Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
¿Podrem esperar en el lloc de la pèrdua? És la pregunta que ens fem quan l’angoixa ens ofega i la destrucció ens aterreix. La nostra esperança personal, social, política i cultural, que sempre és enllumenament i irradiació, ha quedat ferida, colpejada i danyada, fins a instal·lar-nos en la impotència personal, en el sotsobre col·lectiu i la incertesa sobre el futur. No obstant això, l’esperança ha estat brollant, en l’emergència, quan s’obrin les cases als qui les van perdre, els xiquets amb els peus mullats reparteixen el menjar als avis, els joves desafien al fang de manera incondicional, els adults es van creuar les mans per a salvar la dona arrossegada per la
torrentera, les parròquies es converteixen en centres de menjar, els representants polítics s’acosten al dolor de les persones, s’atén la muntanya de sofriment i de víctimes des de tots els racons, les persones immigrants indocumentades netegen les voreres, fins i tot dels centres de policies. L’esperança en l’emergència té la lògica de l’hospitalitat, la proximitat, l’amistat social, i la fraternitat universal: “On està la perdició, està la salvació”
Als vint dies de la catàstrofe, l’esperança és una passió militant i creativa que pot canviar el curs de les coses i obrir avingudes inèdites.
El coratge de començar
La primera avinguda de l’esperança arrela en el territori que som, volem i pertanyem; quan el territori s’ha destruït, queden afectats els espais físic i els llocs afectius i culturals que ens van oferir significats i somnis viables; l’esperança militant batalla en dos fronts: la reconstrucció dels espais que conduïen a la casa, al treball i a la festa; i l’enfortiment dels llocs de la memòria que donen sentit a les nostres vides. Mentre les màquines i els exèrcits netejaran precisament els enderrocs, no donem per perduda la batalla pels llaços emocionals amb el territori, que construïm en les famílies, a les escoles, en les parròquies, en les mesquites, en els polígons esportius, a les escoles de música i en les associacions, en els casals. No consentim que la destrucció de l’espai, destruïsca també l’ànim que guardem en les fotos encara que estiguen danyades pel fang, en les històries que ens contem encara que estiguen inacabades, en els moments de felicitat que mai volguérem perdre, en els abraços que ens cuidaren. Com suggeria Vicent Andrés Estellés : “Ara, s’ha de tornar a casa i s’ha de començar”. Si perdem els llocs de la memòria s’haurà consumat la nostra pitjor derrota, i la major victòria de la destrucció. Podem transformar la caiguda en vol i la pèrdua en bastida. Els éssers humans hem nascut per a començar, per a prendre iniciatives i convertir-nos en precursors d’una cosa nova. I la porta oberta no conduïx a la normalitat que va produir la catàstrofe: si només aspirem a restaurar la normalitat perduda, estarem preparant una altra catàstrofe. La destrucció del territori demana el coratge de començar un urbanisme que no estiga sotmés a l’especulació mercantil; que les cases precàries, que van nàixer en els barrancs per motius econòmics, es convertisquen en llars dignes i segures, que els sistemes de detecció de riscos permeten confiar de nou.
Un poble que ve
Una avinguda de l’esperança està sent portada pels veïns que s’ajuden en les coses quotidianes, promouen l’amistat social que no exclou a ningú, i practiquen la generositat i la bondat anònimes. La seua empara, refugi, protecció i defensa són els rostres de la resistència que és la germana major de l’esperança que custodien les associacions de veïns i moviments socials. Una d’estes avingudes que construïx el gust de ser poble té a veure amb la cooperació gratuïta dels voluntaris, que mostren que l’ésser humà només cap en la utopia. “Sense voluntaris – se sent pels carrers – este poble estaria mort”; “amb accions concretes, incondicionals, empàtiques i organitzades formen una comunitat de commoguts”, que se senten afectats, i interpel·lats i responen amb exigència i responsabilitat; estimen les conquestes socials i no fragilitzar les institucions protectores; es reconeixen com a actors secundaris, vulnerats amb els vulnerats, ajudants i ajudats. En la construcció del poble que ve tenen un paper essencial la indignació que, en reclamar responsabilitats, implica els ciutadans en la conducció de la comunitat; els qui no són capaços d’indignar-se per l’ocorregut, és que no estimen realment el seu poble. Indigna la construcció de cases en zones inundable; indigna la fragilitat del sistema d’emergències; indigna l’arrogància de la incompetència; indigna el dogma neoliberal que sobren els sistemes públics; indigna la mala política que aprofita el dolor per a guanyar lleialtats.
Les tres formes de la solidaritat social s’acrediten si enforteixen i consoliden estructures comunes de serveis que protegeixen quan som agredits, sanen quan estem malalts, incorporen quan estem bandejats, i acompanyen quan estem sols. Reconstruir la casa comuna, els serveis públics universals, els béns comuns de justícia garantits com a drets en l’àmbit social, educatiu, sanitari, residencial són components essencials de l’esperança política oberta a qualsevol que siga la raça, la nacionalitat, la classe social o la religió. Sense la donació es malmet la vida en comú, sense drets consolidats es fragilitza el “nosaltres” que som.
Hospitals de campanya
Peter Handke (2006) i el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han (2012) en els seus respectius “Assajos sobre el cansament” proposen que ens preguntem “si el cansament ens fa un senyal i ens conta alguna cosa” i reconeixen en la comunitat de Pentecosta una comunitat de cansats que s’alcen i comença una cosa inèdita. Este cansament, afirmen tots dos autors, “et rejoveneix, et dona una joventut que mai has tingut”. D’esta manera, l’esgotament que vivim obrirà les portes que la tragèdia va tancar. El moviment cristià es va iniciar en una comunitat de cansats i decebuts que es van alçar . Així ho han entès les parròquies que en el lloc de la catàstrofe s’han convertit en hospitals de campanya, en centres guaridors de la fam i de la soledat. En els primers dies de la torrentada, algunes imatges de sants eixien del temple sobre les aigües torrencials, com a nàufrags entre els nàufrags. És la gran metàfora de l’Esperit per als nostres dies, que en paraules de Francesc “es converteix en signe viu d’una Església que camina junta, que fa costat als que no arriben i que no vol deixar a ningú arrere. És la imatge de l’Església “hospital de campanya” que, com el bon samarità, s’acosta amb compassió i embena les ferides vessant sobre elles oli i vi. Tot en silenci i amb discreció, perquè davant el sofriment, les paraules han de deixar espai a la proximitat i als gestos de tendresa. Els encomana: que este siga sempre el seu estil!”
La taula del pa i el vi celebrada en la plaça del poble convertida en abocador amb els comensals amb botes enfangades és la imatge del futur esperançat. En eixe context es fa creïble la promesa d’un futur per als morts. Si l’esperança és només per a nosaltres, acabarà confonent-se amb l’optimisme de les elits i amb el benestar d’uns pocs. No hi ha esperança per als vius, si no hi ha futur per als morts