Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte
Arribat cap d’any caldria avaluar el que ha sigut l’any respecte a la nostra persona i a l’entorn on ens movem.
Sol ser freqüent que a cap d’any tots els comerços facen inventari per projectar possibles millores i evitar els errors que han esdevingut en detriment dels objectius marcats a l’inici de curs i així poder potenciar el rendiment, el benestar i l’eficàcia. Però no hi ha tant costum a fer inventari de la trajectòria personal, d’allò que fa al nostre desenvolupament i al creixement en valors i ciutadania, més enllà de les celebracions tradicionals i d’aprofitar aquests dies festius per a viatjar.
Aturar-nos a avaluar per revisar pressupostos, per descobrir el que seria convenient reforçar, mantenir o canviar és necessari i per comprovar el to del nostre esperit i per preparar el nostre creixement.
Dia a dia descobrim noves situacions, vivim noves tendències i es posen al nostre abast noves oportunitats que requereixen de nosaltres preparació, formació i nous coneixements per a prendre decisions de forma responsable i sensata perquè si no, ens sobrepassa i ens avassallen sense cap consideració i són situacions que no podem defugir i que exigeixen de la nostra part respostes immediates.
També per a les persones que professen la fe, avui és urgent fer-se una avaluació, a més a més quan l’opció de professar la fe no significa practicar una religió ni suposa una adhesió a cap pastoral religiosa per a poder entendre què passa a la societat on les religions estan en davallada pel que fa a seguidors, però l’interés per l’espiritualitat no sols es manté, sinó que augmenta. Aquest fet, hauria de ser un revulsiu molt considerable perquè les religions revisaren què no han fet bé, analitzaren el seu lloc al món actual i les respostes que hui espera el món d’elles.
S’imposa una bona anàlisi social i psicològica de la religiositat i la seua incidència en la cultura i en les persones. No em consta que a les parròquies es faça, generalment, cap inventari al cap d’any ni s’avalue la situació respecte a recursos humans i materials. Acaba un any i comença un de nou sense anàlisi i suposant que tot val i tot continua igual; es veu que no cal posar-se al dia ni impartir formació tant als agents de pastoral com als parroquians. També les comunitats de base haurien de fer anàlisi sobre quins aspectes de la fe no han sabut transmetre als seus fills i filles.
És un fet el ressorgiment de noves espiritualitats, i encara que això no signifique ni bo ni roí, ni acceptable ni perillós, sí que requereix anàlisi, estudi i constatació sobre la incidència o captació entre les persones que s´apunten a elles. Aquest fet ha aparegut a les religions i fora d’elles, amb bastant disparitats que requereixen seguiment: unes assenten les seues arrels mirant el passat (nacional-catolicisme amb una religiositat tradicional de processons, peregrinacions, celebracions massives…); altres volen mirar al davant sense més ni més, mantenir el que hi ha i a veure vindre; i altres, volent tornar a les comunitats de l’Evangeli.
¿Aquest còctel no és prou perquè a l’Església catòlica es faça una avaluació per procurar no entrar en fallida? Són massa els aspectes que estan deixant d’analitzar-se i que reclamen una atenció. Cal posar un substrat per a la recepció de la fe als infants i als jóvens, perquè continuar confiant que han rebut la formació a casa, ja no es manté. Continuar mantenint la transmissió de la fe per part dels pares no és viure la realitat. La interiorització de la fe no és oferida, generalment a les parròquies, perquè no estan orientades a eixe menester i continuen posant la importància en la sagramentalització i el culte. No es tracta d’afegir música i ritualisme a la sagramentalització, sinó d’oferir, de manera clara, la proposta que volem transmetre.
Caldria clarificar que el seguiment de Jesús és una opció personal i que requereix acceptar l’estil de vida de Jesús. Així, doncs, no interessa la quantitat sinó la qualitat, el mode de viure. La fe no s’hereta ni es contagia sinó que parla pel testimoni de vida; per això la necessitat de coherència i autenticitat.
Comencem un nou any: mantenim l’esperança, deixant espai a l’Esperit perquè hi haja terra preparada per a la sembra.