Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Ompli de goig i d´esperança comprovar com a moltes diòcesis de Comunitats Autònomes bilingües fan ús de les dues llengües (autòctona i castellana) sense cap obstacle ni menyspreu a cap d´elles. Els documents que en eixes diòcesis es publiquen ixen als lectors en dues versions. Sí, potser més esforç, però si la nostra realitat és així, a qui volem servir?
La nostra diòcesi valentina continua molt lluny d´aquesta decisió; per això, caldrà donar-li la raó al meu amic i paisà Josep Miquel Bausset, quan diu que a la diòcesi de València caldrà que els valencianoparlants demanem al Sr. Arquebisbe el compliment, al menys, del 25% de celebracions litúrgiques a les parròquies i a les publicacions de l´arquebisbat en valencià com a quota obligada.
En la majoria de diòcesis en les Comunitats Autònomes bilingües s´està fent un esforç d´inserció a la vida del poble a qui volen servir i del qui són part, tot facilitant que es parle al sí de l´Església la llengua dels pares, adaptant la litúrgia a la idiosincràcia dels qui la formen i facilitant l´accés a Déu sense cap necessitat de traductor.
L´Església, arrelada a la vida d´un poble, s´ha de dirigir a ell en la seua pròpia llengua i s´ha d´esforçar en ser part d´ell; per a eixe menester caldrà que publique els seus missatges en la llengua que el poble parla, ajudant, com es fa a l´escola, a ser vehicle transmissor de la cultura del poble, com també assabentant-se de les inquietuds i temàtiques que preocupen a la vida diària per a donar llum i ajudar al discerniment.
I a València, per què no?
La nostra diòcesi continua tancada a la llengua valenciana i a la cultura del poble. Algunes parròquies a “motu proprio” van obrint camí confeccionant-se formularis en bilingüe i realitzant litúrgies i celebracions sagramentals tot fent ús del valencià; però sempre com si fos una mania i no com una mena de formar part d´allò que caldria que fora habitual a la nostra terra. Clar, que si a la nostra diòcesi, no es considera cap anomalia enviar sacerdots de terres estrangeres que venen a estudiar a la nostra diòcesi, a parròquies valencianoparlants, mai es vorà com un atemptat a tota possibilitat de normalització linguística i, a més, continua fomentant allò de considerar de mala educació parlar-los en valencià. per què, quan eixos sacerdots són procedents de països anglosaxons o francòfonos, parlar-los en catellà no és mala educació i parlar-los en valencià, sí ho és?
Quan deixarem de menysprear-nos?
¿No volem que tornen un dia a les seues terres havent participat de la nostra riquesa i podent anar-se´n amb un trosset de la nostra cultura?
Algunes parròquies han demanat a la Secretaria general de l´arquebisbat que publiquen partides sagramentals i duplicats en bilingüe i, a més, han oferit deixar en Secretaria els confeccionats per elles perquè l´arquebisbat tinga diferents models; però, fins ara, no hi ha cap resposta.
Quina enveja donen eixes diòcesis que sí respecten el poble al que volen servir i fan l´esforç de parlar-los com ells parlen a casa seua, al carrer i al treball.
És molt trist, que molts sacerdots a la nostra diòcesi, no vulguen esforçar-se per parlar al poble en valencià i ho facen intencionadament.
A qui servim? A qui parlem? On som?