A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA

A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA

Comentari e l’escrit(s) de Manuel Palomar

Paco Gramage

L’amor a la veritat és necessari, però com ja deia John Lock atribuir-se una autoritat de dictar a uns altres les pròpies opinions com la veritat, és una corrupció del nostre judici. És possible, fins i tot, que aquestes opinions estiguen plenes d’un entusiasme que es recolza en una il·luminació procedent de l’esperit de Déu. Qué perillós és açò!; quan pretenen establir unes revelacions destruint la raó i substituint-la per les fantasies que poden conduir al fanatisme, fanàtics de diferents opinions i a vegades contradictòries que convetixen a Déu com a pare d’aquestes decisions contradictòries. Per exemple, en l’escrit de M. Palomar que comente, publicat en Nihil Obstat ens diu que el mestre DK en la segona guerra mundial va fer que no caiguera la bomba atòmica a Alemanya; si els japonesos s’hagueren avançat en la pregària els haguera caigut als alemanys, es podria dir. Un altre exemple el podem veure en Sant Pau que estava convençut d’obrar bé quan perseguia els cristians i estava equivocat. Així veritat i falsedat són el mateix si ens atenim al nostre convenciment i ens allunyem de la raó. Continuar llegint “A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA”

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

Parlar del que fora formador en els nostres primers cursos del seminari –anys d’adolescència i de mancança d’afectes d’un internat-, es podria fer, tot i recordant, escenes, anècdotes, etc, dels nostres primers anys, a l’estil del que solen fer les promocions d’estudiants o els “quintos” de la mili en fer present aquelles vivències.

     Però no és aquest el meu propòsit, més aviat, intentaré aprofundir en la personalitat del nostre Pepe Palau per valorar la seua trajectòria com a formador humanista d’adolescents, que aleshores es preparaven per a ser capellans.

     Si haguera d’assenyalar la influència que la seua personalitat tingué en la nostra formació destacaria la seua modernitat, trencadora de molts esquemes i ho feia en una institució que per tradició arrossegava residus d’autoritarisme i de dogmatisme en la formació dels seus seminaris. Davant d’una institució d’aquesta mena, Pepe Palau, ajudat per qualitats naturals de simpatia, representava un tarannà de llibertat, de tolerància en la nostra formació, que possiblement en aquells moments, en l’aspecte pedagògic, conduïa a què el Seminari de València fora considerat com un dels millors. Per descomptat que el mèrit no va ser soles de Palau, ja que comptava amb un equip de formadors que participaven d’aquestes condicions i aptituds, com Sambartolomé, Vèrnia, Ramon Gascó, Andreu López i darrerament José Maria Monzó, Escorihuela i Salvador García.

     La institució ens tenia blocats en el nostre sentit més íntim per por i per infinitat de compromisos i prohibicions. Ens preparaven per a estimar a tots: “queridos hermanos”, però ens incapacitaven per a les relacions afectives, concretes amb el formador, amb amics i per a qualsevol relació de compromís. Pepe ens mostrava amb el seu tarannà un camí de llibertat en la nostra realització personal.

     Aquesta educació humanista posava en evidència una nova manera de formació integral en la nostra vida formativa, una vida amb  actituds i pràctiques esportives – el futbol i el bàsquet-, així com inquietuds intel·lectuals de gran valor. Tots nosaltres agraïm aquesta influència que ha estat motors de moltes i variades trajectòries.

     El més trencador de Pepe Palau era la seua manera de relacionar-se amb els alumnes, la connexió personal amb nosaltres solia ser  individualitzada. El més normal de les institucions que dirigeixen grups nombrosos, com era el nostre cas, era mantenir distàncies asèptiques que protegien tant a la institució com als mateixos educadors com a funcionaris. D’aquesta manera distancia el fet d’empatitzar amb els alumnes i relacionar-se des d’un clima d’afecte i estima. Es té por a plasmar l’afectivitat amb els alumnes, que el mateix alumne se senta estimat pel seu formador o fins i tot estimat pels seus amics. Des d’aquesta connexió amistosa era habitual que Pepe Palau visitara alguns dels seus alumnes en els pobles i es relacionara amb les famílies. Això ha facilitat que mantingué al llarg de la seua vida una relació cordial, tant en companys capellans com secularitzats i exseminaristes.

     Per descomptat que aquesta manera d’actuar, en ocasions, comportava inconvenients. No és fàcil mantenir en igualtat aquesta habitud en tots els alumnes.  Conseqüentment hom podia dir: “ Pepe no tingué amb mi molta relació personal”, en comparació amb altres; era el risc a què s’exposava.

