Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte
És sabut que quan escoltem “l’Església diu”, entenem que s’està fent referència allò que diu la jerarquia. S’ha arribat a confondre la veu de la jerarquia eclesiàstica per la veu de l’Església, pretenent en massa ocasions que la veu dels Pastor siga la veu de Déu. No s’està diferenciant quan la jerarquia parla des del seu pensar personal de quan es tracta de la veu de l’Església; i això és greu, perquè es confon la veu individual per la veu del poble de Déu.
Avui eixa realitat està provocant un èxode i un gran desafecte, perquè ha quedat com una estructura medieval, quan la nostra societat ja no accepta absolutismes, imposicions ni dictadures de cap tipus, tampoc divines. Avui s’exigeix respecte i consideració a la paraula de totes les persones, a la veu del poble. Ja no és temps de continuar pensant que el míting del polític o el sermó del clergat és paraula de Déu; no s’accepta una autoritat que elimine l’aportació del poble, que desconsidere la veu del poble. Tots som artificis de la construcció del poble des de l’aportació de cadascú dels seus membres.
A més a més, la nostra societat ha canviat l’eix del sentit de la seua vida i on abans tenia com a centre i fonament del seu viure el fenomen religiós, a Déu, aquest ha sigut substituït per altres consideració que creu més a compte, com són l’ambició, la tècnica i la ciència, el poder i el capital. El centre ja no està fora de l’individuu sinó que s’ha posat com a centre i des d’ell mateix destaca tot allò que li dona més satisfacció, poder i llibertat, allò que el fa ser protagonista.
El món eclesiàstic es resisteix a dialogar amb eixe canvi d’eix per part de la societat i segueix com si amb ell no anara res del que passa, com si no volguera assabentar-se’n i continua amb una prèdica dirigida a un món que no és a qui la dirigeix considerant que tot és un error i que cal que acate allò que anuncia, però sense baixar al terreny d’aquells a qui vol dirigir-se sinó, més bé, demanant que esiga el món el que siga humil i escolte l’aportació predicada. El fenomen és curiós: vols ser escoltada, però no vols compartir vida i en caminar junts, poder intercanviar vida.
Diu Emilce Cuda: “Cal construir ponts en la perifèria i no cal crear nous espais sinó connectar-los”. “Cal connectar la teologia que s’elabora en laboratori, en les facultats de teologia amb la teologia que emana de la vida del poble, dels pobres i eixos ponts cal siguen construïts des de baix, des de la vida de la gent senzilla, perquè el poble i els pobres produeixen teologia que és tan teologia com l’altra, i tal vegada més cristiana perquè és més encarnada, que la que es produeix en les facultats”.
El Papa Francesc ens diu que la teologia ha d’eixir de l’acadèmia com la seua única font i espai de debat i s`ha d’obrir a la que ve de la vida quotidiana, sobretot la que ve de les perifèries (llocs on no sempre les ciències eclesiàstiques s’esforcen a descobrir la presència del transcendent). Tot discurs sobre Déu d’espatles al poble és buit.
Sabem que la camarilla de la cúria romana ultra intenta acusar el Papa Francesc d’heretge i analfabet teològic, d’estar destruint la doctrina vertadera i segura i això ho fan resistint-se a escoltar i a acceptar el crit del poble fidel, tapant-se sota la capa del dret canònic i volent mantenir el poder, el ser els “amos” de la clau de Déu. Per a ells el “sensus fidei” no corre.
La cerca de Déu no para, hi ha un renàixer d’espiritualitats, i no totes fora de l’església, sinó que també diferents grups i comunitats populars continuen volent viure Déu, escoltant el clam del poble…, però el món eclesiàstic els considera dubtosos, els deixa marginats, quan no els comana i els ignora. La jerarquia viu com que no existeixen i, encara que confessen tenir la responsabilitat de pastorejar el poble de Déu, no els visita ni els considera Església i menys els anima a continuar caminant. En contrast, el Papa Francesc encara insisteix en la necessitat de crear espais per a sentir totes les veus i s’esforça a obrir portes i dir-nos que totes les persones caben, totes, repeteix, totes, perquè reconéixer-nos els uns als altres és cosa bona per a totes les persones i així testimoniar millor la vivència de Déu amb nosaltres; ser testimonis de l’Amor.