Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte
Últimament he oït a moltes persones, especialment a les d’una ideologia determinada, que el poder executiu està immiscint-se en el poder judicial. Serà cert? Veiem.
En primer lloc pareix que els que així es manifesten es refereixen al poder executiu, quan deurien de parlar del parlament i no del govern, perquè és aquell i no aquest el que fa les lleis… Però, en tot cas, és real tal afirmació de que el poder judicial està sent envaït ? A mi em sembla el contrari i podria dir que és el poder judicial el que s’està immiscint en la feina del poder legislatiu, per dir-ho millor, parlarem d’una part del poder judicial.
En una democràcia veritable les lleis les fa el poble, representat pels seus diputats, persones que han rebut el vot necessari per a realitzar eixa funció. No pot haver grups representants en el parlament, sempre han de ser persones; els representants no poden ser les institucions, ni els partits polítics, ni els grups financers o empresarials, ni els sindicats, ni les esglésies, sinó persones concretes, persones de carn i ossos, amb les seues idees, els seus coneixements, les seues manies i tabús. Sempre i sols persones.
Els diputats són les veus del poble i la bona democràcia exigeix que totes les veus d’una societat estiguen presents en el parlament. Per desgràcia, sempre hi ha uns grups de ciutadans que es queden sense representació al no arribar a tindre els nombre mínim de vots. Açò serà d’alguna manera convenient per a evitar una excessiva varietat, però no podem oblidar que eixes veus tenen el mateix dret d’estar en les corts legislatives que les altres i que falten en la concòrdia dialogal de l’estat. No obliden tampoc que la funció del diputat no és de per vida, molt al contrari, en el transcorre màxim de quatre anys les veus seran distintes i, per tant, noves generacions, nous coneixements culturals, noves expectatives canviaran l’assemblea.
Doncs bé, els diputats són persones que proposen, discutissen i aproven les lleis que deuen regir la societat duent a l’assemblea la majoria de les veus ciutadanes i no pot haver cap altre grup i institució que puga hi intervindre. Per tant el que jo veig és que ara la judicatura institució, pareix que vol participar en la facció de les lleis, sense ser eixe el seu paper perquè no ha segut triada pel poble i no representa a cap grup de ciutadans. Són funcionaris de la ciutadania.
Quan veiem que abans de fer una llei ja uns funcionaris públics de la justícia han fet manifestacions amb les seues togues, es a dir com a grup, en contra de una llei que encara no ha segut discutida en el parlament, hem de pensar que hi ha una actitud antidemocràtica. El legislatiu és la magistratura popular més alta d’una societat i per això té la funció de triar al cap del poder executiu i deu triar, al menys en part, als caps del judicial. Però d’això últim parlarem altre dia. Ara recordem que les corts generals poden canviar àdhuc la llei magna, en tot o en part.
Com es natural l’elecció del president del govern, de la presidència de les corts i la dels jutges sempre estarà més en consonància amb el pensament de la majoria de diputats, però, com he susdit, per això podrà ser distint en cada elecció general. De passada diré que dedicar-se especialment a tombar un govern elegit pel congrés és, al meu parer, una actitud prou antidemocràtica, perquè la oposició deu manifestar clarament allò que no es fa, els erros del govern i per damunt de tot aportar solucions, per a que els ciutadans els donen en les pròximes eleccions la seua confiança. Dedicar-se seguit, seguit a desprestigiar l’executiu amb la intenció de tombar-lo indica que l’oposició no creu en la democràcia, perquè no accepta la voluntat popular.
Però tornem, amables lectors , al tema que duien. Els funcionaris de la justícia tenen el dret com qualsevol ciutadà de estar en desacord amb una llei i poden manifestar-ho, però sempre com particulars i mai com un poder de l’estat, ja que aquesta no es la funció per el que ha segut creat. De fet hi ha instruments jurídics prevists per la llei per a que els jutges alcen la seu veu quan consideren que una norma contradiu la carta magna o els acords legals internacionals, a més dels informes que són demanats quan es fa una llei. També el congrés té suficients lletrats dedicats a estudiar les preposicions de llei per a que concorden amb l’ordenament jurídic general. Així doncs, no falten instruments per que les veus del tercer poder participen, però la creació d’una nova llei correspon exclusivament i única al parlament votat pel poble i tant el poder executiu com el poder judicial i tota la ciutadania han de acceptar-la sense posar entrebancs.
Per això considere que no te raó la crítica de que l’executiu està immiscint-se en el poder judicial, sinó tot al contrari. És un dels nombrosos “bulos” que contribuïssen a desprestigiar les institucions democràtiques i els que el promouen deurien adonar-se de que tiren pedres a la seua teulada. ¡Clar que és possible que això siga el que vulguen: que es trenque la teulada!