El Grup Cristià del Dissabte, en companyia de algunes persones cristianes expertes en diversos àmbits de la societat valenciana, que vivim en profunda comunió amb el Papa Francesc i el seu magisteri, hem celebrat amb satisfacció i agraïment la designació d’Enric Benavent com a
bisbe de València. Amb tal motiu, hem fet un sincer discerniment sobre la situació actual del poble que l’espera i d’alguns serveis que com a cristians podem oferir-hi. Francesc, en iniciar el seu ministeri de bisbe de Roma, sol·licità en la seua proposta programàtica Evangelium Gaudium de 2013 “audàcia i creativitat per a repensar els objectius, les estructures, els estils i els mètodes evangelitzadors” (EG n. 33)
La situació actual impel·leix a anunciar amb audàcia l’Evangeli des de la singularitat del nostre poble, construir la fraternitat universal i l’amistat social, i despertar els potencials de confiança i d’esperança en un futur segons el desig de Déu.
1.- En l’esfera social vivim índexs alarmants de pobresa i precarietat, amb el 30 per cent de la població valenciana en risc de pobresa i anem cap a una fractura més profunda. Necessitem col·laborar decididament en la institució de béns comuns de justícia com a drets exigibles, garantits per llei i pressupost públic. Ens atrevim a imaginar una diòcesi que col·labore lleialment i críticament amb les polítiques socials
• de protecció,
• de reforma de la fiscalitat a favor de les persones excloses,
• de garantia d’ingressos vitals,
• de la justa redistribució autonòmica dels recursos.
Necessitarem de l’audàcia de Francesc en proposar que en temps excepcionals, els béns de l’Església es posen al servei de les persones pobres. La insigne acció de Càritas no perd res en l’enfortiment del sistema públic de béns i serveis, més aviat produirà aquells béns que ni es compren amb diners ni poden ser administrats, com la confiança, l’esperança, la gratuïtat, l’accessibilitat o l’acompanyament personal.
2- Davant la polarització i el permanent enfrontament que viu la realitat política proposem diàleg, escolta i col·laboració al servei del bé comú. Imaginem una Església que, sense ser partidista ni convertir en propi cap projecte polític ni imposar una opció política als fidels, no s’enroque en la proclamació de la neutralitat quan es tracta de decidir entre:
• uns projectes compromesos en la democratització, la protecció i la defensa de les persones més pobres mitjançant la universalització de la salut, l’educació, el treball i l’habitatge,
• i altres projectes compromesos “en una economia que mata”, menysprea les polítiques públiques i els béns comuns.
Necessitem de la caritat política que proposa Francesc per a recolzar les propostes que afavorisquen l’amistat social.
3.- Ens preguntem què succeiria si en lloc de jugar al contraatac en l’àmbit educatiu col·laboràrem lleialment en la construcció d’un model universal, plural, gratuït i inclusiu. Quanta energia alliberaríem si en lloc d’estar preocupats per la propietat dels centres escolars i universitaris, la dedicàrem
• a la igualtat educativa i a la socialització de valors,
• a la qualitat de l’ensenyament i als processos de selecció i avaluació del professorat,
• a la igualtat d’oportunitats i d’atenció a la diversitat,
• a la implicació de les famílies i de la comunitat educativa!
Aconseguiríem així una presència significativa en tots els espais educatius, sense crear trinxeres confessionals en Universitats Catòliques, Guarderies Parroquials o Escoles Cristianes.
En línia amb el Pacte Mundial per l’educació proposat per Francesc, és hora de participar activament en la creació d’un model democràticament consensuat de sistema públic, sotmés a criteris de qualitat de l’ensenyament, competència del professorat, avaluació de resultats i,
sobretot, inclusió de persones marginades i vulnerables. Fereix i ofén que les persones migrants estiguen en un 80 per cent en centres públics i només un 20 per cent en centres concertats religiosos.
