ENTREVISTA A EN JOSÉ VILAPLANA, BISBE EMÈRIT DE HUELVA.
No cal fer una presentació del bisbe valencià José Vilaplana per entrevistar-lo. És ben conegut per als valencians. Bisbe emèrit de Huelva, des d’on va ser destinat des de la diòcesi de Santander, on arribà després de ser bisbe auxiliar de València. Aconseguir una entrevista a un bisbe, de vegades, pot suposar una empresa difícil, no sols per poder accedir a ser rebut, sinó perquè accepte contestar a les preguntes que amb total llibertat es proposen. En el nostre cas hem tingut totes les facilitats i ens hem vist animats des del primer moment perquè tots coneixíem la seua personalitat dialogant, la d’un pastor de proximitat i un home bondadós i afectuós. Anem, doncs, a les qüestions:
- P. Vosté ve d’un poble menut del Comtat, Benimarfull, d’una família senzilla i treballadora; la fidelitat a aquestes arrels, que s’ha evidenciat en el moment en què, arran de la dimissió per raons d’edat de la seua missió pastoral com a bisbe, ha decidit viure al poble amb senzillesa evangèlica, aquesta lleialtat, com l’ha ajudat al llarg del seu ministeri?
1.Done gràcies a Déu per les meues arrels. Considere que haver nascut i viscut la meua infància en un poble rural xicotet ha significat per a mi una “universitat de la vida”. Haver pogut observar la floració dels arbres, el naixement dels corderets, la importància de les fonts, les labors de sembra i recol·lecció, etc. juntament amb la proximitat a les persones, les seues alegries i els seus sofriments – en un poble tot ens afecta – m’ha ajudat a estar atent a les persones, valorar els xicotets gestos, a voler i a ser estimat. És difícil descriure tot el que he rebut al meu poble, en la meua parròquia on vaig començar a caminar en la fe: una benedicció.
Fa uns dies, en eixir de la celebració de l’eucaristia, i després d’haver cantat un himne a Sant Josep, em deia la dona d’un amic: “em semblava que en cantar estava al costat de la meua mare i de la teua mare, amb l’església plena de gent”. Quina expressió més senzilla de la tradició en el millor sentit de la paraula! Ara s’han trencat moltes d’eixes corretges de transmissió, però no cal perdre l’esperança. També al meu poble i de llavis dels meus avis vaig aprendre: “Déu proveirà”.
2. P. Per pròpia experiència coneix la cultura del pastoreig i ramaderia, ¿quin impacte li va fer quan el Papa Francesc demana bisbes que facen olor d’ovella?
2. L’expressió del papa Francesc em va sorprendre gratament, igual que les paraules que s’inventa: “primerear”, “balconear”, etc. Són expressions senzilles, però amb un significat clar i encertat. “Pastors amb olor d’ovella” és tot un programa perquè no es pot ser pastor a distància, ni a estones; l’ofici de pastor és envolupant, no hi ha dies de vacances, cal estar sempre pendent a l’hivern i a l’estiu. És una labor sacrificada: cridar, guiar, alimentar, abeurar, reunir, curar, buscar… Però també una labor gratificant perquè requereix afecte, coneixement mutu, veure créixer.
La meua pobra experiència m’ha ajudat a presentar Crist, Bon Pastor, a través sobretot de les visites pastorals. Recorde que en una ocasió un home em va dir: “es nota que vosté coneix l’ofici”. Sempre m’ha acompanyat una foto del meu pare conduint el xicotet ramat. Per tant, l’expressió del Papa em va alegrar molt.
3. P. La seua formació sacerdotal tingué lloc al seminari de Moncada, i de tots és coneguda la seua vinculació a les activitats culturals, en aquell moment molt vives: teatre, exposicions, etc. Què pensa d’aquell moment? En què li hi han influït aquelles experiències?
3. Estic molt agraït per la formació rebuda en el seminari de Moncada. Pense que va ser una formació integral, molt completa, que em va obrir horitzons molt amplis: una altra universitat. La dignitat de les celebracions litúrgiques, l’excel·lent formació musical, l’obertura a l’art tant clàssic com modern, les possibilitats esportives -especialment la piscina- i la possibilitat de participar en activitats com el teatre (no sé com podíem portar avant tantes coses) han influït en mi donant-me una visió oberta a la realitat. Totes eixes activitats, però especialment la introducció a la filosofia i a la teologia, de manera especial a la Sagrada Escriptura, han constituït per a mi un “tresor”, un “bagul“, del qual he pogut traure molts recursos per a l’exercici del meu ministeri. Per exemple, en algunes converses amb persones cultes, el simple fet de nomenar a Kandinski sorprenia; aquesta formació m’ha ajudat sobretot a comunicar.
