Produeix neguit comprovar fins a quin punt els temes i opinions dels platós de “Atresmedia i Mediaset” (pràcticament totes les televisions i periòdics) són reproduïdes, quasi sense alterar una coma, per la classe treballadora, amb una simultaneïtat esborronadora.
Fa pena comprovar aquesta evidència de fins a quin punt l’opinió pública és la publicada i aquesta consonàmcia té una gran influència davant l’atomització del teixit social generat pel neoliberalisme. Per a això, amb intenció deliberada, la utilització d’aquests poders els partits polítics, l’ensenyament privat-concertat, aleshores, demostren ser més “materialistes” en l’anàlisi de la societat; llavors cap població humana resisteix tant de temps sotmesa a aquest domini.
I no sols pel que respecta a l’objectiu d’aconseguir que prenguem de debò el que els interessa, ignorant el que en realitat és tema d’interés actual, sinó que amb mentides es manipulen les mateixes notícies: l’auge o caiguda de líders polítics o, fins i tot, envers la figura del papa Francesc.
Com a exemple del que estem parlant en aquests dies hem assistit al fenomen Rafa Nadal, presentat com a exemple de superació i emblema del que és un “espanyol modèlic”. Aquesta notícia d’actualitat ha enfosquit, amb clara intenció, unes altres que havien de ser de màxima actualitat: la derogació de la reforma laboral, els problemes de la monarquia espanyola, el problema de Catalunya, l’infrafinançament de les illes, València i Catalunya, la precarització.
De Nadal s’han destacat qualitats que, sens dubte, no estan a l’abast de tots i que són exemple per a la societat, posant l’accent en l’esperit de superació i esforç individual. A tots en la nostra societat se’ns educa des de la infància per a competir, però evidentment no tots poden aconseguir determinats nivells.
No seria millor aprofitar aquesta ocasió per a teixir xarxes de suport per als qui no poden competir, per als qui es queden arrere? No seria millor entrellaçar unes condicions en les quals la disjuntiva entre l’èxit (l’èpica dels millors) i el fracàs, senzillament, desapareguera?
L’alternativa hauria de ser avançar cap a una societat basada en valors de col·laboració, una societat d’iguals, de manera que tots puguen beneficiar-se i millorar, una societat en definitiva més justa. Acudim al filòsof Jhon Rawls que, en haver crescut a Baltimore, ciutat en la qual es patia la segregació racial, li urgia una concepció de justícia de les institucions socials, econòmiques i polítiques, una societat que no es es trobe lligada a un enfocament particular del bé o de la perfecció humana, i que de resultes, puga ser injusta per a aquells que no tinguen les capacitats i qualitats personals, ni els avantatges que d’eixida tenen alguns.
Com a exemples que trobem en aquesta direcció de col·laboració estan equips de xiquets i joves, amb alguna discapacitat física o psíquica, que competeixen al seu nivell i que emocionen i enriqueixen a tota la societat. En la mateixa sensibilitat es troben moltes experiències compromeses en amplis sectors de l’ensenyament que s’esforcen en aquesta tasca important d’una educació participativa i en equip. Emociona la memòria d’iniciatives renovadores que van ser propulsades en l’època de la República en aquesta línia de col·laboració.
Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia és que de les dificultats han semblat experiències de col·laboració en alguns casos heròiques: de sanitaris, d’ajudes entre veïns, associacions veïnals, etc.
Com a testimoniatges solidaris trobem a l’Església, en temps passats, compromisos de presència d’ordes religiosos en centres educatius en barris perifèrics i marginals: Escoles Professionals de San José, Salesians en Orriols i Malva-rosa. Hui aquests centres passen a formar part de la xarxa de centres privats-concertats en un front ideològic-polític amb un clar enfrontament amb l’Escola Pública, posant de manifest, d’aquesta manera, una clara afecció en favor de les elits econòmiques i socials, especialment és clara aquesta presa de posició en l’ensenyament universitari catòlic, el cost del qual està a l’abast només de minories privilegiades. Tot el contrari del que hauria de ser una ensenyança o una sanitat en igualtat per a tots.
Tenim una societat en què els aturats, els treballadors temporals, els hiperprecaris, persones amb el risc de pobresa són tots una majoria esgarrifosa: a Espanya i Portugal el 59%. Aquesta “màquina invisible” com la denominen els sociòlegs, creix de manera significativa en tota Europa, que passa a representar un 49% entre la població en edat de treballar. Són “invisibles” perquè no estan representats plenament en el sistema polític i es manifesten en una textura de desafecció i inseguretat. Hui els pares ja constaten la dificultat que estan tenint els seus fills de reproduir-se en el nivell que ells tenen.
No és problema de sentiments de bondat, d’accions caritatives. Com estem veient el cavall de batalla és la desigualtat, i lo fàcil i tranquilitzador seria pensar que la culpa de la desigualtat està en què un fracassa i és pobre perquè no ha sabut aprofitar les oportunitats que tots tenen i que el capitalime oferix a tots, ho és perquè vol. No és assumpte d’indecència i llavors, que es puga resoldre amb accions caritatives i bones voluntats, és qüestió de desigualtats econòmiques, socials polítiques, d’unes majories en desavantatge i la solució està en la justícia, una justícia que si ha de decantar-se en favor d’algú, ho haurà de fer en favor dels més desfavorits i infortunats.