emanava de la unió.
La situació en què ambdós vivien era deplorable i molt poc saludable. No podien continuar així molt de temps, de manera que calia provocar un canvi radical. L´ideal haguera sigut traure´ls d´aquell lloc inhòspit, però no n´hi havia possibilitat de manera immediata, per la qual cosa caldria buscar estratègies perquè, malgrat tot, pogueren endreçar i acomodar el lloc.
Com estaven entre aigües estancades i salobres, amb un sol abrasador i sense massa arbustos als voltants, la calor en les hores centrals del dia era com estar en la boca d’un forn, amb olors fecals i mosquits, els anomenats “jerjenes”, les picades dels quals infectaven la sang i produïen inflamacions en la pell.
Explorant el lloc, i estudiades les possibilitats i estratègies, els parle si estarien disposats a treballar en comú i dur a terme dos projectes, un de ramader i un altre d´agrícola. Tinguérem prou converses per a definir-ne bé totes les possibilitats i els beneficis que es podien aconseguir per a la seua millora, així com els passos a seguir per a la seua consecució.
Buscàrem un espai que reunira unes mínimes condicions per a construir dues peces separades l’una de l’altra i un espai comú per a cuina – menjador. S´aconseguí que una de les màquines de viabilitat que anava a passar pel lloc, netejara i aplanara el terreny, precisament on es construirien les ruquitas. S´animaren i treballaren junts, amb idees i enginy, col·locant sòl per a aïllar-se de la humitat i dels animalets; amb material de rebuig trobat als femers anaren alçant-se les parets i el sostre. Per descomptat, sense llum ni aigua potable, però això s’anava remeiant amb el seu transport en tambor que totes les setmanes s’emportaven en la camioneta a més de dues bateries de cotxe que facilitava escoltar la ràdio i encendre alguna llumeneta. Es col·locà un estany d’aigua sobre una torre de fusta, de manera que ja es donava solució també a la neteja personal. A més, es construïren en un lloc apartat unes latrines, també amb sòl de fusta, i caseta sanitària.
Mentre s’anava construint la caseta on viurien amb independència però units, es va demanar ajuda als amics de l´Alcúdia perquè cada component de la meua colla finançara una cabreta i algun porquet, de manera que es pogueren comprar i, amb això, començar la base d’un bestiar.
La petició tingué la seua ressonància; no passà molt de temps i ja havíem rebut el finançament. Es compraren quinze cabretes i cinc cabrits; dues truges i un porc.
A cada animalet se li posà el nom de cada amic que havia facilitat la seua adquisició, i se’ls enviaren fotografies i, al principi, el creixement de cadascun dels animals.
Álvaro i Luchito es dedicaven a la cura del xicotet ramat amb la idea d’anar aconseguint multiplicar el nombre de cabretes i poder vendre´n la carn, així com fer formatge amb la llet, que jo transportava a Caldera i es venia entre la feligresia.
El procés del formatge era tot natural, sense ingredients externs, sinó amb els elements del mateix animal. La base per al quall de la llet era el mateix estómac de la cabreta i, a partir d’ací, ja es creava la mare per al quall dels següents. Tot molt rústic, natural i sense el segell de sanitat; però sembla que Déu ajuda, està present i protegeix, perquè en cap cas hi hagué cap intoxicació ni infecció.
Cal dir que vaig començar a anar pel lloc, a més del dia fixat, algun dia inesperat, amb l’excusa de donar-los els diners de la venda del formatge o de la carn, per a comprovar que no s’havien anat a gastar-se els diners deixant tirat el treball, o veure si s’havien alçat o seguien ficats al llit per haver-se emborratxat.
En alguna ocasió vaig haver d’entrar a les habitacions i, a crits i una mica d’aigua, espavilar-los i alçar-los, ja que a les cabretes no se’ls havia tret la llet o s’havien quedat sense tancar-les en el corral. En general, l’ambient era fraternal i el seu comportament, responsable; algun dia se’ls veia pel poble comprant mercaderia, fent visites o divertint-se. Aprofitaven les camionetes dels pescadors per a acostar-se al poble i per a tornar a les seues ruquitas.
També s´acondicionà un trosset de terra per a sembrar hortalisses per a ús domèstic, i amb això proveir-se d´allò més necessari. D’altra banda, els pescadors de Puerto Viejo anaren entrant en relació amb ells i realitzaven intercanvi de carn i formatge per peixos o mariscos.
Els va anar canviant l’aspecte i el rostre ja irradiava somriure; els seus ulls eren vius i el seu caràcter s’havia fet més afable. No era estrany trobar-los compartint amb els pescadors, bé en les seues ruquitas a la vora de la platja, bé en la d’ells.