PASOLINI: ATEU I CRISTIÀ
Paco Gramage és membre del Grup Cristià del dissabte
Amb ocasió de la publicació del llibre “El Evangelio según San Mateo de Pasolini” de José María Monzó, expose unes reflexions que m’ha sugerit la lectura d’aquest llibre.
Aquesta pel·lícula es forja entre 1962-64. Però, previ, (1963), hi ha un entramat d’actuacions cinematográfiques, que van motivar en Pasolini un desig irracional de realitzar la película l’Evangeli de Sant Mateu. Em referisc a la producció més important d’aquell moment que fou la pel·lícula Ro go pag, de quatre episodis. Dirigits per Roberto Rosellini, Godart, Gregoreti; el segon episodi el va realitzar Pasolini (La Ricota-El Requeson-Brull) i que va resultar ser allò que se sol dir : tota una declaració d’intencions. En aquest episodi anticipa ja una altra mirada , que avantaja el que seria l’Evangeli de S. Mateu, i que ja va generar, pel seu contingut, una tensa polèmica, que tingué com a conseqüència, la obligació per part de Pasolini, que presentara una autodefensa judicial en estos termes: “soc anticlericà, i no em fa gens de por dir-ho, però sé que en mi hi ha dos mil anys de cristianisme…. Estaria boig si negara que aquesta poderosa força està també en mi, si deixara als capellans el monopoli del Bé”.
A més a més, el segrest d’aquest episodi es va alçar amb l’obligació que incloguera un text en l’inici de la pel·lícula que va ser llegit pel mateix Pasolini i en el qual declarava (obligat): “res més lluny de la meua intenció que vilipendiar la figura de Crist, que estime profundament”.
L’episodi del Requesón marcava el rodatge d’una producció cinematogràfica on es posa en escena la crucifixió de Crist. En aquest rodatge destaca el personatge que representa al bon lladre, que pertany al món dels proletaris i que és crucificat al costat de Crist, i en una escapada compra un brull(requesó), perquè tenia gana. Quan arriba la seua interpretació en l’escena de la creu, pateix una indigestió que el porta a morir com a conseqüència. Al seu estil apareix allí la pobresa i la marginació que representen la mort de Crist en el calvari, davant la mirada descurada i blasfema de la burgesia que assisteix al final del rodatge. El Gòlgota on s’estava rodant, en realitat era un pujol-colina romà, famosa per albergar la marginació. Doncs, a propòsit, va triar Pasolini la versió de Mateo perquè era la més pròxima al poble.
Fins llavors, la història sagrada sempre s’havia caracteritzat per representar el més important revestit del bell, esquisit i perfecte; però en el Requesó es fa una dura crítica, que en el llenguatge de Pasolini seria la profanació del sagrat i de la identitat catòlica, una crítica en representar a també Crist com un més.En Pasolini, la concepció de la creença deixa de ser dogmàtica i s’interpreta més en terme de relat, i se situa com a resposta a les necessitats i drets humans.
Pasolini va triar la versió de Mateu perquè és la més pròxima al poble, en el sentit que estava destinada al poble, tot i ser fidel al seu estil refinat i profund. Com a bon marxista, aquesta concreció quasi nacional i quasi classista dels destinataris de l’obra, fa que adquirisca un dens sentit d’esdeveniment popular i que la figura de Crist siga d’allò més grandiosa, per la seua concreció.
El Jesús de Pasolini és una persona com nosaltres, no el redemptor que amb la seua sang ens allibera d’un pecat mític i hereditari. En tot cas és un relat inspirador, una història incompleta i un constructe religiós, simbòlic i obert. A partir d’ací uns altres van construir un immens edifici racional des de “aqueixa filiació divina” i que ha donat orige al mite del Crist de l’església i als dogmes cristológics. Aquest llenguatge i aquestos significats dogmàtics resulten aliens a la filosofia, a la cosmovisió científica i a la cultura comuna de hui.
El propòsit de l’obra molt notori: tractar, a l’aire lliure, de desembargar la divinitat de Jesús de la seua identificació amb un ésser suprem i dominant; alliberar Jesús de la seua sacralització com a fill de Déu, encarnat en un jueu de l’espècie Homosapiens,; alliberar al cristianisme, presoner d’un sistema cognitiu i obsolet que l’empresona, i d’una església amb la seua estructura jeràrquica, derivada de la imatge d’un déu únic i totpoderós.
Dins del context socio-polítici cultural del moment, a Pasolini li inquietava el diàleg molt esperançador que s’estava produint entre marxisme i cristianisme, solament possible per part de l’església en aquell context del Concili Vaticà II i la presència de Joan XXIII. Alguns parlen que el Vaticà II i Joan XXIII foren l’orige d’aquest esdeveniment; altres que en l’orige es troba en moviments socials i polítics, com el Maig del 68, que proclamaven la germanor universal. Pense que eren moltes, com avengudes, en plena coincidència (seculars, artístiques, polítiques, religioses…).Aleshores, en aquest moment, l’experiència religiosa, construïda, fins ara, sobre el desdoblament del món , tingué la iniciativa de cedir el relleu a una transcendència més secular, basada en la veneració, l’amor i la germanor universal.
Des d’aquesta nova perspectiva, el Jesús de Pasolini, no pertany a cap confessió. Jesús de Pasolini pertany a tota la humanitat i participa en les seues avengudes de solidaritat i germanor universal.
Aquestes són algunes de les consideracions que he extret després de llegir el llibre de José María, que aconselle per l’interés per als amants del cinema. També per tanta gent que ens mou l’interés que de per si mateix té la figura de Jesús; com també el tema de la religiositat de Pasolini.
Però per a finalitzar, arran de la película de Pasolini, em permet manifestar el que personalment més m’ha fet vibrar del compromís vital i intel·lectual de Pasolini. Aleshores, en ve a la ment citar una imatge exposada pel filòsof alemany de l’escola de Francfurt Max Horkheimer: quan un es troba en una habitació o sala completament a les fosques i necessita orientar-se, pot caminar deambulant mentre espera la llum salvadora; és la imatge de la confusió d’una societat en crisi sociopolítica en què vivim, una humanitat desconcertada en trànsit cap a noves interpretacions de la realitat i una també necessària esperança unitària i planetària, secular i post-teista. En aquest moment, ens diu el filòsof, la millor opció és acostar-se i anar tocant les parets, els marges per a orientar-se.
Aquesta és la interpretació que ve a bé fer de la trajectòria intel.lectual, vital i religiosa de Pasolini. La complexitat de la seua obra està relacionada amb la grandesa de la seua vida: sempre va estar en els marges, als afores,en les fronteres, en els suburbis, tocant les parets:
víctima de ser un home públic, intel·lectual marxista heterodox, ateu, religiós i homosexual, i fins i tot, la seua mort tràgica i envoltada d’escàndal i d’incertesa.
De Pasolini com de Jesús, es podria dir en paraules del cantautor, com a epitafi: “Con los pobres i marginados de la tierra quiero yo mi suerte echar.”
Paco Gramage.