Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Recorde de xiquet l’aura que corria pel poble en torn al “missioneret” (manera afectuosa de com es feia referència a Alexandre Alapont, el “pastisseret”) quan decidí servir al poble nambia a Zimbàbue (quan ell hi anà s’anomenava Rhodèsia). Era el temps en què a les parròquies es parlava d’ajudar als “negrets” i als “xinesets” i dominava la idea d’anar a convertir-los.
El “pastisseret” ens feia arribar com era la vida a Àfrica i podíem descobrir la riquesa humana i espiritual de totes aquelles persones, com són de sacrificades i quant interés i agraïdes són en sentir-se afavorides per l’atenció i possibilitat de creixement.
És cert que Alexandre ens parlava de la interiorització espiritual en la vida d’aquell poble i l’acceptació a compartir les vivències des d’on ell trobava les forces per a viure amb elles, parlant-nos de Jesucrist i a la vegada, el descobriment per part d’ell de la riquesa espiritual, emanada de les divinitats, encoratjadores de vida per a tot el poble.
A l’Alcúdia no es parlava de conversions sinó de respondre a les urgències que Alexandre feia arribar per a fer possible que les persones pogueren créixer dignament, per ajudar-los a poder tenir accés a l’aigua, escola i salut, ajudar a desenvolupar treballs i fer-los sentir protagonistes del seu destí. Es donava per suposat que Alexandre, molt bon sacerdot, celebrava l’eucaristia i els parlava de Jesús, però implicava molt el fet de saber que altres persones, altres pobles vivien desigualtats injustes i es tenia la possibilitat de participar en ajudar eixes persones a eixir d’aquestes situacions.
L’Església ha volgut fer-se present allà on no arriben els governs, essent samaritana i descobrint la necessitat d’un canvi en les polítiques agressores i violadores de drets humans, perquè eixa és l’evangelització de Jesús i la tasca que accepta tot missioner. Per això, quan es parla de missions com un proselitisme encaminat a augmentar el nombre de membres de l’Església, estem faltant a l’esperit evangèlic, on no cap ni considera digne ajudar a canvi d’engreixar les files de l’Església.
Jesús no feu proselitisme, mai acudí a les persones per a fer-los xantatge ni condicionà l´ajuda al fet que el seguiren. Sempre acudia a les persones per elles, acompanyant-les en la seua situació i s’entregava a elles sense cap condició, sinó fent-les sentir protagonistes del seu destí i subjectes dignes d’atenció. Per això la missió es realitza des d’una inculturització, acceptant cultura, història, llengua i vida del poble. No es tracta de colonitzar, d’imposar religió, cultura, llengua i costums sinó de fer-se membre del poble amb el qual vols viure i ser amb ells. Es tracta d’enriquir, de viure l’intercanvi d’experiències i de vida, caminar junts i ajudar-nos a ser responsables de la nostra vida.
La missió necessita que no condicionem la nostra acció solidària a una racionalització sinó a deixar-nos contagiar vivencialment per l’altra persona i no com una experiència esporàdica sinó com una forma de vida, com una forma de veure el món que ens colpeja des del sofriment de persones a qui se les nega la dignitat i el respecte.
La missió necessita persones que se senten universals, ciutadanes del món, que els afecta tot allò que viuen i sofreixen les persones obligades a callar, abandonades i ignorades de tal manera que es mouen a donar-se per compartir vida, recursos i lluita per conquerir llibertat i somnis, humanitat i sentiments.
Cal eixir d’eixa visió eclesiàstica que el missioner va a convertir en favor de la causa. Totes les persones tenen la seua projecció transcendent, cadascuna la pròpia, construïda des de la seua història i des del seu poble. Es tracta, llavors, de compartir les nostres històries, intercanviar el nostre suport i ajudar-nos a ser fidels al nostre compromís i des d’ahí estar dispostos a fer camí junts, acompanyant-nos al llarg de tots els canvis de la vida.
Evangelitzar no és catequitzar, de manera que obrim portes, mirem-nos als ulls i analitzem si estem mantenint allò de “cadascú en sa casa i Déu en la de tots” o estem dispostos a obrir la ment i passar a compartir sense fer capelletes.