LA REVOLUCIÓ DE LES MÀQUINES, LA REVOLUCIÓ DE LES PERSONES.
Vicent Artur Moreno. Doctor en Comunicació Audiovisual, Llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme.
“La bicicleta és la mort lenta del planeta…” Així ho declaraven els savis i imparcials dirigents de l’Euro Exim Banc Ltd. I continuaven la seua pensa apocalíptica: “…un ciclista és un desastre per a l’economia del planeta. Perquè estan sans (….) i caminar encara és pitjor: ni tan sols han comprat una bici…”
¿Que què fa un article d’economia, bicicletes i persones en aquests paperots del Grup Cristià del Dissabte? Doncs perquè en el món d’aquest Grup també hi ha bicis, economia, consum i persones…Hi ha el món. I el món gira. Hi ha una realitat que els envolta, una realitat que ara més que mai hem de repensar. I el Grup de Cristians del Dissabte també vol dir-hi la seua. Sobre les bicicletes, sobre les revolucions sobre rodes, sobre les revolucions a seques, sobre els bancs –els de seure a l’església i els de fer negocis-, sobre el consum, sobre les polítiques neoliberals, sobre l’escalfament del planeta, sobre la salut del planeta, sobre les polítiques ultraneoliberals, sobre l’actualitat del missatge evangèlic…
Per a començar, els hem de dir que el banc Euro Exim existeix. I ha dit això que ha dit: “la bici és la mort lenta del planeta…” I és que aquests xicots volen que siguem uns exemplars consumidors. Que naixem, vivim i morim consumint. I –ai las!-portant una bicicleta consumim poc. De moment, oxigen i altres gasos, que encara ells no gestionen.
Forma part de la nostra memòria col·lectiva. Aquella andròmina que va dibuixar Leonardo i que recorda vagament una bicicleta actual. Un crac el Leonardo. Inventant paracaigudes, escafandres, carros de combat, ciutats amb zones per a vianants i per a vehicles…Bicicletes…
Però potser un dels dibuixos que més recordem és aquella “màquina” amb un parell de rodes…Paradoxalment, amb una cadena que dóna…llibertat. Una revolució. De debò. Una pacífica i inesperada revolució. Com moltes. Perquè a principis del segle XX, la bicicleta es convertí en una màquina revolucionària per als milions de persones humils que van comprovar que en pujar a una bicicleta podien recórrer distàncies insospitadament llargues en intervals de temps molt curts. Mentre que els ricots es compraven automòbils, volaven en avions cada vegada més ràpids i solcaven les aigües en llanxes veloces, els pobres pujàvem amb una màquina que optimitzava la força motriu de les nostres cames. I no només permetia traslladar-nos a nosaltres, sinó que carregava pesos d’un lloc a un altre…Ja dic: una autèntica revolució. I barata, molt barata. De fet, el seu manteniment costava un quinzet. I el combustible eren els tríceps de les cames. Els humils teníem el nostre personal coet: amb una bicicleta compartida trencàvem la nostra secreta barrera del so: podíem fer en una hora el que caminant féiem en tres…I carregats: amb paquets a costat i costat, al davant, al darrere…Una cosa mai vista. La bicicleta esdevingué un instrument d’inclusió i de llibertat.
És curiós, però la bicicleta ha fascinat per la seua senzillesa tecnològica, però alhora per la seua resistència, economia, utilitat, efectivitat, durabilitat i capacitat. Cosa que van en contra dels “principis” del neoliberalisme que ens envolta. H. G. Wells, el de la Guerra dels mons, va escriure quan veia els primers humans sobre aquelles andròmines atrotinades de principis del segle XX: “sempre que veig un adult damunt d’una bicicleta recupere l’esperança en el futur de la raça humana”.
Fa uns 115 anys Filippo Tommaso Marinetti amb alguns altres, va escriure el manifest fundacional del Futurisme, una de les primeres avantguardes de la modernitat occidental. Una de les pel·lícules més belles de la immediata postguerra europea va ser un cant sublim a la infantesa i a les bicicletes. En definitiva, a la llibertat i al futur. Vittorio de Sicca va entonar un himne d’humanitat quan aquesta havia estat devastada. Era Il ladri di biciclette. Spilberg va fer muntar en bicicleta…un extraterrestre!. Mentrestant, als meus pobles de l’Alcoià les bicicletes valien per a carregar en marraixes l’oli que les persones humils barataven per pa blanc a la via ferroviària de Gandia a Alcoi. Mon pare superava costeres d’un 7% carregat amb trenta quilos de l’or de la vida. Tenia les cames més boniques de la comarca. Fa 40 anys, la bicicleta encara s’anunciava per televisió: “quien mueve las piernas, mueve el corazón.
Crec que en sou conscients, però les ciutats occidentals mediterrànies estan molt poc dissenyades per als automòbils. Són bèsties de dos mil quilos que es mouen llançant tot de residus tòxics pels tubs d’escapament. Ocupen molt d’espai a la ciutat i són un autèntic obstacle per a caminar entre carrers estrets. Fins ara molta gent pensava que estava molt bé allò d’arribar en deu minuts a qualsevol lloc dins de la teua ciutat: baixes de casa, agafes el cotxe i te’n vas al teu lunch dels dimecres en deu minuts. No penses en la salut de la ciutat, ni en l’espai, ni tan sols amb la necessitat de fer exercici…només penses en la teua comoditat. Penses en com aprofitar el teu entorn amb el teu benefici. Espolies espai i salut. El teu i el dels altres. Una ideologia clàssica. Una opció. I els que vinguen darrere ja s’ho trobaran.
Hem de dir que la Regidoria de Mobilitat de l’Ajuntament de València coordinada per Giuseppe Grezzi ha revolucionat el mapa urbà de la ciutat amb un projecte ambiciós però possible i desitjable. Perquè ha començat a dibuixar de carrils bici perquè la bicicleta siga un mitjà de transport segur i net, sostenible i normal dins de l’urbs. Ha començat a fer –ampliable i millorable- una retícula plena de fils en forma de Carril-Bici. I els “biciclistes” han tret el cap dels seus caus. Veterans i no veterans. Responsables, pixapins i insolidaris…
Per això hi ha una proposta: però per a fer-ho cal voluntat política. Política i cívica. València és una ciutat ideal perquè la mobilitat urbana siga saludable, sostenible i més humana. I passa per la bicicleta. Per la mobilitat caminant o en bicicleta. Hi ha moltes ciutats europees –amb una gran tradició democràtica- que han tancat el trànsit de quatre rodes pel centre. Directament, moltes ciutats es mouen amb cames o amb rodes de bicicleta. Joves i persones que van a plaça a comprar l’ensisam del dia. La ciutat mediterrània de València és un model i un paradigma: mitjana, plana, amb molts dies de Sol…
La voluntat política ha tingut molt en compte tots aquests factors i ha dissenyat durant sis anys una xarxa molt interessant de carrils-bici.
Però estimats ciclistes, anar amb bicicleta no és un joc. És divertit però no és un joc. No és una activitat virtual. És una pràctica perillosa on no només t’hi jugues tu la vida, sinó que li la pots tocar a algú altre. Els vianants són ara mateix la part més feble de la cadena. Sobretot recordeu mentre somrieu el pensament de sir Arthur Conan Doyle –el de Sherlock- “quan el dia es torne fosc, quan el treball esdevinga monòton, quan siga difícil conservar l’esperança, simplement puja a una bicicleta i fes-te una volta, sense pensar en res més”. Per això estan tan emprenyats alguns banquers. Perquè una màquina barata ens proporciona un xic de llibertat…I gratis.