Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Veure plorar un activista i sindicalista davant la trucada d´un immigrant, Bryan, demanant-li sostre, em supera i, quan, a més a més, en la seua reflexió reconeix que tota la lluita es queda en bones paraules si no s’arriba a poder solucionar la necessitat, em deixa paralitzat, desarmat i em compromet.
Un lluitador, que al llarg de la seua vida ha estat i està arriscant per tantes persones desvalgudes i que siga capaç de plorar perquè enfront de la necessitat urgent d’una persona es queda sense arguments i amb la impotència de no poder donar-li solució immediata, em duu a la necessitat de revisar no sols les nostres lluites sinó també tot el nostre quefer.
A la nostra Església es teoritza molt i en ella ens omplim la boca de bones paraules volent anunciar com vivia Jesús, però quan a l’Eucaristia se’n diu: “Feu açò en memòria meua”, què entenem? En eixe moment volem celebrar i anunciar que Jesús se’ns ha donat del tot, s’ha donat tot Ell, vessant fins l’última gota de la seua sang per totes les persones. ¿Pot ser açò un ritu? ¿Podem dir que celebrem Eucaristia mantenint la postura de “nadar i guardar la roba”?
En aquests dies, la nostra Església anuncia Nadal, la festa del naixement de Jesús: i açò ho anuncia en una societat que sofreix racisme, discriminacions i intolerància, i en la qual cada vegada més, ens estem jugant el fet de ser humans perquè mostrem una gran dosi d’incivisme i de violència; no som conseqüents en allò que diem. Som una societat cansada de discursos i de sermons. ¿Quan anunciarem Nadal sense deixar de teoritzar, moralitzar i dogmatitzar, emetent doctrines i preceptes sense reparar en la situació concreta de la vida de les persones i volent imposar modus de vida i de comportament sota l’imperatiu doctrinal i no des de la persona concreta que sofreix, no té sostre i ens demana companyia?
Hem celebrat recentment el 75é aniversari de la declaració dels Drets Humans, drets que encara no són acceptats per tots els països; el Vaticà els ha ratificat, però no forma part de les Nacions Unides. Ara bé, si això pot ser curiós, el més sagnant serà que ens omplim la boca traient-los a relluir, però no complint-los.
Quin regal caldria fer aquest Nadal i Reis?
A València, les persones immigrants, viuen moments molt crítics de persecució i maltractament pel fet de no tenir papers ni treball i per l’abús de les persones que s’aprofiten d’eixa situació i les explota. Són polítiques racistes i antievangèliques encara que les autoritats que les proposen i les persones que abusen, en alguns casos, siguen de comunió diària, perquè per a elles allò de l’Evangeli: “…era foraster i em donàreu sostre i era empresonat i vinguéreu a veure’m”, pareix que no corre.
El millor regal que l’Església podria fer, tal vegada fora llançar una protesta pública contra la indignitat i l’atropellament d’eixes polítiques de defensa i d’existència del CIE, instant a les autoritats a tancar-los i manifestant-se en defensa d’un tracte digne i humanitzant davant de les persones que truquen a les nostres portes demanant-nos sostre, treball i, sobretot, amistat, comprensió i humanitat.
El Papa Francesc s’adhereix a la proposta de treball digne per a les persones excloses del món; habitatge per a les famílies sense sostre; integració urbana per als barris populars; erradicació de la discriminació de la violència contra la dona i de les noves formes d’esclavitud; posar fi a totes les guerres, crims organitzats i repressió; llibertat d’expresió i comunicació democràtica; ciència i tecnologia al servei de les persones pobres.
I continua el Papa Francesc: Projecte de vida que rebutge el consumisme i recupere la solidaritat.
Seria un molt bon regal que des de l’Església valenciana s’oferira un projecte que afavorira la felicitat de “viure bé” que ajude a construir una “vida bona”, contrària a estar treballant per aconseguir una “bona vida”.
L’Esperit de Nadal ens condueix al descampat, al lloc de les persones excloses i sense sostre, i caldrà advertir que sense ells no hi ha “portal de Betlem”.
Mirem si el nostre Nadal es viu al costat d’aquestes realitats o si estem fent-nos la festa sense buscar-los i sense ells.
Església, aquest Nadal caldria menys sermons i més compromís.
És meravellós, entranyable i comprometedor veure un activista i sindicalista plorar davant la impotència de no tenir solució per socorrer la necessitat d’un immigrant sense sostre.