Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
És un fet que la institució política i l’eclesiàstica no estan passant pel seu millor temps, ja que la deserció cap a elles creix i el desprestigi va en augment.
Hui es parla negativament de l’Església i dels polítics. No se´ls veu com a servidors del poble ni fiables en les seues prèdiques. Els temples es buiden i la política és vista com a refugi de persones incompetents i interessades.
Respecte a l’Esglesia, el Papa Francesc ha estat intentant canviar les estructures anquilosades de l’Església, però la resistència trobada i també certa dosi de por, va creant a les comunitats populars certa decepció i desconfiança envers la possibilitat del canvi necessari per als temps actuals.
Pel que fa a la política, la corrupció assentada a les seues institucions i als estaments més alts, a més del recurs per part dels polítics a l’aforament, condueix a ser vists com una casta molt allunyada de la realitat del poble: privilegis, influències adherents al poder que els fa viure en un món irreal el qual ha de suportar el poble.
La persona és religiosa. Històricament, s’ha projectat a un més enllà i, encara que això no significa creure en Déu, sí predisposa a una recerca que, moltes persones, l’han trobada en les religions. Ara bé, quan les religions s’han instituït en organització i han tocat poder, pareix que ha cobrat més importància la institució que l’acompanyament a les persones en les seues angoixes, penes, preocupacions, sofriments o soledat, ha cobrat més importància la doctrina que la persona. I eixe, en llenguatge religiós, és el pecat que cal purgar.
Però també la persona és un ésser “politicós”, és un ésser pensant i relacional, que elabora pensaments i estratègies per a ser constructor de vida i responsable d’allò que s’esdevé. I en aquest punt, com diu l’amic Joan Almela al seu article Dialogar de política (www.grupdeldissabte.org (1-12-2024)) cal “acceptar que l’altre és una persona que en alguna mesura té interès de millorar”.
En els esdeveniments recents amb la DANA a València s’ha vist la pitjor cara de la política: les persones damnificades no han sigut posades al centre de la preocupació sinó que ha aparegut el més baix de la política partidista i del caïnisme més sagnant. Discussions partidistes mentre el sofriment i la mort corria i la destrucció ens sobrepassava, buscant excuses i procurar enfangar si calia a l’altre, molt lluny del que proposa l’amic Joan, lluny d’acceptar, mirant a les persones damnificades, com col·laborar per ajuntar idees que en eixe moment foren més convenients per evitar més dolor i alleugerar el que ja hi és.
De la política s’espera servei al poble i eixa és l’esperança posada en les persones elegides perquè busquen i procuren el bé del poble, lluny de dedicar-se a procurar conservar el seient del poder.
A l’hora de parlamentar, caldrà fer un exercici d’humilitat i “considerar a tots els participants com a persones lliures i iguals” (Dialogar de política. www.grupdeldissabte.org (1-12-2024)).
Hui trobem una Església diocesana bastant tancada als temples, procurant com omplir-los i aferrada a cerimònies i processons i lluny d’un compromís clar i manifest per la perifèria obrera, popular i social, d’espatles als moviments culturals actuals i no present en accions reivindincatives i uns governs enrocats al poder, intentant salvar el setial, sense voler escoltar més idees que les pròpies i sense mirar més enllà del temps electoral.
Es fa difícil regenerar la política i la religió si no reconeixem la necessitat de canviar d’estratègia i acceptar obrir-nos a escoltar-nos, encara que això supose deixar de defensar postures i doctrines defensades possiblement de forma dogmàtica i molt semblants a una forma autocràtica.
Ximo García Roca en l’article “En el cor de la catàstrofe” (www.grupdeldissabte.org (4-12-2024)) deia que en aquest moment de debastament a València cal reflexionar sobre tres qüestions bàsiques: 1- plantejar-nos cap on volem anar. 2- plantejar-nos si cal construir els pobles entorn a les persones o entorn de l’automòbil. 3- situar-nos davant el dilema de reconstruir pobles inclusius o excloents.
Interessant que fem arribar aquesta reflexió als nostres governants perquè puguen tenir-los a consideració a l’hora de posar-nos a treballar per dignificar la nostra vida i construir el nostre futur. Un repte ambiciós, però no per això deixa de ser necessari i convenient.
El ben cert és que la pilota està en joc i calen jugadors amb classe i hàbils, que suen la camiseta i senten els colors.