Joan Almela Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte
Sent dir moltes vegades a la gent i als mitjans de comunicació que els polítics haurien de posar-se d’acord, però jo em pregunte ¿és això possible? Doncs bé, la meua resposta és que en la majoria dels casos no ho és i que ni sesquera em sembla convenient. I ¿per què no ho és o no deuria ser-ho?
En primer lloc perquè si ho fora d’una manera natural ja estarien junts en el mateix partit ¿no?. Efectivament, l’important no és que es diga que tots volen el benestar del poble, la dignitat de la pàtria, la llibertat, la justícia, etc., perquè aquestes són afirmacions massa generals i no comprometen a res. Poden, doncs, dir les mateixes idees o paraules, però el que no poden acordar són els mitjans per a fer-ho; i és ahí on troba la veritable acció política i, conseqüentment, la discussió.
Sí, és ahí, perquè són els mitjans utilitzats tant legislatius, com fiscals i organitzatius els que poden produir o llevar avantatges per a la ciutadania. Clar que sempre caldrà un equilibri entre el que es desitja i la capacitat econòmica i social per a assolir-ho, però, a més de tindre cura de l’actualitat necessària, cal preparar un futur adient, i eixe futur necessita previsió i inversió, de vegades durant molts anys.
És en els mitjans que es van a utilitzar on està la veritable diferència entre dues opcions polítiques. Insistisc que sempre es precisarà d’equilibri, però la història d’Europa mostra claríssimament que un continent que fins a la segona guerra mundial estava condemnat a l’emigració, s’ha convertit en mig segle en un lloc d’immigració. Països com els nòrdics estaven quedant-se buits exportant tota la seua força jovenívol a Amèrica i ha sigut tota la construcció econòmica social de les socialdemocràcies, que començaren a fer-ho entre la primera i la segona guerra mundial, la que ha fet uns països de benestar. I, per molt que ens queixem els dels països mediterranis, no hi ha possible comparació entre com es vivia fa cinquanta anys i com es viu ara. Per això som a hores d’ara països receptors d’immigrants.
Ara es parla molt, especialment entre les generacions més joves, de que es cobren massa impostos i que hi ha molts controls que obstaculitzen el creixement econòmic i la llibertat necessària, però no es coneix cap estat en el que, per molt que ho afirmen, s’hagen baixat mai realment els impostos o s’haja deixat d’exigir cada vegada més controls, perquè l’expansió personal i comercial necessita de seguretat, de pau social, d’acord entre sindicats i empreses i de mantindre un mínim digne d‘existència. Tot això costa diners, és clar, però considera-ho despesa innecessària i no inversió indica, per dir-ho suaument, una gran innocència psicosocial.
Quan es parla de baixar impostos sempre ens enganyen baixant-nos uns euros en el de la renda, que sempre serà l’impost més just, però pujaran els impostos indirectes, que no cal dir que sempre són més injustos, perquè no són distributius. Baixar dos punts en renta suposa que al treballador li tornaran una misèria per anar de festa dos dies, però als que tenen bona renta els lliuraran milers d’euros. També quan es baixen controls sempre es produeix una mancança en la qualitat dels productes a la llarga.
Així que és l’organització administrativa, la inversió social, la fiscalitat i la legislació proposta la que cal tindre en compte a l’hora de pensar en el vot de cadascú i no en si aquest ha dit açò o l’altre, si és més guapo o més lleig, o si es de fiar o no, perquè el que és important és preguntar-se quins són els mitjans a utilitzar per a fer el que diu que vol fer. A més no oblidem que darrere de cada figura hi ha un partit i que la persona concreta no és el que importa. Cal desconfiar molt dels atacs i menysvaloracions personals als polítics, perquè el que conta és el programa, però especialment la línia del mateix, perquè ja se sap que algunes coses no es podran fer i altres hi haurà que canviar-les, però la línia de força per al futur i els mitjos són el que cal considerar. A banda cal desconfiar de la utilització del mot “llibertat”, perquè el sentit que se li dona a la paraula pot ser molt divers i àdhuc contradictori. ¿Quin tipus de llibertat?, ¿l’econòmica o la social?, ¿per a qui? ¿serà igual o desigual?, és compensatòria de la mancança de llibertat o l’augmenta?… . La llibertat és massa important perquè siga usada com un arma política. Sempre serà bo que esbrinem el que volen dir quan la utilitzen.
Per això dic que hi està la impossibilitat d’eixe acord neutre i innocent que a molts agradaria, perquè ni és possible ni és bo. Precisament eixa diferència és els que cal sospesar i en ella consisteix bona part de l’aventura democràtica.
Per a acabar no puc deixar de fer una rotunda afirmació que sé que està encara lluny de les possibilitats actuals de cada estat però que cal sempre cercar-la. Es tracta que un estat just només serà aquell que aconsegueix que tothom que vulga treballar puga fer-ho amb les mínimes condicions de dignitat. Pretensió llunyana però que no hauríem mai de deixar d’exigir-la i recolzar-la. Sempre ha d’estar, com un corcó, en la ment de tota persona de bona voluntat.
Joan Baptista Almela i Hijalva.
València, maig de 2024