4. P. Al voltant d’aquelles activitats culturals, com és natural, es forjaren unes bones amistats amb companys com Llorenç Gimeno, Manuel Molins, Zafrilla, el mateix superior José Sambartolomé; crec que encara hui mantenen una bona relació; ¿com valora el sentit de l’amistat que ha romàs al llarg del temps?
4. Sempre he tingut una gran estima per l´ amistat i puc dir que em sent feliç pels meus amics: amics d’infància que conserve al meu poble; amics del seminari amb els quals mai he deixat la relació; amics que he trobat durant el meu ministeri. Els valore com un regal extraordinari que he rebut en la vida i, com diu l’escriptura, un tresor. Amb els amics autèntics ni el temps ni l’espai constitueixen un obstacle. És veritat que quan un viu lluny les trobades no poden ser freqüents, no obstant això, quan parles amb un amic, després d’un llarg temps sense contacte, la conversa és tan fluïda com si haguérem parlat ahir.
De cap manera ha canviat la relació sent sacerdot o bisbe. Encara que, com deia, les trobades no hagen sigut tan freqüents, l’amistat ha quedat consolidada i enriquida en compartir les experiències que he tingut. Comptar als amics el que vas vivint sempre constitueix un goig compartit.
5. P. La trajectòria pastoral com a bisbe ha tingut uns camins per pobles amb característiques socials i culturals pròpies: el Nord, València, Huelva, amb el particular folklore; ¿de quina manera la seua missió ha estat enriquida per les diverses singularitats?, ¿per poder dur endavant aquesta empresa, què ha estat més decisiu el coneixement i comprensió o l’estima?
5. Soc el bisbe “tres mars”. A Reinosa (Cantàbria) hi ha una muntanya que es diu així perquè aboca les seues aigües al Cantàbric, al Mediterrani i a l’Atlàntic. Quan em van nomenar bisbe de Huelva alguns càntabres em van dir així. València m’ha aportat sempre obertura, amor a la terra i, en el camp pastoral, em va descobrir la importància de la parròquia; Cantàbria convida sempre a la reflexió i a la interioritat; Huelva em va introduir en el “barroc”, el carrer, la gent, l’espontani. A tot arreu les persones senten, però ho expressen de manera diferent.
Per a la missió és important començar amb l’estima, voler a les persones. No recorde quin autor deia “només es coneix bé el que s’estima”. Acollir de cor a les persones, escoltar-les, compartir els seus problemes i les seues festes, és el que et permet aprofundir en el seu coneixement. Com deia Edith Stein, no hi ha amor sense veritat ni veritat sense amor. Coneixement i estima caminen junts.
6. P. La renúncia a 75 anys: en uns casos s’accepta, com la seua renúncia, en altres, com el cas del nostre Arquebisbe, no, i està veient a complir el desig de continuar encara dos anys més.
6. Tots els bisbes tenim assumit que a 75 anys hem de presentar la renúncia, com indica el codi de dret canònic. De fet, tots la presentem arribat el moment. Per experiència observe que als bisbes el Papa la sol acceptar entorn del mig any, no obstant això, als cardenals els l’accepta més tard. Per exemple, el cardenal Blázquez, major que jo, està encara en actiu.
No sé quines raons pot tindre Roma per a acceptar la renúncia més prompte o més tard, però intuïsc que és més difícil substituir als cardenals per les seus que ocupen, perquè són diòcesis més grans i més complexes. En tot cas, nosaltres, els bisbes, presentem la renúncia i el Papa decideix.
