Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Al voltant del fang que estem llevant hi ha persones, històries, morts, drames i també esperança, les quals no sols no poden ser agranades i ignorades sinó que requereixen que tinguem cura d’elles i atenció especial per mantenir, com diu l’Evangeli de Mateu, llegint el profeta Isaïes: “La canya clivellada no la trencarà, la metxa que vacil·la, no l’apagarà, fins que faça triomfar la justícia”(Mt.12,20)
Va demostrant-se, segons passen els dies, com de necessària és l’aportació dels professionals de la psicologia i la psiquiatria per ajudar les persones que han sofrit la catàstrofe de fer-se càrrec de l’ordenament dels seus pensaments i sentiments.
Voldria, des d’aquest article, ajudar en eixa tasca acudint a Viktor Frankl (psiquiatra, neuròleg i fundador de la Logoteràpia), com a supervivent dels camps de concentració Theresienstadt (prop a Praga), Knufering, Turkhim i Auschwitz on, no sols suportà el sofriment en la seua pròpia persona, sinó també la separació i mort de la seua dona i família.
La seua supervivència en Theresienstadt fou el transfon de l’escrit: “L’home a la recerca de sentit”. El vull dur a reflexió perquè ens mostra que fou capaç d’eixir i reconéixer, malgrat el sofriment i la tragèdia, que “la vida és digna de ser viscuda”.
La DANA ens ha dut, d’immediat, a preguntar-nos: Per què a nosaltres? Quin mal hem fet?, Quin sentit té açò? En aquest moment volem buscar moltes explicacions, i segurament equivocades si les busquem a l’exterior de nosaltres, buscant resposta a la nostra vida i al nostre interior. Ara és quan volen tranquil·litzar-nos des de reflexions espiritualistes o buscant culpables, com si el fet de fer-se càrrec de la pròpia vida, del moment que a cadascú ens pertoca viure, pogueren altres viure’l per mi. Molts intents per part de qui ens volen ajudar per donar-nos explicacions o consols, sense adonar-se que ningú pot fer-se càrrec de la nostra vida sinó nosaltres mateixos.
Ens diu Viktor Frankl: “En realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó si la vida espera alguna cosa de nosaltres. […] Hem de deixar de preguntar pel sentit de la vida i, en compte d’això, adonar-nos que és la vida qui ens planteja preguntes, cada dia i a cada hora”. (el subratllat és meu).
Els éssers humans venim a la vida sense que ningú ens demane permís, senzillament ens la trobem; així que cal que ens fem la pregunta de què fer amb ella, és a dir, és la vida qui ens ha de dir que vol de nosaltres, perquè no és la vida condicionada per nosaltres sinó que som nosaltres qui hem de desenvolupar-la, dur-la a terme, fer-nos càrrec d’ella, descobrir com gestionar-la per a sobreviure.
El que esperem nosaltres de la vida no és important. Podríem, inclús, no esperar res; per això la pregunta a la qual hem d’acudir en aquestes circumstàncies és: què espera la vida de mi?
Cal deixar d’encasellar la vida en la nostra quadratura, dels nostres desitjos, expectatives, il·lusions i esquemes. Així no sobreviurem a la tragèdia, perquè no estarem fent-nos càrrec d’allò que la vida, que és a les nostres mans, requereix per a no defallir.
A l’ésser humà se li s’ha atorgat una vida que té la responsabilitat de desenvolupar, ser responsable d’eixa tasca, expectant a allò que aquella li demande, unes vegades requerirà actuar i altres sols acceptar-la en la situació que se’ns presente.
Quan la situació que viu l’ésser humà és tràgica, dantesca i infernal, Viktor Frankl diu: “Quan un home descobreix que el seu destí és patir, ha d’acceptar-lo perquè el patiment es converteix en la seua única i singular tasca. Més encara, ha de reconèixer que eixe destí dolorós li atorga el valor de persona única i irrepetible. Ningú pot redimir-lo del seu sofriment ni patir per ell. Tanmateix, és la seua actitud front al dolor on rau la possiblitat d’aconseguir un èxit excepcional.” (el subratllat és meu).
No busquem dormideres ni ajornar el dolor, no busquem evasions ni succedanis que ens distraguen de la tasca que a cadascú ens pertoca per mantenir viva la vida que se’ns ha encomanat. No oblidem que la vida se’ns dona com un do i no valen solucions col·lectives ni allunyades d’assumir la pròpia realitat. Un consol posat en un mal de molts, ja ho diguem: consol de babaus.
Ajudem-nos a assumir la pròpia responsabilitat perquè hi ha molts capítols de la nostra vida que sols ens queda que acceptar-los. Procurem descobrir què espera la vida de nosaltres, perquè de vegades ens demana actuar i d’altres, assumir.