Una dona que ‘alça la veu’
Neus Forcano és llicenciada en filosofia i dona classes de llengua i literatura de batxillerat en una escola concertada de Barcelona. Va fer un màster d’història de les dones i ha estudiat ciències religioses a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB). Sempre interessada en la teologia, ha format part del Col·lectiu Dones en l’Església i ara és una de les impulsores de la plataforma de dones creients Alcem la Veu. Entre els temes que més ha estudiat i pels quals s’ha interessat hi ha les primeres comunitats cristianes i també recuperar i donar a conéixer les veus de les dones que han fet Església, moltes de les quals han estat silenciades. És membre de l’Associació Europea de Dones per a la Investigació Teològica i col·laboradora habitual de Cristianisme i Justícia, centre d’estudis que depén de la Companyia de Jesús.
“El cos de les dones també encarna Crist”
Mireia Rourera – barcelona
Les dones que ja fan assistència i serveis dins l’Església i fan de diaques, no poden tenir la denominació de diaques?
Nosaltres formem part de l’Església i el que reivindiquem és que aquesta no és uniforme i que volem tenir-hi veu
La plataforma de dones creients Alcem la Veu es va donar a conèixer pocs dies abans del 8 de març passat, el Dia de la Dona, amb una concentració davant de la catedral de Barcelona. Va ser una acció coordinada amb altres manifestacions semblants que es van fer a més de 20 ciutats del món aixoplugades totes sota el paraigua del moviment Voices of Faith, en què les dones que formen part de l’Església reivindiquen el seu paper, el seu dret a tenir veu i vot, i el seu feminisme. Una de les impulsores d’Alcem la Veu és Neus Forcano.
Qui sou Alcem la Veu?
Alcem la Veu és una plataforma que es crea el juliol del 2019. Neix quan un grup de dones relacionades amb l’Església i que som actives en moviments i parròquies i que ens coneixem de coincidir en diferents manifestacions, congressos i cursos – un curs sobre la recuperació de la memòria de les dones dins l’Església, per exemple– ens decidim a crear una entitat per reivindicar els nostres drets. Algunes d’aquestes dones venen del Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona (MPCB); altres, de la GOAC, Germandat Obrera d’Acció Catòlica; altres participen en l’Acció Catòlica Obrera (ACO)… i també hi ha dones del Col·lectiu de Dones en l’Església, les pioneres.
Qui són?
La reivindicació dels drets de les dones dintre de l’Església a casa nostra la portava fent de forma molt activa i des del 1986 el Col·lectiu de Dones en l’Església: la Maria Pau Trayner, la Roser Soler, la Sefa Amell, la Maria Martorell… però després de tants anys, i que ara elles són molt grans, ja no tenien el relleu públic i internacional que havien arribat a tenir. Algunes de nosaltres, que hem estat a la seva ombra i hem après d’elles, hem volgut engrandir el moviment. I per això fem la plataforma Alcem la Veu i ens donem a conèixer coincidint amb el 8 de març, tot i que la concentració la fem uns dies abans.
Què dieu?
Volem explicar que a l’Església catòlica també hi ha dones conscients que reivindiquem la igualtat i ens sabem dignes i no volem renunciar a formar part de les comunitats on per a nosaltres és important la celebració de la fe i compartir la fe. Volem que la gent sàpiga que l’Església catòlica no és uniforme, que també hi ha la nostra visió, la de la dona feminista.
I vau treure un manifest?
El manifest no és un punt d’origen, recull reivindicacions històriques de les dones de l’Església. És un manifest madur on diem que les dones catòliques podríem exercir les mateixes funcions i tenir accés directe als ministeris com els homes, i diem que això no estigui passant és una discriminació claríssima. Tenim arguments teològics, arguments racionals i els drets humans ens avalen. Hem crescut en un cristianisme que això ho entén i ho veu factible. El que se’ns fa estrany és que no hi hagi un canvi, que no hi hagi més ressò en el que és l’Església jeràrquica perquè això pugui ser una realitat.
La veritat és que els canvis són lents.