7. P. ¿Ha viscut contradiccions en algun moment entre la fidelitat al poble de Jesús i la de l’Església?
7. Sempre he mirat al poble de Jesús com a església i a l’església com a poble de Jesús. En aquest sentit no he viscut contradiccions. No obstant això, sí que vaig viure un moment difícil, amb contradiccions internes, en els primers anys del meu ministeri sacerdotal. Em referisc a l’època postconciliar dels anys 70. En aquell moment la polarització entre jerarquia-poble, estructura-carisma, etc. es presentava com una cosa excloent. Jo no sabia com situar-me dins d’aquesta dinàmica. Em preguntava (encara que amb les degudes distàncies, com Teresa de Lisieux) quin era el meu lloc dins de l’església. Vivia una tensió interior. Crec que el Senyor em va donar la resposta: els tendons. Aqueix era el meu lloc. No es tracta d’un membre del cos que està a la vista, però uneix la carn a l’os. Viure treballant per la unitat, passar del “aut, aut” al “et, et”: eixa anava a ser la meua tasca. No em vaig aferrar a una teologia concreta, sinó vaig tractar d’adherir-me a la persona de Jesús, aprenent de tots i intentant servir a tots.
8. P. Vosté ha estat com a bisbe amb tres papes, quines diferències s’hi ha trobat?
8. Sempre he pensat que a cada moment Déu dona a l’església el Papa que es necessita. Així ho vaig experimentar ja sent escolà: recorde que el nostre rector ens va portar davant el sagrari a resar pel Papa Pius XII que estava morint i es deia que ningú podia imaginar qui podria substituir-lo. Va vindre el Papa Bo Joan XXIII.
Sent bisbe he estat amb tres Papes: el papa Joan Pau, el papa Benet i el papa Francesc. No faré una descripció ni una anàlisi àmplia perquè ja se n´han fet moltes, només donaré unes xicotetes pinzellades d’alguna experiència que he tingut directament amb ells.
El Papa Sant Joan Pau II em va semblar sempre un gegant, un atleta, un home d’una fortalesa i un valor extraordinaris. Vaig tindre la sort d’acompanyar-lo en el seu viatge a Cuba. En la plaça de la Revolució, en presència de Fidel Castro, vaig escoltar aquella expressió: “que Cuba s’òbriga al món, que el món s’òbriga a Cuba”. Em semblava un somni. D’altra banda, el Papa Joan Pablo tenia una gran tendresa. En una de les visites “ad limina” el vaig saludar en nom dels meus pares. Ell em va preguntar si encara podia gaudir dels meus pares, li vaig contestar que sí, però que la meua mare estava ja malalta. Va continuar la conversa amb les preguntes sobre el seminari, sacerdots, característiques de la diòcesi … Al final de la conversa, en acomiadar-nos, em va donar un rosari preciós “per a la seua mamà”. Inoblidable.
El papa Benet és més tímid, però és un gran pedagog, un cercador incansable de la veritat, un treballador de la vinya del Senyor. La seua “Introducció al Cristianisme” em va ajudar moltíssim en la meua primera etapa com a sacerdot i els seus llibres sobre Jesús de Natzaret els vaig devorar literalment. Sent cardenal em va rebre la mateixa setmana en què va morir la seua germana. Pensava que no podria atendre’m ell, segons em van dir, però va aparéixer en l’entrevista amb una humilitat i una senzillesa que em van impressionar. Em va escoltar, em va aconsellar, però li vaig dir: “el que vosté m’ha dit, si ho repetisc jo, no em creuran. M’ho podria posar per escrit?” Ni ho va dubtar (es tractava del problema de Garabandal). A la setmana tenia la seua carta, uns mesos després seria el Papa.
El Papa Francesc sorprén per la seua espontaneïtat, el seu llenguatge directe, la seua preocupació per les situacions que viu la gent i per la invitació que fa a l’església a viure amb alegria. Sorprén permanentment, com em va ocórrer la primera vegada que el vaig saludar. Anava a donar exercicis espirituals als sacerdots del col·legi espanyol. Li ho vaig dir al Papa i ell em va contestar: “dona-los canya només”. Sorprén sempre. En la visita “ad limina”, reunit amb els bisbes d’Andalusia, va començar també trencant el gel per a introduir-se immediatament en una reflexió en la qual vaig veure al Papa molt preocupat per l’atur juvenil i el que això suposa. No puc fer una altra cosa sinó donar gràcies a Déu per haver tingut la sort d’estar en contacte amb el successor de Pedro amb aquestes tres persones. Les seues encícliques inicials defineixen bé les seues aportacions: “Redemptor hominis”, “Deus Caritas est” i “Evangelii Gaudium”. Hi ha en ells una continuïtat ferma i una novetat que sempre ajuda a créixer a l’església.