¿CAP ON VOLEM ANAR?

Vicent Fc. Estarlich Chover és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Aquests dies llegia aquesta frase de Nathalie Robin Justice: “Si una mona acumulara més plàtans de les que poguera menjar mentre la majoria de la resta de mones moriren de fam, els científics estudiarien eixa mona acumuladora per descobrir què dimonis estava ocorrent amb ella. Però quan els humans fem el mateix, els col·loquem a la portada de la revista Forbes”.

Quanta mentida i bogeria en moltíssimes manifestacions per part d’autoritats i de moltíssimes persones a la nostra societat!

Desitgem tenir, sense importar-nos massa si estem omplint la nostra cistella a costa de buidar la dels altres. Sabem que les fortunes no es fan sols treballant i que la suor de les altres persones mereix ser recompensada com la pròpia. Però no ens importa, als humans d’avui, mantenir l’explotació per arribar a ser potentats.

Pareix que l’espècie humana podria ser candidata per a un estudi psiquiàtric, perquè manté l’esquizofrènia de viure l’individualisme i l’egoisme mantenint al mateix temps el discurs de la solidaritat i de ser civilitzats.

Cada dia estem contemplant l’espectacle on infinitat de persones arrisquen la vida a l’oceà per buscar subsistència en terres on es fa propaganda de ser cultes, solidàries i democràtiques, però on es viu accepció de persones, no donant residència a qui hi arriba i on són tractats com a problema i no essent rebudes com a éssers humans necessitats i desesperats a causa de la misèria.

Les autoritats, entretingudes al voltant d’una taula sense voler mirar als ulls dels qui criden a les nostres portes, i la ciutadania, fomentant l’opinió que són perillosos i que si són acceptats, caldrà repartir recursos, encara que també s’aprofita de la desesperació de les persones que arriben a nosaltres per a explotar-les i traure resquit de la seua indefensió en la qual deixem a la persona immigrant.

Ara mateix, les nostres autoritats volen aparentar preocupació i la nostra societat vol aparentar solidaritat, però sols això, aparença, perquè les autoritats estan enredrades en disquisicions sense posar-se d’acord en una política d’acollida i sense comptar amb els vertaders protagonistes, que són els immigrants. Quanta raó tenia Eduardo Galeano quan escrivia: “Vivimos en un mundo donde el funeral importa más que el muerto, la boda más que el amor y el físico más que el intelect. Vivimos en la cultura del envase, que desprecia el contenido”.

Segurament la nostra postura sobre la immigració seria diferent si cadascú de nosaltres haguérem passat per ser una persona sense papers, per la situació de haver de deixar el país i buscar acollida i refugi en altres terres, però voler tractar la seua desesperació des d’un despatx i des del nostre confort no compta amb el pes de l’experiència de dolor, inseguretat i menyspreu.

Santiago Agrelo, dirigint-se a l’Església respecte a la postura a mantenir, diu una cosa molt suggerent: “No es lo mismo leer los evangelios en una catedral que leerlos en una patera; no es lo mismo leerlos bajo la luz relajante de nuestras iglesias que en la inquietante oscuridad de los espacios de la emigración; no es lo mismo leerlos en tierra firme que leerlos cogidos a un chaleco salvavidas en medio de un mar hostil donde te han dejado solo con la muerte. No es lo mismo. Nunca será lo mismo”.

On acudir? Com assenyalava el títol d’un assaig de Josep Mª Esquirol “Humans, més humans”.