José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
L’Aula de Ciutadania de Llíria se suma a tantes altres institucions i persones que desitgen retre un sentit homenatge d’admiració i gratitud al poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) en el centenari del seu naixement. El dijous 25 d’abril a les 19h, al saló d’actes de l’IES Laurona, li dedicarem una sessió molt especial que estarà a càrrec d’un altre poeta i professor de la Universitat de València: Jaume Pérez-Montaner, gran especialista en la figura d’Estellés.
En efecte, Pérez-Montaner ha treballat durant molts anys l’obra del poeta de Burjassot (segons ell “el poeta valencià més important des d’Ausias March”) i ha publicat diversos estudis sobre la seua figura. També ha estat el responsable d’unes quantes antologies de la seua obra poètica. I ara, justament, acaba d’editar la més completa d’elles. Es tracta del recent volum de Vicent Andrés Estellés: Una tendresa oculta (poemes escollits), editorial 3i4.
Aquesta nova selecció de poemes està organitzada en tres blocs que corresponen a tres etapes creatives del poeta. Això permet captar l’evolució literària d’Estellés que va estar travessada per diverses crisi de caràcter personal o familiar. Ho explica molt bé Pérez-Montaner en la introducció del llibre, en tant que Irene Mira i Jordi Oviedo dediquen l’epíleg a comentar la vigència actual d’Estellés com a poeta encara molt llegit al segle XXI.
A Vicent Andrés Estellés li agradava molt visitar Llíria, especialment per les festes de Sant Miquel, i coneixia bé Sant Vicent. Va escriure un grapat de poemes inspirats en el nostre poble, com ens ho recorda sovint Paco Rozalén. Ací n’hi ha una brevíssima mostra:
“Polsim que es vesa sobre els garrofers, una aigua alegre que vivaç perdura, corre entre pedres, entre joncs i passa ran de l’ermita amb ciris de promeses”.
“Inicial enramada de música, costera amunt dels pelegrins, ceràmics, esventrament amorós del passat, l’arcàngel guarda les collites, vénen carros de nit, el fanalet encés”.
Jo vaig tindre la sort de compartir un sopar amb Vicent Andrés Estellés, junt al meu germà Sime, en casa d’uns amics nostres, a Casinos, en la dècada dels anys vuitanta. Aquell va ser un sopar entranyable, molt senzill i natural. Hi parlàrem de diverses coses, amb bon humor, i sobretot recorde la sensibilitat de les seues paraules i la tendresa de la seua mirada. M’he quedat sempre amb aquella imatge seua a la memòria. Ens veiem el dijous dis 25, per a recordar-lo tots plegats.