Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte
A la memòria de Gustavo Gutiérrez
El vint-i-dos d’octubre rebíem la notícia de la mort de Gustavo Gutiérrez, acreditat com el pare de la teologia de l’alliberament. El Papa Francesc diu d’ell que era “un home gran, un home d’Església, un home que sabé dur al davant molt del fruit apostòlic i una teologia rica, que sabé mantenir-se ferm en la seua missió cristiana, malgrat les dificultats“.
Quan parlem de dificultats a la teologia de Gustavo Gutiérrez no estem parlant sols de problemes polítics, sinó també de problemes eclesiàstics, sobretot, per les crítiques vaticanes realitzades pel cardenal Joseph Ratzinger i signades pel Papa Joan Pau II, que si bé no eren una condemna a la teologia de l’alliberament, sí que eren una condemna al mètode i a la visió des d’on aquesta teologia llig l’Evangeli.
L’Església, acostumada a mirar la realitat des del seu estat de privilegi i seguretat, ha estat marcant la interpretació vàlida de la Paraula de Déu des de la seua atalaia, des de la seua escola, aposentada i acomodada. Eren els teòlegs de la Gregoriana de Roma qui marcaven la interpretació correcta als textos bíblics.
El Concili Vaticà II obrí horitzons, i quan reconeix l’Església com a Poble de Déu, eixe poble, arreplega el guany i passa a llegir la Paraula de Déu des de la seua realitat; així construirà una teologia que no és una mera moda de teòlegs d’esquerra, com es volgué criticar, sinó una teologia que naix fora de les universitats i recull el caliu, sentir i viure la fe de les comunitats de base i moviments populars.
La teologia de l’alliberament vol interpretar la Paraula de Déu des de la realitat de la persona sotmesa, desvalguda, explotada i marginada, des de la realitat crua i dura del poble que suporta la bota de l’explotador, que valora el capital més que l’ésser humà. Teologia que es construeix des del crit d’angoixa de qui és apallissat i desnonat. I des d’eixa realitat, que és signe dels temps, llig la Paraula de Déu, volent trobar consol i esperança per al poble oprimit.
Quan teoritzem sobre l’Evangeli ixen reflexions molt ben compostes, inclús poètiques i retòricament excel·lents, però desencarnades i buides de vida i, aleshores, atemporals i sense força ni compromís.
Si es vol seguir Jesús, compromés amb la gent senzilla i pobra, cal optar per estar al costat de les persones dèbils i pobres, perquè puguen sentir-se preferides de Déu i ajudar-les a revelar-se contra l’explotació que sofreixen i ajudar-les a alliberar-se, lluitant i denunciant les injustícies, abusos i indignitats.
Sabem que l’alliberament comença per la transformació personal; per això si no aconseguim derrotar l’egoïsme, no arribarem a l’alliberament de l’ésser humà.
El clam de milions de persones i de pobles oprimits i exclosos no pot quedar exempt de resposta per part d’una Església que es presenta com a seguidora de Jesús de Natzaret, defensor dels pobres, dels quals és el Regne de Déu.
Tantes crítiques des del món eclesiàstic a la teologia de l’alliberament, acusant-la de marxista, dona la raó a Nietzsche quan deia: “no es pensa igual de Déu en un palau que en una barraca“.
S’entén que quan el Papa Joan Pau II i el Cardenal Ratzinger promulgaren una condemna sobre els errors que consideraven que eren a la teologia de l’alliberament, un catequista refugiat guatemalenc diguera: “Com el Papa Joan Pau II i Ratzinger no sofreixen allò que nosaltres els campessins sofrim, per això no ens entenen“.
No oblidem que no hi ha història de salvació sense salvació de la història; conseqüentment, no pot haver-hi Regne de Déu mentre unes poquetes persones acaparen els béns de la terra. Per això, Gustavo Gutiérrez aconsellava que cal viure la fe amb un peu en l’Església, escoltant la Paraula de Déu i un altre peu en la realitat, immersos en el compromís social.
El clam que els pobres dirigeixen a l’Església és molt fort perquè isca de la seua comoditat envers el desafiament del món si vol tenir credibilitat i oferir una prèdica vàlida i amb contingut evangèlic.
Deia el Papa Joan Pau II: “la teologia de l’alliberament és una teologia útil i necessària”. I de debò que cal no oblidar-la en aquests moments en què ressonen massa sermons i discursos buits, teòrics, però sense compromís i poc inserits a la realitat a la qual es parla.
Diu el salm que el poble crida en el dolor i cal anar a salvar-lo. Sols el poble trobarà alleujament quan veja que la voluntat de Déu es realitza involucrant-se l’Eglésia en l’acompanyament, compromís i entrega per la transformació de la realitat de dolor viscut.