DANYS I RESISTÈNCIES EN LA CATÀSTROFE

L’1 de novembre de 1755 va tindre lloc el terratrèmol de Lisboa , que va destruir la ciutat, va causar la mort de milers de persones i un trauma social que va desafiar l’optimisme dels qui creien que “vivim en el millor dels mons possibles” i la idea que tot el que ocorre és part d’un orde diví perfecte. El gran pensador Voltaire, en la seua obra satírica “Cándido o l’Optimisme” (1759) i en el “Poema sobre el desastre de Lisboa” es va encarregar de ridiculitzar l’optimisme i expressar els seus dubtes sobre bondat de Déu davant la magnitud de les desgràcies i sofriments. El terratrèmol de Lisboa es va convertir en l’argumentari modern de l’ateisme.

En la devastació sense límits de València, s’ha anat construint un altre mode d’afrontar les catàstrofes basada en el fet que tot el que es produïx en el món, té les seues raons en el món. Ningú ha buscat en el cel allò que pot trobar en la terra. La pregunta a Lisboa “on estava Déu”, s’ha transformat a València “on estava l’Estat”. I la terra revela, en primer lloc, que la conca mediterrània és propensa als incendis forestals en l’estiu sec, i aigües devastadores en hiverns plujosos. En el meu poble, canta el poeta, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou molt, si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe. La gota freda, és, doncs, part del paisatge; la DANA no és un accident a València, com no és el Mediterrani ni el seu clima paradisíac, ni el blau del cel, com la boira en el nord o l’huracà a l’Oest; no existeix València sense la gota freda, no hi ha necessitat d’acudir a cap poder malèfic ni benèfic per a explicar el que els geògrafs diuen amb major propietat: l’aigua sempre torna als seus llits amb l’escriptura de propietat sota el braç. I la ciència sap el que cal fer en una València que sense la gota freda seria un cercle quadrat.

El meu pare, home del camp valencià, avisat coneixedor dels vents i les aigües de la seua terra, em va fer comprendre en què consistia la vulnerabilitat del nostre territori; em deia que sempre ha existit la pluja intensa, però en el meu temps no existien autopistes que impedien el pas de les aigües, ni es construïen cases en barrancs, que impedeixen les desembocadures” Els teòrics de les catàstrofes han confirmat la saviesa popular en una formula senzilla: el dany és el resultat de la intensitat del colp (els litre per metres quadrats) menys les resistències. Esta senzilla fórmula D = I – R hauria d’apoderar-se de les ments, de les comunitats, de les institucions, de les associacions, de les escoles. La intensitat de la pluja caiguda en un espai i temps tan curt (en mitja hora va caure la mateixa aigua que tot un any) ha sigut determinant per a entendre la catàstrofe. Però la grandària del mal depèn de les resistències, com s’esdevé en qualsevol àmbit de la vida. Un refredat és distint en un cos fràgil o en algú ben alimentat i immune als virus. La comunitat científica ha assenyalat les debilitats de les resistències, i atès que tot el natural és social, i tot el social és polític darrere de cada fragilitat hi ha responsabilitats socials, polítiques i penals. No ha sigut una catàstrofe natural sinó ambiental. Ens ha fragilitzat la negació del canvi climàtic, un desenvolupament urbanístic irracional, l’afebliment territorial, la reducció dels serveis d’emergències, la construcció en els barrancs, el retard d’obres necessàries, el dèficit de governança en un estat amb diferents nivells administratius.

El meu amic i admirat Joan Romero, catedràtic emèrit de geografia humana després de denunciar les negligències, les desídies i l’absència de l’Estat en els seus distints nivells, ha assenyalat, amb encert, l’avinguda de la raó en esta catàstrofe. Davant el dèficit de governança, calen governs fiables i recursos públics; enfront de les fallades del sistema d’emergències, cal cooperació i col·laboració; davant un estat compost, cal la coordinació de tots els nivells de les administracions -centrals, autonòmiques i locals-. ; davant la transformació i l’augment dels riscos, la prevenció, planificació i formació; davant el desbordament dels rius i dels barrancs, la gestió de les aigües; enfront del trauma col·lectiu, escombrar l’ànima i l’ànim col·lectiu.