     Aquest esquema d’educació personalitzada la pogué portar endavant, quan a partir de 1961 fou enviat a Viena a estudiar psicologia i en regressar li oferiren fundar i dirigir un col·legi de xiquetes i xiquets amb diversitat funcional a Rocafort. Eren uns xalets menuts on vivien les xiquetes i xiquets de 7 a 14 anys. Una experiència capdavantera d’atenció a aquests grups, amb la possibilitat, ara sí, d’atenció personalitzada. Tot un avanç del que foren les polítiques progressistes dels primers governs socialistes d’atenció a grups reduïts, desmantellant els macrocentres massius: el Col·legi San Francisco Javier, el Psiquiàtric de Bétera, famílies acollidores, totes aquestes experiències innovadores i progressistes en les dècades del 80 i 90 que tingué com a impulsor Ximo García Roca.

     Pepe ens mostrà en la seua vida que els camins nous que emprenia no eren fets de rebel·lia, sinó un exercici de lleialtat a la seua pròpia consciència, atès que la ruta de la vida no és unívoca, si fora així només mereixeria un camí portat per la inèrcia. Es pot se cristià servint els éssers humans com a testimoni de bondat i de generositat com fou la seua vida.

     Ah, i per cert! L’últim gest d’amor i generositat de la seua vida ha estat entregar el seu cos a la ciència. Hi ha gestos que honren la vida d’una persona.

 

 

 

 

EN LLUÍS ESPÍ UN CAPELLÀ QUE VA CREURE EL CONCILI

 

IN MEMORIAM

D.LLUÍS ESPÍ, UN CAPELLA QUE VA CREURE EL CONCILI

   Una vida per la justícia social i un món més humà

Va descansar en la Pau del Senyor el dia 6 d’abril, als 89 anys.

Vull recordar unes converses amb Lluis a la fi dels anys seixanta, a propòsit del seu compromís amb el moviment especialitzat de la JOC a Ontinyent del qual ell era consiliari comarcal. Per a entendre i valorar millor aquest compromís soci-polític-religiós en els anys 60-70 a Ontinyent, tot i ser un poble industrial amb una classe obrera important, es vivia una religiositat tradicional molt arrelada: el Crist de Santa Ana, la Puríssima, una presència de la comunitat de frares franciscans, que es feia notar més en les esferes mig-altes del poble –amb excepció destacada del pare Arbona que dirigia el Patronat de la Joventut Obrera. Continuar llegint “EN LLUÍS ESPÍ UN CAPELLÀ QUE VA CREURE EL CONCILI”

PASOLINI: ATEU I CRISTIÀ

PASOLINI: ATEU I CRISTIÀ

Paco Gramage és membre del Grup Cristià del dissabte

Amb ocasió de la publicació del llibre “El Evangelio según San Mateo de Pasolini” de José María Monzó, expose unes reflexions que m’ha sugerit la lectura d’aquest llibre.

Aquesta pel·lícula es forja entre 1962-64. Però, previ, (1963), hi ha un entramat d’actuacions cinematográfiques, que van motivar en Pasolini un desig irracional de realitzar la película l’Evangeli de Sant Mateu. Em referisc a la producció més important d’aquell moment que fou la pel·lícula Ro go pag, de quatre episodis. Dirigits per Roberto Rosellini, Godart, Gregoreti; el segon episodi el va realitzar Pasolini (La Ricota-El Requeson-Brull) i que va resultar ser allò que se sol dir : tota una declaració d’intencions. En aquest episodi anticipa ja una altra mirada , que avantaja el que seria l’Evangeli de S. Mateu, i que ja va generar, pel seu contingut, una tensa polèmica, que tingué com a conseqüència, la obligació per part de Pasolini, que presentara una autodefensa judicial en estos termes: “soc anticlericà, i no em fa gens de por dir-ho, però sé que en mi hi ha dos mil anys de cristianisme…. Estaria boig si negara que aquesta poderosa força està també en mi, si deixara als capellans el monopoli del Bé”. Continuar llegint “PASOLINI: ATEU I CRISTIÀ”

ALFONS ROIG: UNA CONTRIBUCIÓ A L´ESPAI PÚBLIC

ALFONS ROIG: UNA CONTRIBUCIÓ A L’ESPAI PÚBLIC

Ha hagut molts reconeixements a la figura afable i discreta de D. Alfons Roig, un mestre excepcional, però de primer, cal resaltar la contribuició a l’espai públic, en la disposició personal que feu d’otorgar tot el seu legat a la Diputació, aleshores socialista. Una decisió que causà estranyesa en la seua estimada Església, si tenim en compte les declaracions que, arran d’aquesta decisió, tot seguit, realitzà Monsenyor Vicente Cárcel, historiador oficial de l’Església valenciana, una veu autoritzada, on valorava l’itinerari sacerdotal i intel·lectual de D.Alfons Roig. Vicente Cárcel definia la seua trajectòria en termes de “un progresivo alejamiento de la vida diocesana y un acercamiento a las autoridades socialistas, como consecuencia de una profunda crisis”. Allò que Vicente Cárcel denomina “alejamiento” por una profunda crisis, és el que jo considere la culminació de la major lucidesa i significat de la seua vida sacerdotal i intel·lectual. Crec que aquesta definició sobre la seua persona sona com a profanació de la seua vida. Continuar llegint “ALFONS ROIG: UNA CONTRIBUCIÓ A L´ESPAI PÚBLIC”