4.- En l’esfera cultural, portem amb nosaltres les marques inequívoques d’un poble construït per sedimentacions històriques, trobada entre pobles, mestissatges socials per les venes dels quals circulen els pobles que han originat l’actual País Valencià. D´aquesta manera, proliferen múltiples i plurals expressions culturals com a resultat de la llibertat creadora del nostre poble. No sols existeix la cultura cristiana, sinó múltiples i diverses tradicions. Reconèixer l’autonomia de la cultura i superar un cert confessionalisme ens acreditaria per a afrontar críticament la seua subordinació
• a ideologies dominants,
• a interessos econòmics,
• a grups de pressió
• i a la perillosa mercantilització actual.
Particular cura, suport i acompanyament mereixen els creadors de cultura d’inspiració humanista mitjançant la creació d’espais de trobada i acompanyament.
5.- En l‘esfera dels drets:
• Clamen amb insistència la reivindicació del feminisme a favor d’un reconeixement igualitari en tots els ordres de la vida, inclosos els drets de les Esglésies.
• Clamen així mateix les persones amb diversitat sexual i de gènere que encara no tenen un lloc en la societat ni en les esglésies,
• Clamen les persones immigrants que viuen la doble absència, viuen la humiliació de ser considerats “il·legals” i “irregulars” i malviuen en la sospita permanent.
• Clama el moviment ecologista, com a realitat prioritària i de gran emergència a favor d’una terra com a organisme viu que mereix ser cuidat perquè ens convertim en hostes i no propietaris.
6.- En l’esfera eclesiàstica, l’Església transcendeix sempre tota necessària expressió institucional; bastarà secundar els desitjos manifestats per Francesc:
• “No vull una església preocupada per ser el centre; acaba reclosa en un garbull d’obsessions i procediments” (EG 49).
• “No has sigut escollit per a portar una organització que es diu diòcesi, ni eres el cap d’una empresa o d’una societat; el pastor no és un controlador de la fe, hipòcrites de la casuística, intel·lectuals sense talent, constructors de costums pastorals”, com va recordar als nos bisbes reunits a Roma en 2022.
• ” De vegades perdem a qui no ens entén perquè hem oblidat la senzillesa, que és espai d´allò comú, de les experiències compartides. I allò més comú és la llengua materna, que ens vincula a un passat i ens obri a un futur. Per ella quedem arrelats a un poble i pertanyem a una comunitat lingüística que parla, estima, auxilia i imagina”. (Conversació amb periodistes al
seu regrés de Brasil, 2013). Bastaria que els bisbes de la província de la diòcesi valenciana publicaren els textos litúrgics en valencià, tenint en compte la proposta de la l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i animaren l’ús en el tots els àmbits eclesials.
• “Resulta inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives”, com Francesc va advertir en el congrés de l’Església Italiana (Florència 2015, 10 novembre).
Signen:
– Joan Almela. Advocat i antropòleg
– Javier Almela. Químic i gerent
– Francesc Aracil. Professor
– Josep Vicent Boira. Professor de Geografia humana i Escriptor
– Vicent Boscà. Director de Saó
– Antonio Duato. Moderador d´Atrio.org
– Montse Escribano. Teòloga
– Maria Sacramento Marí. Professora
– Amparo Estellés. Metge
– Vicent Estarlich. Rector de l’Assumpció. Alaquàs
– Antxon Garai. Rector emèrit de San Francesc. Manises
– Ximo García Roca. Teòleg i sociòleg
– Paco Gramage. Filósof
– Alberto Guerrero. Servei jesuïta de Migrants
– Josep Mª Jordan Galduf, Catedràtic d’Economia
– Alfons Llorenç. Periodista
– Ana Lluch. Catedràtica de Medicina
– Marita Macías. Fundació Hugo Zarate
– Manuel Molins. Dramaturg
– Enric Morera. President de les Corts
– Deme Orte. Comunitats Populars
– Pasqual Pastor. Professor
– Honori Pasqual. Prevere. Moviment pacifista
– Vicent Ruix. Rector emèrit d’Almàssera
– Joan Sifre. Comissions Obreres
– M.ª Dolores Simarro. Infermera i fisioterapeuta
– Onofre Vento. Professor