LLETRES D’HORABAIXA – DESEMBRE
José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
Enmig de tanta incertesa, quan a causa de la pandèmia actual (i la crisi que provoca) tantes persones pateixen problemes de salut i unes difícils condicions de vida, cal seguir tenint esperança.
Ha mamprès el mes de desembre i un amic em fa arribar aquest estimulant poema de Mario Benedetti:
«Abrir las puertas, quitar los cerrojos, bajar el puente y cruzar el foso, abandonar las murallas que te protegieron, volver a la vida y aceptar el reto.
Recuperar la risa, ensayar un canto, bajar la guardia y extender las manos, desplegar las alas e intentar de nuevo, celebrar la vida, remontar los cielos.»
Versos que infonen ànim i, front a tot, inviten al coratge, a l’apertura personal, a l’estima, a la confiança, a no perdre l’esperança ni l’alegria.
Per als cristians desembre és el temps de l’Advent. Temps de preparació i vivència del Nadal. D’una banda hi ha la celebració i actualització del naixement de Jesús. D’una altra banda hi ha el sentiment que Jesús es fa present cada dia en cada ser humà en qualsevol lloc de la Terra. Cal així descobrir-nos com a germans i obrar en conseqüència.
De sobte, em ve a la ment aquella extraordinària cançó de Fito Páez interpretada per la veu potent de Mercedes Sosa:
«¿Quien dijo que todo está perdido? Yo vengo a ofrecer mi corazón. /Tanta sangre que se llevó el río. Yo vengo a ofrecer mi corazón… /Luna de los pobres siempre abierta. Yo vengo a ofrecer mi corazón. /Como un documento inalterable. Yo vengo a ofrecer mi corazón…»
Advent, per a un creient és temps de neteja interior i mirada esperançada. L’ésser humà i la història tenen un sentit. Anem cap a un encontre amb el Pare, no cap a un no rés. I dia a dia hem de tractar de fer del nostre un món més humanitzat.
En l’article anterior parlava de l’encíclica Fratelli tutti (Tots germans) en què el Papa Francesc subratllava la necessitat de construir fraternitat i amistat social en el món de hui. Un missatge al final del qual apareixia el nom de Carles de Foucauld entre els grans constructors de fraternitat contemporanis. ¿Qui va ser aquest home, la beatificació del qual la celebra l’Església, precisament, l’1 de desembre?
Carles Foucauld fou un militar i geògraf francés, de família aristocràtica, que va nàixer a Estrasburg el 1858 i va morir a Tamanrasset (al desert d’Algèria) el 1916. Un home que, a partir d’un moment donat en la seua vida, va seguir un intens procés de recerca espiritual i es va convertir en un religiós místic creador de ponts de comprensió i diàleg amb altres cultures. Un asceta que va deixar al cristianisme i al conjunt de la humanitat un gran llegat d’estima universal i d’espiritualitat profunda.
Desembre arranca, l’hivern ja està ací. Enmig de la foscor que ara vivim apareix la llum d’esperança que representa la vacuna contra el covid-19. Serà, sens dubte, un gran pas endavant en la lluita contra la pandèmia.
Ara bé, com apuntava en una recent entrevista l’escriptor franco-libanés Amin Maalouf (autor de El naufragio de las civilizaciones), el món necessita a hores d’ara ser repensat. Perquè la humanitat té avui els mitjans per a resoldre molts dels problemes que se li plantegen, però li falta saber ben bé cap a on va. En efecte, al meu entendre cal reconduir les nostres realitats socials i personals en el sentit que assenyalava el Papa Francesc en la referida encíclica. El sentit que han inspirat els grans constructors de pau, fraternitat i amistat social al llarg de la història.