SUPERVIVENTS: TEMPS DE RECONSTRUCCIÓ

SUPERVIVENTS: TEMPS DE RECONSTRUCCIÓ.

Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte,  sociòleg i teòleg

Conversa amb Ximo Garcia de Paco Gramage

Molts són els estudis i anàlisis que s’han realitzat, a posteriori, sobre la pandèmia. Tot s’ha vist com a lògic. A gran escala el curs dels esdeveniments resulta previsible i amb resultat fatal, des de la perspectiva d’unes forces molt poderoses a les quals sembla impossible poder-se enfrontar.

És fàcil situar-nos ara en l’inevitable d’aquestes anàlisis. Però enmig d’una tempesta com aquesta ocorren moltes coses; els càlculs poden fallar i apareix l’inesperat. Una frase atribuïda a John Keynes: “L’inevitable en general no succeeix, perquè preval l’imprevisible”. Continuar llegint “SUPERVIVENTS: TEMPS DE RECONSTRUCCIÓ”

JOSÉ ALCÁNTARA IN MEMORIAM

JOSÉ ALCÁNTARA IN MEMORIAM

Els anys 70, no recorde l’any exacte, n’érem un equip de capellans que es plantejàrem constituir-se en un grup de capellans obrers. Inicialment el constituirem Vicent Amargós, Josep Maria Blasco, Gabriel Calabuig i Paco Gramage. Eren moments conciliars que es vivien experiències renovadores i una d’elles era aquesta. La peculiaritat no era sols el treball –això ja ho feien també altres-, sinó la de ser una experiència pionera de referència i de reflexió. L’únic reconeixement “motivador” que rebíem del bisbe Jesús Plà, en referir-se al nostre grup era: “tots aquests que es dediquen a el social acabaran anant-se’n”. Una bona manera de “motivar”. Està clar que aquestes iniciatives molestaven i a més, el perill que el social-obrerisme produïra contagis. Ja al Seminari aquest tema era tabú, tot i que eren realitats pastorals en altres diòcesis importants: Barcelona, Madrid, País Basc. Continuar llegint “JOSÉ ALCÁNTARA IN MEMORIAM”

ENTREVISTA A EN JOSÉ VILAPLANA, BISBE EMÈRIT DE HUELVA

ENTREVISTA A EN JOSÉ VILAPLANA, BISBE EMÈRIT DE HUELVA.

No cal fer una presentació del bisbe valencià José Vilaplana per entrevistar-lo. És ben conegut per als valencians. Bisbe emèrit de Huelva, des d’on va ser destinat des de la diòcesi de Santander, on arribà després de ser bisbe auxiliar de València. Aconseguir una entrevista a un bisbe, de vegades, pot suposar una empresa difícil, no sols per poder accedir a ser rebut, sinó perquè accepte contestar a les preguntes que amb total llibertat es proposen. En el nostre cas hem tingut totes les facilitats i ens hem vist animats des del primer moment perquè tots coneixíem la seua personalitat dialogant, la d’un pastor de proximitat i un home bondadós i afectuós. Anem, doncs, a les qüestions: Continuar llegint “ENTREVISTA A EN JOSÉ VILAPLANA, BISBE EMÈRIT DE HUELVA”

JOSÉ IGNACIO SPUCHE, TESTIMONI D´UN AMIC

JOSE IGNACIO SPUCHE, TESTIMONI D’UN AMIC

Ens ha deixat  José Ignacio, membre del Grup Cristià del Dissabte, i ara cal recordar, perquè sols allò que es recorda, és viu;  ara et volem recordar, amic, “compañero del alma, compañero”.

Com diu el poeta, a nosaltres ens adormiren amb un conte, però ens despertaren amb un somni. Tú has viscut, com a protagonista eixe despertar amb eixe somni sense uniformes inflats, sense rets, ni  rites que no tenen sentit, ni trampes, i sobretot, sense por. Ens has mostrat que somniar és voler, voler i voler desvincular-se del capdell. He tingut la sort de compartir amb tú moltes batalles d’eixe somni en aquest caminar, acompanyat per la teua amistat. Continuar llegint “JOSÉ IGNACIO SPUCHE, TESTIMONI D´UN AMIC”