Si es mira des del punt de vista de l’organigrama eclesiàstic, de l’organització de la jerarquia eclesiàstica, tot és molt lent i hi ha poca visibilitat de la dona. Ara, si vas coneixent moviments i persones que treballen dins d’organitzacions eclesials, les dones tenen un paper important. I les dones no s’arronsen. En l’àmbit acadèmic, en acció social, les dones tenen paper i estan en òrgans de decisió. On no hi som és en els òrgans de decisió directa de la jerarquia. No hi ha cap bisbe o cap jerarca que públicament faci un al·legat a favor de les dones, prefereixen callar, com si fos una cosa que només reivindiquem nosaltres, com si fos només una cosa nostra. En particular sí que ho reconeixen. Les dones que ja fan assistència i serveis dins l’Església i fan de diaques. El que no poden és tenir la denominació o l’ordenació de diaques. Per què no es pot dir diaca a una dona que fa de diaca?
Què ho impedeix?
S’agafen al Codi Canònic. Però el dret canònic, que no ho permet, és dret, és llei feta a partir de l’evolució de la història de l’Església. No hi ha res que no pugui ser canviable. I dintre de l’Església, com a tot arreu, hi ha gent més estricta i rígida, i agafant-se a això no vol fer canvis. Però també hi ha gent més avançada que dona noms a les coses que ja s’estan fent.
A Barcelona aquest any només s’hauran ordenat cinc preveres. L’Església haurà d’acabar acceptant les dones.
Davant la manca de preveres ja es deia fa temps que s’hauria d’acceptar les dones, com a diaques o per fer altres serveis. Però no. Han preferit dur homes d’altres països, que no coneixen ni la cultura, ni les llengües d’aquí, els han inculturat, els han format, han intentat que estiguin fent pràctiques a les esglésies… i són les dones i els laics de les esglésies i de les parròquies qui acaben formant i acceptant el nouvingut perquè acabi sent ell qui presideixi l’Eucaristia, però amb dificultats d’idioma, amb dificultats de comprensió de la cultura… Tot molt artificial!
En el Sínode de l’Amazònia, Francesc va admetre que a falta de preveres hi ha dones que fan les seves funcions: casen, bategen, fan missa, donen la comunió…
I tant! El papa Francesc és intel·ligent i sap que està en una posició en què tampoc pot ser el capdavanter unilateral de moltes coses. Com a papa intentarà com sigui crear espais, trobades i llocs on la gent pugui anar parlant i l’Església pugui anar madurant i beneirà aquests moviments, però està fent una política de deixar que cadascú en el seu lloc intenti avançar el màxim que pugui en aquesta direcció més oberta, més plural, més inclusiva… A nosaltres això ja ens agrada però sabem i no esperem que des de l’Església del Vaticà, des de la jerarquia, se’ns doni porta oberta. El que nosaltres volem és donar-ho per fet aquí.
Què vol dir?
Que nosaltres, des de la base i des dels moviments i els nostres llocs ho vivim i ho celebrem com si això ja existís. És el que van fer les primeres comunitats cristianes: la primera comunitat cristiana és una comunitat jueva, de sinagoga, en què hi ha pluralitat de veus, i que hi ha una secta messiànica que creu que un personatge anomenat Jesús és ja el Messies definitiu, que ja ha fet el gest d’amor total. I a partir d’aquí es llegeix la història bíblica diferent, amb ritus diferents. Si no hi hagués hagut gent que hagués cregut en aquesta nova secta, no s’hauria separat aquesta sinagoga cristiana de la sinagoga jueva.
I vosaltres feu el mateix?
Sí, perquè la nostra fe és impossible viure-la des de teories o dogmes com el Codi Canònic, que no lliga amb el nostre sentir. Nosaltres el que fem en les celebracions és organitzar les pregàries i celebrem nosaltres mateixes, com a concelebrants. No vol dir que estiguem fent una Església paral·lela. Nosaltres formem part de l’Església, i el que reivindiquem és que aquesta no és uniforme, no és només l’Església jeràrquica. No volem passar desapercebudes ni ser silenciades, volem tenir veu. I ho volem fer públic perquè la gent sàpiga que hi ha un cristianisme que pensa i que viu així.
