Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
L’Església, al llarg de la seua història, compta amb moltes taques al seu haver i una d’elles és el que fa referència a les indulgències.
En anys extraordinaris, l’Església proclamava un jubileu, volent convertir-lo en un temps per a restablir les bones relacions amb Déu i amb les persones, donant, així, l’oportunitat de saldar els deutes. Diguem que volia tancar una etapa per començar-ne una altra de nou.
Hui, parlar de jubileu i d’indulgències sona a cosa passada i no gaudeix de molt bona premsa, més bé provoca que s’airegen abusos de poder, simonies, excessos i discriminació, perquè es condiciona la concessió d’indugències a viatges (pelegrinacions) i a almoina (diners) sense percebre si transformen i milloren el tracte amb les persones més desvalgudes, maltractades i humiliades.
A la Diòcesi de València tenim l’experiència, molt recent, de dos cites jubilars: el 2020-2021 celebràrem l’any jubilar del Sant Calze i el 2022 celebràrem l’any jubilar marià. A les parròquies, més enllà d’algun pelegrinatge a la Catedral i a la Basílica, no ha canviat res, ni s’ha vist cap repercussió a la vida del poble, de les parròquies i de les persones. Però pareix que s’ha posat de moda declarar anys jubilars al llarg de la geografia i el que es tractava de moments extraordinaris a la vida de l’Església ara es tracta de destacar veneracions a patronatges o de voler destacar llocs de culte, que són aprofitats per a turisme i poc més.
El Papa Francesc, tanmateix, proclamava el dia 9 de maig un jubileu per a tota l’Església canviant el focus tradicional, i lluny de fixar-se en patronatges, vol que dediquem un any per a reflexionar i pregar per tantes persones que són víctimes de la bogeria humana i dels interessos dels poderosos. Presentà la butla “spes non confundit” (l’esperança no embrolla).
Aquest any jubilar apunta molt alt perquè mostra il·lusió i coratge en proposar signes d’esperança, com és lluitar per abolir la pena de mort en aquells països que encara hi és, acabar amb les armes i instant als països rics a condonar als països pobres el deute que mai podran pagar.
Segurament la proposta de jubileu, per a moltes persones, cree un sentiment d’animaversió, però no deixa de ser significatiu i valuós el crit que ens convida a aturar-nos del ritme frenètic que vivim, a eixir de tants interessos generadors de sofriment i d’egoisme i fixar una ullada a la realitat crua i dura que estem vivint.
És cert que la proclamació del jubileu va dirigida al món catòlic, però llança un crit a totes les autoritats i a totes les persones que formen part de la tragèdia humana en la qual estem assentats.
Aquest any jubilar vol que tractem la realitat de la vida dels empresonats, de les persones malaltes, de les jóvens i de les pobres, no deixant de sentir el dolor de la mort de tantes persones que pateixen guerres i violències.
La realitat de la carrera armamentista, al Papa Francesc, li preocupa, i llança un crit perquè tots prenguem consciència de la crueltat de fer negoci creant mort i destrucció. Ens diu el Papa Francesc: “¿És molt somniar que les armes callen i deixen de causar destrucció i mort?”
Un any jubilar per a preocupar-nos d’obrir portes als jóvens, per acollir a les persones que han hagut de deixar la família per fugir de l’horror, la fam i la mort i per poder sospesar que amb els recursos destinats a l’armament hi hauria prou per a solucionar la fam, no oblidant que les persones pobres són majoria i a la vegada les víctimes i no culpables.
Serà trist si aquest jubileu a les parròquies no té ressò. El Papa Francesc arrisca molt i mostra fortalesa i fe, però, a més, dona sentit a la pregària.