Publicación de Revista Lletraferit | 03/11/2024
L’esperàvem sempre a mitjan setembre, inclús en octubre. El barranquet es desbordava totes les voltes per la mateixa banda, plaça de la Victòria, carrer de l’església, el mercat, el barri de la Colònia i, amb el temps, la plaça d’Europa i el Cinturó Verd. La gota freda era un fenomen periòdic, la malaltia crònica d’un territori pla, que des de finals del segle XX havia anat substituint l’horta i el treball agrícola per la construcció abrupta de nous barris, polígons i centres comercials.
La via ferroviària quedava coberta d’aigua i fang, els túnels que connecten Aldaia i Alaquàs anegats. Els xiquets sempre ens estalviàvem un dia o dos d’escola, a soles en casa perquè els pares sí que anaven a treballar. I amb l’emoció d’encendre un ciri, col·locat sobre una botella de vidre, per si se n’anava la llum. Era la tempesta acostumada. Era la pluja que formava riuades pels carrers, el soroll del cataclisme, una normalitat cruel que els xiquets observàvem excitats des de l’altre costat de les finestres.
Quan amainava, la iaia ens portava a vore el túnel i els cotxes varats sobre l’aigua. Observàvem morbosament els cadàvers metàl·lics encallats entre les baranes i el pont, i imaginàvem els minuts de terror. Entre el veïnat transmetíem la catàstrofe durant dies, alimentada per les històries de qui s’havia salvat de miracle, de qui estava arribant a casa des del treball, de qui havia tractat de travessar un corrent d’aigua i havia eixit a presses i corregudes del cotxe abans que el barranc, el barranquet, l’arramblara i l’engolira. “Inconscient!”, “irresponsable!”, “ignorant!”… També els relats es farcien d’improperis i acusacions a qui posava en perill la seua vida.
Eixe va ser el nostre aprenentatge. Morbós, desestructurat, transmés a través d’històries increïblement normals.
Des de fa dècades hi ha plans per a desviar les aigües dels barrancs que arriben a Aldaia, Alaquàs i Xirivella, com passa també a Torrent, Picanya, Paiporta i els altres pobles de l’Horta Sud. Sempre ens han dit que són massa cars. I nosaltres som molts milers de persones, però som fonamentalment pobres.
Al costat de la via del tren, junt al barranc de la Saleta, va créixer el barri de la Brillantina. Eixe nou veïnat de plantes baixes va acollir una altra allau, esta vegada humana, des dels anys 60. Pobres de Múrcia, pobres d’Aragó, d’Extremadura, de la Manxa, d’Andalusia. Mà d’obra per al desenrotllisme franquista, una generació sacrificada per al progrés de la dictadura i que va conquerir un territori perillós en uns pobles que es desbordaven amb l’arribada de noves famílies.
La misèria donà pas a la civilització: l’aigua corrent, l’asfalt, la llum elèctrica, l’heroïna, la construcció frenètica de nous edificis i nous barris, un ambulatori, un poliesportiu, una biblioteca, un polígon on treballar de dilluns a divendres i beure i drogar-se els caps de setmana. El centre comercial més gran d’Europa del seu temps, Bonaire, un projecte d’aniquilament del xicotet comerç que oferia una determinada forma d’oci i de cultura per als adolescents, i que prometia llocs de treball a qui no tenia ni experiència laboral, ni estudis, ni perspectives. Tot a baix preu.
Però el barranc, el barranquet, pujava sempre en setembre i octubre, recordant que la civilització té un preu que els pobres no podem pagar.
Els plans per a evitar les inundacions del barranc eren massa cars, i mai no es feren, llevat d’algunes actuacions puntuals. El Pla Sud de desviament del Túria sí, i així la capital queda fracturada de l’Horta Sud i protegida de tots els seus mals. De tota la seua barbàrie. De tota la seua pobresa.
També els plans per a connectar els pobles i València amb una línia de metro eren massa cars, i mai s’han fet. Quan la Renfe d’Aldaia va deixar d’arribar a l’Estació del Nord, i descarregava la gent a quilòmetres del centre, el tren va caure en desús, reduïren les freqüències i deixà de ser útil per a anar a treballar o a estudiar. Només Fernanbús continua hui en dia transportant una població precària a la capital, des de les dones que ixen de matinada per a anar a netejar cases en negre, a jubilats que fan quaranta i cinquanta minuts per a recórrer cinc quilòmetres cap a l’Hospital General, o estudiants que travessen la ciutat emprant un temps de megalòpolis.
És una qüestió de classe. El metro, el tren o un desviament del barranc que evitara la catàstrofe eren massa cars per a nosaltres, que érem fonamentalment pobres. Encara ho som. Quan ve la riuà, tractem de salvar les cases i la vida, però és impossible desprendre’s d’un menyspreu històric cap als nostres pobles.
A la riuà ara se li anomena DANA, però també té el nom de la pobresa.
José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.