Quan dieu que voleu recuperar la memòria de dones de l’Església?
En aquest punt també hem de trencar el tòpic que a l’Església les dones no han tingut veu mai. No seria just dir-ho així, perquè precisament en el cristianisme europeu i en tots els segles les dones han pogut fer coses que potser els codis civils o les normes i costums de les societats del moment no els ho deixaven fer. El paper que elles van tenir en l’Església va ser també una obertura a poder fer més en l’àmbit públic, de cara a la comunitat, amb valor i dignitat que no podien fer en la societat civil.
Per Corpus Christi vau fer una pregària molt especial.
Vam agafar la paraula de sant Pau que diu “tots sou un”, un sol cos, i tots formem part d’aquest cos, que és el Crist. Nosaltres, que ens sentim amb plenitud i totalment com a part d’aquest cos, el dia del Cos de Crist ho vam celebrar seguint un llibre de la teòloga Emma Martínez Ocaña que parla de la paraula encarnada en el cos de les dones. Ens insta a assenyalar les diferents parts del cos per donar-los valor i perquè ens puguem adonar i ser conscients que tenim aquestes parts del cos, i posem en moviment les diferents parts del nostre cos per fer allò que volem o anar on volem. Vam fer la pregària fent una celebració del cos de les dones perquè el cos de les dones és digne i encarna també Jesús, el Crist, i per tant, tot allò que fem des de la fe en Crist forma part del fer Església, del fer camí.
Una pregària amb sororitat?
La paraula sororitat, com diu l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, es fa servir en el feminisme per indicar la unió o el vincle que hi ha entre dones per un objectiu polític, o per reivindicar una justícia social. Això és el que li fa por a l’Església, on la majoria som dones i precisament a l’únic lloc on no som és en l’acció ministerial de l’ordenat que està fent la consagració. Ens queda arribar a això, com han fet les anglicanes o com han fet les protestants. El catolicisme està a la cua de posar-se al dia. Però no ho diem enrabiades, perquè de fa anys quan convé nosaltres també celebrem. A Europa hi ha moviments per l’ordenació de catòliques molt fort que fa molts anys que treballen, i també hi ha dones que voluntàriament han volgut ser preveres i han buscat qui les pogués ordenar…
Pensava que només hi havia la polonesa Ludmila Javorova…
N’hi ha més. A l’Estat hi ha una gallega, la Cristina Moreira, que és prevere i forma part també d’aquest moviment. La seva comunitat li dona un suport total. Són realitats que ja existeixen però que la gent no les coneix… ni la jerarquia deixa gaire que es vegi.
Des de la vostra entitat esteu donant suport a una teòloga francesa que vol ser arquebisbessa de Lió.
Sí, l’Anne Soupa. El cardenal Philippe Barbarin va haver de renunciar el mes de març a l’arquebisbat de Lió per haver encobert un cas d’abusos sexuals, i l’Anne va escriure al nunci del papa demanant poder ocupar el càrrec de bisbessa. Té 73 anys, és teòloga, i té clar que està capacitada per ocupar el lloc i que una dona té dret a ocupar-lo. Argumenta que les dones poden ocupar llocs funcionals de l’Església i no ens fa falta tenir el ministeri ordenat. No només li donem suport sinó que creiem que si més dones estiguessin dirigint l’Església i la política en general les coses serien molt diferents.
De cara a l’any que ve esteu treballant per poder fer un pelegrinatge a Roma?
Sí. Un dels objectius de l’any que ve és que hi ha una convocatòria per anar a Roma el novembre del 2021. Ja veurem si es podrà fer, però el més important no és la meta sinó el camí… i aquí és on cada grup i cada comunitat està treballant en diferents accions per donar visibilitat al pensar de les dones, al fer de les dones i la veu de les dones dins l’Església. Abans d’això, però, anirem a parlar amb totes les dones que estan en moviments importants de l’Església catalana, que són actives a les parròquies o que són teòlogues. Volem saber què pensen del seu paper dins l’Església, i en funció de què diguin organitzarem diferents accions o trobades. Tot ho compartirem, a la plataforma internacional Voices of Faith.
Publicat en “El punt avui” 22 d´agost de 2020