Vicent Fc. és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Aquests dies, anar a missa és com entrar en un altre país, el país de les mil meravelles, on tot és “celestial” i no saps si ets pregant a València o en Lapònia. Així com s’anomenen “intencions pels difunts” que els familiars encomanen, també es prega, en alguna ocasió, pels difunts de la DANA. L’arquebisbe demanà que en les misses del diumenge, dia 3, començaren amb un respons pels difunts de la DANA, però a continuaó, ja tot era eteri: una celebració fora de la realitat, crua i dura, que es viu al carrer, a les cases. A les parròquies,en general, es manté l’espai de pau atemporal i deslocalitzat.
I tampoc són a la realitat la classe política (estatal i local) que ha mostrat com de lluny és de la vida real i com pertany a un món situat a l’Olimpo, del qual no vol eixir i quan, per ofici, no pot fugir, uns eixes per cames, plens de por i covardia i uns altres aguanten el tipus amagant-se a les esquenes d’aquells que els fan d’escut. I no diguem d’aquells que ni tan sols s’han enfangat les sabates i que s’han atrevit a dir al parlament “nos pilla lejos” o “no estamos para limpiar barro”.
Pareix que la indignitat és tan pronunciada i arrelada que allò que li passa al poble no pertany a les persones que representen el poble i qui les manté han de confiar en elles, encara que estan ahí gràcies al poble que sofreix i que ara és abandonat. “Que buen vasallo, si hubiese buen señor”.
L´arquebisbe mostra satisfacció perquè els rectors dels pobles afectats per la DANA estan bé i no s’ha fet present físicament perquè l’han aconsellat de no anar-hi. Desconec els assessors de l’arquebisbe, però el pastor ho és quan està al costat del poble donant calor, i no online, sinó físicament, compartint el dolor i també sofrint el fang. M’ha edificat veure rectors bruts de fang, lluitant i sofrint junt amb el poble, essent poble, patint i donant calor.
Quan l’Evangeli ens diu “estimar el proïsme com a u mateix” ens diu que això és estimar Déu i, quan tens possibilitat d’abraçar i compartir presència i treball i no ho fas, el desig de contacte, de calor, de sentir la respiració i tocar, queda truncat i queda gelat.
Si les autoritats (polítiques i religioses) no baixen al fang, queden netes, però tocades en l’ànima del poble; el poble no sent l’afecte i passen a ser desnonats d’autoritat moral.
La tragèdia ha fet reaccionar una societat impregnada d’individualisme i ha reaccionat deixant el seu món, s’ha posat en marxa acudint, granera en mà a socórrer, a ajudar, a donar suport. S’ha oblidat del seu temps, del seu món, s’ha oblidat d’egoismes i supèrbies i s’ha arriscat sense mirar perills, cansament ni color. Persones jóvens, homes i dones, professionals i aturats, de totes les condicions i llocs, tots fent-se u, sense interrogatoris ni interessos, i ahí són, malgrat els qui són a l’Olimpo, que a més s’han mostrat poregosos, bastant covards, creguts i molt desorientats.
El poble no ha mirat colors, tot l’arc polític i religiós és ahí, sense qüestionaments ni discriminacions. Impressionant veure els llauradors, amb els tractors, acudint de pobles bastant llunyans i alguns, fins i tot, amb les pales carregades de menjar per a repartir.
Per a mi, està essent un gran sermó sobre què és estimar, una lectura de l’Evangeli feta vida, una Eucaristia en tota regla.
Als temples es manté un món atemporal, descarnat, un món sense pena ni glòria, gelat, desangelat. Aquests dies, el Déu de l’Evangeli ¿no ens mou a eixir del temple i anar a posar els muscles?