La catàstrofe colpeja per igual a creients i decrescuts. Les ciències, les humanitats i les espiritualitats queden afectades per la catàstrofe i estan cridades a aportar els seus propis dispositius ¿És possible que la teologia ajude a crear resistència i a escombrar l’ànima amb paraules assenyades ? Sobre el quin, el com i el per què de la catàstrofe, la teologia no sap una altra cosa que les ciències. Però té el coratge de creure que la Vida és més forta que la mort i que la bondat val la pena i que l’esperança és tan fràgil com indestructible. L’experiència d’un testimoni excepcional, bo i just, Jesús de Natzaret, es va atrevir a confiar en l’ Abba, Pare, com el cor de la realitat. El coratge d’estimar incondicionalment i la confiança en la realitat i l’esperança en el do últim de la vida són les hèlixs que poden ajudar a escombrar l’ànim col·lectiu, i encara que no dispensarà de conèixer l’abisme i tots els inferns, ajudarà a convertir la caiguda en vol, la destrucció en una escala i la desídia en responsabilitat.

En les vespres del dia 1 de novembre de 2024 . Empar, una dona de 85 anys, davant la devastació massiva del seu poble i la mort de totes les seues veïnes, amb el plor i la veu entretallada després d’identificar pel número de les seues cases a totes les seues veïnes mortes – potser oferint la seua última localització per a la seua cerca-, va pronunciar el gran símbol “Gràcies a Déu estic viva. Empar sap que la mort de les seues veïnes no té res a veure amb Déu, fins i tot confia que Déu els haja ajudat a suportar tant de dolor. No va poder deslliurar-los de la catàstrofe però els va poder ajudar a suportar la catàstrofe i a revelar-se contra el mal. El dia 3 de novembre Nerea de 19 anys posseïda per una força extraordinària s’enfronta cara a cara amb els representant polítics i els llança la seua indignació; és la mateixa força que li va portar a les poques hores a agrair als polítics que sentien el seu crit d’impotència i repetia també ella “gràcies a Déu estic viva” Indignació i agraïment són les dos cares de la mateixa moneda.

Una teologia seriosa no pot atribuir a Déu el que no es pot atribuir a un pare o a una mare, que porten fills al món encara que saben que patiran en un món immisericorde, però val la pena, i l’única cosa que poden fer és bolcar-se perquè realment valga la pena haver-los portat al món. Déu Pare i Mare viu bolcat al seus fills sense poder assegurar que estaran lliure de tota tragèdia. L’única cosa que sabem de Déu és que consisteix a estar estimant incondicionalment, viure bolcat cap a nosaltres.

“On està Déu?” es preguntava el teòleg de l’alliberament Victor Codina, des de l’hospital afectat greument de COVID “Està en les víctimes d’esta catàstrofe, està en els metges i sanitaris que els atenen, està en els científics que busquen vacunes antivirus, està en tots els que en estos dies col·laboren i ajuden per a solucionar el problema, està en els que resen pels altres, en els quals difonen esperança. No estem davant un enigma, sinó davant un misteri, que ens fa confiar en un Déu Pare-Mare creador, que no castiga, que és bo i misericordiós, que està sempre amb nosaltres”. Potser la nostra pandèmia ens ajudà a trobar Déu on no ho esperàvem” I Javier Vitòria des del llit de l’hospital concloïa que “la provisió de Déu són les dones i els homes bons. Són “les seues mans llargues”,

Des de la teologia cristiana, Déu només sap estimar i es va bolcar en la catàstrofe valenciana en els constructors de la cadena humana que amb llençols van salvar a una dona del naufragi, foren creients o descreguts; es va bolcar a través de l’home, fora creient o descregut, que baixà del segon pis per a brindar el seu braç a qui estava vençut per l’aigua; es va bolcar en els fills que van buscar els seus pares i se’n van alegrar quan els van trobar, foren creients o descreguts; es va bolcar en les persones que s’enfangaren per a portar l’aigua i el pa, foren creients o descreguts; es va bolcar en les infermeres i en les metges que van curar les ferides , foren creients o descregut; es va bolcar en els soldats que van buscar sense cansament, foren creients o descreguts; es va bolcar en els responsables que van anteposar el bé comú als seus interessos de part, foren creients o descregut. Es va bolcar suscitant riuades de solidaritat, foren creients o descreguts. La catàstrofe colpeja per igual a creients i descreguts. Si algú atribuïx a Déu alguna cosa que no siga compatible amb la seua condició de pare, sol dir Andrés Torres Queiruga, el millor teòleg que ha repensat el problema del mal, estarà promovent la candidatura de Déu al Tribunal de la Haia.

No ajuda a la cultura de la resistència utilitzar les situacions de fragilitat i limitacions humanes per a mostrar la necessitat de Déu, ja que a un pare no se l’estima perquè som fràgils sinó per a ser forts. Tampoc ajuda parlar del silenci de Déu en les catàstrofes, perquè ningú imagina a un pare callar davant la tragèdia dels seus fills.